Stasi Cañí

Servidor de vostès ha tingut contacte personal amb almenys una dotzena de les seixanta persones espiades en el Catalangate. O bé perquè hem coincidit en algun debat o acte públic, participat en converses privades o mantingut comunicacions telemàtiques, de manera que, més que probablement, algunes de les meves comunicacions han estat incerceptades per aquesta “policia patriòtica”, que no és més que l’enèsima mutació de la Brigada Político-Social, hereva al seu torn de la Santíssima Inquisició. En altres paraules, que a mi també m’han espiat, de la mateixa manera que, especialment quan parlem de personalitats públiques, polítics, periodistes, advocats, activistes socials, mantenen cadascú centenars o milers de contactes, converses privades també altres desenes de milers de persones hem vist violada la nostra intimitat. Servidor de vostès, que es considera una persona força normal, que en tot cas escriu llibres i articles, i que també pot tenir contactes amb polítics i periodistes per raó de la representativitat en institucions de la societat civil, és conscient que viu en una fosca dictadura en què el seu govern promociona o permet (probablement totes dues coses alhora) una persecució política, ja ni tan sols fer res que objectivament pugui contravenir una legislació poc liberal, ni tan sols per pensar d’una manera determinada, sinó per “ser” català, i exercir com a tal, de manera que ja hem entrat en una deriva prou grossa que separa els règims autoritaris convencionals de les autocràcies disfressades amb un vernís institucional; de la paranoia postfranquista a la persecució deliberada a una minoria nacional.

Malgrat que no resulti cap sorpresa, que un govern, un estat, o un poder adherit a les institucions espiï els seus ciutadans per “ser”, amb un programari que només en poden disposar els governs per a casos de delinqüència organitzada o terrorisme violent és d’una gravetat extrema, que no pot limitar-se a conformar-nos amb les típiques maniobres evasives de “jo no ho sabia”, “ho investigarem”, o qualsevol altra ocurrència de guionista de Aquí no hay quien viva. Ja sabíem -i des d’agost de 2017 en tenim constància documental i vital- que la majoria d’espanyols han decidit sacrificar la feble democràcia a l’altar de la “indisoluble unidad de la patria”, com ordenava, al seu testament, el genocida Franco. I per tant, ja des del moment en què es va filtrar, ja fa més d’un any, que havien intervingut el telèfon de Roger Torrent que qualsevol independentista es convertia en un sospitós, en un dissident perillós, i en un objectiu a abatre. En tenim nombrosos exemples sobre persones normals als quals se’ls ha acusat de terroristes i han convertit la seva vida en un calvari personal i judicial. Un calvari, per cert, sobre el qual, les institucions catalanes han deixat anar una vergonyant omissió còmplice. Per tant, reprimir la dissidència és l’esport que la nació espanyola ha practicat amb major assiduïtat des de la seva constitució moderna. No cal anar massa lluny per recordar episodis foscos, manipulació de proves, pesca d’arrossegament contra el discrepant o el diferent, fet inherent a qualsevol totalitarisme.

La història espanyola està farcida de crims contra la democràcia i la humanitat. “La Mano Negra” va ser un muntatge policial a finals del XIX que va comportar 3.000 detinguts que van ser horriblement torturats, i processats amb una farsa judicial. Poc després, els processos de Montjuïc van ser una còpia a escala barcelonina, amb centenars de torturats, detinguts arbitràriament, i condemnats amb càrrecs inventats. O l’ús d’armes prohibides per la Convenció de Ginebra al Marroc, l’Holocaust espanyol de la guerra civil i el franquisme (l’expressió és de l’historiador Paul Preston, traumatitzat pel que va arribar a esbrinar), el GAL, amb assassinats extrajudicials, els més de 800 morts de la “pacífica Transició” o l’Operació Estany, amb més detinguts, torturats i empresonats per dissidents. Practicar aquests crims massius i negar-los, minimitzar-los, o, com ha passat ara, pràcticament no informar des dels seus mitjans a la seva ciutadania, és la prova fefaent de la culpabilitat, i de qui pensa que està bé sacrificar les llibertats individuals a l’altar d’una suposada pàtria, mentre que els mateixos beneficiaris i actors del franquisme viuen acampats damunt l’Estat.

