En un país orfe de lideratges (de veritat), desgastat després d’una revolta que era més un «farol» que un «Zelenski», per entendre’ns, decebut pel mal final del «gran barrufet Pujol» i la seva dinastia d’aprofitats, traumatitzat per una profunda incapacitat d’entendre que les oportunitats del 2017 ja no existeixen, fastiguejat per la trista misèria moral de la política i bloquejat perquè no sap què fer amb la meitat del país que viu aquí, però se sent d’allà o d’enlloc, un homenot com Tarradellas és sempre un far enmig de la foscor.

Si llegeixes les seves cartes i apunts, tant els publicats per l’editorial Dau com el darrer llibre de Joan Esculies («Tarradellas, una certa idea de Catalunya», Proa/RBA) o altres fonts igualment sòlides i ben documentades, el far té tantes zones de llum com de foscor. Pura contradicció. Però la figura continua essent gegantina, seductora i… molt atractiva per escombrar cap a casa.

Tarradellas sempre fa nosa i fa ombra. És un personatge atípic, que no acaba d’encaixar amb cap relat fàcil.

Des del socialisme català se l’ha volgut situar com una mena d’autonomista pragmàtic, un republicà que fins i tot va acceptar ser nomenat marquès pel rei d’Espanya (l’emèrit, quan ningú no podia imaginar com acabaria), un home «d’Estat» que tenia al cap una mena de Catalunya força digerible a Madrid. D’aquí, per exemple, la sublim ximpleria de posar-li el seu nom a l’aeroport de Barcelona, més una ofensa que un homenatge sincer.

Des del catalanisme, independentista o no, Tarradellas no ha deixat mai de ser un «outsider», un enllaç estrany amb l’etapa republicana, de la guerra i de l’exili, guardià gelós d’una legitimitat que va saber preservar i encarrilar fins a la transició espanyola. Un home solitari, atípic, autoritari i difícil d’encasellar, llevat del seu gran paper final: l’enemic a mort de tot el que representava Pujol.

Tarradellas era d’ell i de ningú més. Això està clar. Mai no va saber, ni segurament tampoc no va voler, ser altra cosa que ell, potser un de Gaulle a la catalana, cosa que no tenia cap mena de viabilitat.

Però amb el pas dels anys, a mesura que hem anat arribant a aquest carreró sense sortida i que el món s’ha anat complicant, Tarradellas no ha perdut ni actualitat ni aquell punt de llum estranya, difícil d’encaixar, que suggereix que hi ha coses que haurien pogut (podrien?) anar molt diferent.

I aquí arriba el llibre de Joan Esculies, amb vocació de canònic i definitiu, tot i el caràcter inclassificable del personatge. I aquí també el que sembla un intent ben argumentat de recuperar i entendre un camí ambiciós, no autonomista, però tampoc no gens somiatruites, per a Catalunya. Fer d’Estat, en nom de l’Estat, dintre de l’Estat, amb lleialtat a l’Estat, però com si fos un altre Estat. «Ser Estat» en comptes de «Fer un altre Estat». Un Estat espanyol a la catalana i en català a dintre d’Espanya. Era viable això als anys setanta i vuitanta? No ho sabrem mai. És ara viable? Probablement no. Però sí que té una virtut: almenys és una visió provocadora, que fa dubtar i que no es perd en el tristíssim fangar on hem anat a raure.

Podem intuir de què anava aquest model tan personal, tan poc compartit, fruit d’una visió molt crua de les capacitats de Catalunya: la no confrontació directa amb els poders espanyols, una idea de substituir l’Estat a Catalunya, catalanitzar-lo, arribar a compromisos i pactes, sense qüestionar frontalment determinades coses, sense resignar-se a l’autonomisme de gestoria i anar fent camí i en un futur ja ho anirem veient… Pragmatisme duríssim, sense concessions, sense perdre massa temps a discutir si és federal, confederal o estrambòtic, basat en un càlcul molt apamat, molt fred, de les forces de cadascú, i sense marge per a jocs florals ni «farols», que ja hem vist com acaben.

