En un país orfe de lideratges (de veritat), desgastat després d’una revolta que era més un «farol» que un «Zelenski», per entendre’ns, decebut pel mal final del «gran barrufet Pujol» i la seva dinastia d’aprofitats, traumatitzat per una profunda incapacitat d’entendre que les oportunitats del 2017 ja no existeixen, fastiguejat per la trista misèria moral de la política i bloquejat perquè no sap què fer amb la meitat del país que viu aquí, però se sent d’allà o d’enlloc, un homenot com Tarradellas és sempre un far enmig de la foscor.
Si llegeixes les seves cartes i apunts, tant els publicats per l’editorial Dau com el darrer llibre de Joan Esculies («Tarradellas, una certa idea de Catalunya», Proa/RBA) o altres fonts igualment sòlides i ben documentades, el far té tantes zones de llum com de foscor. Pura contradicció. Però la figura continua essent gegantina, seductora i… molt atractiva per escombrar cap a casa.
Tarradellas sempre fa nosa i fa ombra. És un personatge atípic, que no acaba d’encaixar amb cap relat fàcil.
Des del socialisme català se l’ha volgut situar com una mena d’autonomista pragmàtic, un republicà que fins i tot va acceptar ser nomenat marquès pel rei d’Espanya (l’emèrit, quan ningú no podia imaginar com acabaria), un home «d’Estat» que tenia al cap una mena de Catalunya força digerible a Madrid. D’aquí, per exemple, la sublim ximpleria de posar-li el seu nom a l’aeroport de Barcelona, més una ofensa que un homenatge sincer.
Des del catalanisme, independentista o no, Tarradellas no ha deixat mai de ser un «outsider», un enllaç estrany amb l’etapa republicana, de la guerra i de l’exili, guardià gelós d’una legitimitat que va saber preservar i encarrilar fins a la transició espanyola. Un home solitari, atípic, autoritari i difícil d’encasellar, llevat del seu gran paper final: l’enemic a mort de tot el que representava Pujol.
Tarradellas era d’ell i de ningú més. Això està clar. Mai no va saber, ni segurament tampoc no va voler, ser altra cosa que ell, potser un de Gaulle a la catalana, cosa que no tenia cap mena de viabilitat.
Però amb el pas dels anys, a mesura que hem anat arribant a aquest carreró sense sortida i que el món s’ha anat complicant, Tarradellas no ha perdut ni actualitat ni aquell punt de llum estranya, difícil d’encaixar, que suggereix que hi ha coses que haurien pogut (podrien?) anar molt diferent.
I aquí arriba el llibre de Joan Esculies, amb vocació de canònic i definitiu, tot i el caràcter inclassificable del personatge. I aquí també el que sembla un intent ben argumentat de recuperar i entendre un camí ambiciós, no autonomista, però tampoc no gens somiatruites, per a Catalunya. Fer d’Estat, en nom de l’Estat, dintre de l’Estat, amb lleialtat a l’Estat, però com si fos un altre Estat. «Ser Estat» en comptes de «Fer un altre Estat». Un Estat espanyol a la catalana i en català a dintre d’Espanya. Era viable això als anys setanta i vuitanta? No ho sabrem mai. És ara viable? Probablement no. Però sí que té una virtut: almenys és una visió provocadora, que fa dubtar i que no es perd en el tristíssim fangar on hem anat a raure.
Podem intuir de què anava aquest model tan personal, tan poc compartit, fruit d’una visió molt crua de les capacitats de Catalunya: la no confrontació directa amb els poders espanyols, una idea de substituir l’Estat a Catalunya, catalanitzar-lo, arribar a compromisos i pactes, sense qüestionar frontalment determinades coses, sense resignar-se a l’autonomisme de gestoria i anar fent camí i en un futur ja ho anirem veient… Pragmatisme duríssim, sense concessions, sense perdre massa temps a discutir si és federal, confederal o estrambòtic, basat en un càlcul molt apamat, molt fred, de les forces de cadascú, i sense marge per a jocs florals ni «farols», que ja hem vist com acaben.
Tarradellas continua fent nosa, des del passat, com una mena de cos estrany en una tradició política que, ben mirat, ens ha portat a estavellar-nos no gens gloriosament i a desembocar en un autonomisme de tercera, a la defensiva i resant perquè les coses no empitjorin encara més. Val la pena llegir el llibre de Joan Esculies, defugint la temptació de «ressuscitar» Tarradellas, però també procurant escoltar i entendre bé les lliçons polítiques d’un polític «vintage» excepcional, tossut, inclassificable… i «punyetero». A la vista del desert intel·lectual i polític en el qual malvivim i anem passant pantalles més aviat patètiques, potser no seria mala cosa qüestionar serenament l’anàlisi inicial, la diagnosi, l’avaluació intel·ligent de les forces i les possibilitats, la sobreactuació teatral, i deixar-nos provocar per un polític aparentment poc polític, incòmode i avesat a anar a contracorrent… Sense que això signifiqui rendir-nos, sense oblidar que Tarradellas no ho va fer mai.
5 
2 