Tarradellas continua fent nosa, des del passat, com una mena de cos estrany en una tradició política que, ben mirat, ens ha portat a estavellar-nos no gens gloriosament i a desembocar en un autonomisme de tercera, a la defensiva i resant perquè les coses no empitjorin encara més. Val la pena llegir el llibre de Joan Esculies, defugint la temptació de «ressuscitar» Tarradellas, però també procurant escoltar i entendre bé les lliçons polítiques d’un polític «vintage» excepcional, tossut, inclassificable… i «punyetero». A la vista del desert intel·lectual i polític en el qual malvivim i anem passant pantalles més aviat patètiques, potser no seria mala cosa qüestionar serenament l’anàlisi inicial, la diagnosi, l’avaluació intel·ligent de les forces i les possibilitats, la sobreactuació teatral, i deixar-nos provocar per un polític aparentment poc polític, incòmode i avesat a anar a contracorrent… Sense que això signifiqui rendir-nos, sense oblidar que Tarradellas no ho va fer mai.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Espectador a abril 10, 2022 | 20:31
    Espectador abril 10, 2022 | 20:31
    I que va fer Pujol? Perquè Pujol va fer coses: la immersió, TV3, reforçar el sistema universitari i de recerca, suprimir la mili...si. A part de moltes altres coses fora de la política, com Enciclopèdia. No sóc pujolista ni convergent, i ja sabem les ombres. Tarradellas per edat va ser una figura, un símbol, però ja no era el seu temps. En qualsevol cas, l'únic paral.lelisme possible és amb Puigdemont, i evidentment res a veure amb l'ERC d'ara, que es patetica, encara que la votin, com a l'Illa...
  2. Icona del comentari de: fat boy a abril 10, 2022 | 23:31
    fat boy abril 10, 2022 | 23:31
    Un saltimbanqui, vaja. Gracies pero ja fa dies que aixo ho sabiem.
  3. Icona del comentari de: Luisnomeacuerdo a abril 10, 2022 | 23:56
    Luisnomeacuerdo abril 10, 2022 | 23:56
    Estreñio vives en un bucle, todo el tiempo lo mismo que si 2017 bla bla bla, que si mandato bla bla bla, que si represión bla bla bla, se te ve un poco amargado, y peor que se te va a poner la cosa en las próximas elecciones. Ya puedes ir cogiendo la maleta de madera y tira para vaterlu a dar compañía al pastelero loco. Lovox is comming.
  4. Icona del comentari de: Pau a abril 11, 2022 | 00:24
    Pau abril 11, 2022 | 00:24
    Cojonudo,suprimió la mili y nos coloco a Aznar.
  5. Icona del comentari de: Ricard a abril 11, 2022 | 06:58
    Ricard abril 11, 2022 | 06:58
    Cap polític català té un país al darrere amb sentit d'Estat. Si ho vol haurà d'aixecar tot sol l'Estat. La covardia amb la llengua, amb l'exèrcit o amb la policia demostra que els catalans fins a dia d'avui no han sabut defensar els registres que un Estat sempre controla.
  6. Icona del comentari de: Temps de figues i mamelles erc.terradelles a abril 11, 2022 | 07:42
    Temps de figues i mamelles erc.terradelles abril 11, 2022 | 07:42
    Tarradellas ens va espanyolitzar com mai, com ara fa el seu monaguillo Junqueras d'España.una i del psoe.gal.155. Els dos cognoms espanyolitzats amb l"a" final del cognom plural. Resucitar a aquest venut es bonic, oi?
  7. Icona del comentari de: Narcís a abril 11, 2022 | 09:13
    Narcís abril 11, 2022 | 09:13
    Ras i curt : no entenc el perquè diu fa ' nosa ' .. a qui, a quins, per quins cinc cèntims ! PD : pel que fa al MHP Pujol, malgrat tripijocs que hi fumès, malgrat politica econòmica que hi representés, malgrat tot allò que hom pogués dir de sa presidència .. tot, tot, tot, allò aconseguit pro Catalunya .. mai ho hagués aconseguit ningú ( o cal desglossar-ho ? ) !
  8. Icona del comentari de: betelheuse a abril 11, 2022 | 12:43
    betelheuse abril 11, 2022 | 12:43
    Vaig tenir oportunitat de tractar en Tarradellas personalment. Era un egòlatra, dèspota, carregat de punyetes i maleducat. Es creia ser en De Gaulle amb barretina. El sentit polític que pogués tenir només el feia servir en el seu propi benefici. Va malvendre la institució "republicana" que havia preservat durant dècades a canvi d'un marquesat i una institució buida amb menys poder que una diputació, a la que, això sí, varen posar el pompós nom de "Generalitat", com si el nom fes la cosa. Si aquest és l'individu que ha de servir de referent polític a Catalunya, no és extrany que anem fent el ridícul un dia sí i l'altre també.
  9. Icona del comentari de: betelheuse a abril 11, 2022 | 12:49
    betelheuse abril 11, 2022 | 12:49
    I se m'oblidava. El que es presentava com a President de tots els catalans, es va deixar patrimonialitzar pels socialistes, que el van utilitzar com a cosa pròpia, a ell i a l'Antonieta, fins i tot després de mort.
  10. Icona del comentari de: ernst a abril 11, 2022 | 16:27
    ernst abril 11, 2022 | 16:27
    cal ser mes respectuosos amb les .Cal parlar del Marques de TARRADELAS
  11. Icona del comentari de: Jm a abril 11, 2022 | 16:44
    Jm abril 11, 2022 | 16:44
    Terradellas, va marxar republicà i va tornar monàrquic i entusiasmat amb les dretes. Va colar una C.autònoma que és una franquícia d'Ñ en quan a poder. No es cansava de lloar Suarez i sa magestat i de menystenir les esquerres catalanes. Tampoc retreia els morts del franquisme. També és veritat que després de la mort del caudillo necessitavem poguer dir "la nostra generalitat o "el nostre govern ". Aprofitar el que fos per vestir-ho de recuperació. S'havia patit massa.
  12. Icona del comentari de: LoPep a abril 12, 2022 | 08:01
    LoPep abril 12, 2022 | 08:01
    A més, egòlatra ell, volia que a canvi del seu arxiu l'enterressin a Poblet. Amb molt bon criteri, els monjos li van dir que ni pensaments! A més, el seu arxiu és palla.
  13. Icona del comentari de: Joan a abril 12, 2022 | 08:13
    Joan abril 12, 2022 | 08:13
    Un article malabarista que vol marcar la diferència entre l'inútil Tarradellas i l'inútil Pujol, però que mostra que pretenien exactament el mateix, i tannateix fent veure l'articulista que pretenien coses diferents El cerr és que eren tan iguals, tan autoritaris egocèntrics i insignificants, que justament per això no se suportaven.
  14. Icona del comentari de: Tarradellas lloat per l'unionisme a abril 12, 2022 | 09:22
    Tarradellas lloat per l'unionisme abril 12, 2022 | 09:22
    Que no es va rendir mai??? Era la renúncia personificada a canvi de figurar. L'articulista diu que va ser nomenat marquès pet l'emèrit quan ningú sabia com acabaria aquest, això és blanquejar perquè tothom sabia d'on venia i qui l'havia restaurat. Insisteix molt amb l'anar de catxa. Menteix novament, perquè potser els traïdors que tenim per polítics hi anaven, però el poble no. L'1O va ser un embat de debò per qui sigui demòcrata i posi la gent per davant dels partits. Un embat que caldrà repetir sense, aquest cop, permetre als polítics decidir la reculada. Tarradellas és Junqueras. Model d'egolatria, de vendre's el país a canvi de la seva restitució personal. Al cap i a la fi un altre indultat pel postfranquisme en plena connivència amb l'estat espanyol en contra de Catalunya.
    • Icona del comentari de: Ricard a abril 12, 2022 | 11:03
      Ricard abril 12, 2022 | 11:03
      Lamento dir-li que l'1-O el poble també anava de catxa, i prova d'això són els llacets grocs dedicats als estafadors, i els vots als partits de la catxa elecció rere elecció. La idea que el poble català és digne i una pobra víctima dels seus polítics fa riure.
  15. Icona del comentari de: David a abril 12, 2022 | 18:12
    David abril 12, 2022 | 18:12
    No és una mica el que volia fer Pujol, a la seva manera?

Nou comentari

Comparteix