Espanya no té remei. La seva dissolució és gairebé un imperatiu categòric kantià. És, i ha estat tradicionalment, un estat il·liberal en què el ciutadà és súbdit i l’individu no té drets, especialment si forma part d’una minoria nacional. Com a nació insegura de si mateixa, de la mateixa manera que altres nacions perifèriques a Europa, com són Turquia o Rússia, societats que han perdut la batalla de la modernitat i no accepten la seva condició de potències de segon ordre, Espanya recorre a la repressió contra el seu qüestionament. I no tant al qüestionament com a nació, sinó com a Estat que procura administrar el botí de guerra que va implicar la victòria del franquisme. És per això que la preservació del seu ordre implica l’ús i abús de tots els mitjans disponibles, especialment els il·legals i els immorals, per mantenir un statu quo amb escassos beneficiaris. I, en aquest sentit, l’espionatge massiu contra la seva ciutadania ens recorda a la que va practicar l’STASI, la temuda policia política de la República “Democràtica” Alemanya (efectivament, la RDA també es considerava una democràcia plena, i per això ho lluïa a la seva denominació) que va establir un orwellià sistema de vigilància de la seva ciutadania. A banda de fer servir tots els mitjans legals i il·legals per investigar la seva població, va fer tot el possible per corrompre la pròpia societat, i fer servir a molts col·laboradors, ja fos per simpatia amb el règim, ja fos mitjançant el suborn o el xantatge, per espiar absolutament a tothom, sospitós o no, amb l’objecte de mantenir intacta la ficció d’una Alemanya socialista. L’Stasi, una maquinària terrible de repressió, en col·laboració amb un sistema judicial parcial i partidista (del partit únic, per descomptat) s’havia fornit especialment dels antics membres de la GESTAPO, que eren els qui tenien experiència a practicar crims contra la seva població civil, havien fet tot el possible per estendre la corrupció moral dins la pròpia societat alemanya, perquè es va arribar al punt en el qual la col·laboració de la ciutadania (es calcula que un de cada cinquanta alemanys participaven d’una manera o una altra en aquest espionatge massiu), ja fos per convicció, ja fos per obtenir avantatges personals, ja fos per pressió i xantatge, va estendre una terrible corrupció moral en una societat que no s’ha recuperat del tot.

L’Stasi no era massa diferent de la Brigada Político-Social franquista. La diferència principal és que la caiguda del règim va permetre conèixer la dimensió de la tragèdia. I avui, els ciutadans alemanys poden consultar les seves fitxes policials, i fins i tot saber qui els va investigar. Amb la dissolució del Partit Únic espanyol, la FET i de les JONS, es va engegar una destrucció sistemàtica de tota documentació que podia resultar compromesa. La monarquia constitucional, des d’un punt de vista legislatiu i pràctic, va continuar essent la continuïtat institucional del franquisme, de manera que, en primer lloc, es va evitar per qualsevol mitjà una comissió de la veritat que permetés avaluar exactament com havia funcionat la maquinària repressiva. És més, tal com establia la llei d’Amnistia del 1977, va haver una clara preocupació per amnistiar sobretot l’aparell repressiu que havia, fins i tot, violat la pròpia legislació de la dictadura. Els policies i els jutges van continuar essent els mateixos, i la pròpia monarquia simbolitzava precisament aquesta mutació d’una dictadura en una democràcia vigilada, que del 2017 ençà s’ha desmantellat per la porta del darrere. Tanmateix, la mateixa corrupció moral propiciada pel règim (i el silenci dels mitjans espanyols sobre el 17A, la “causa general” o l’escàndol de l’espionatge massiu contra la dissidència catalana n’és un clar exponent) és avui més perceptible que mai. En el fons, amb el Pegasus, l’acció i omissió de les institucions espanyoles, és una prova fefaent que seguim controlats per una Stasi cañí.

Servidor de vostès és un d’aquests independentistes no nacionalistes tan criticats per uns i altres. La meva opció personal no està determinada per cap afany nacional o perquè m’agradin especialment les banderes, sinó perquè, més enllà dels greuges, la independència és l’opció més raonable de defensar els valors democràtics. L’emancipació respecte a una dictadura disfressada de democràcia, és una qüestió de supervivència democràtica. Com van fer, i molt bé, les repúbliques bàltiques que es van independitzar d’una Rússia totalitària, primer amb embolcall tsarista, posteriorment, amb disfressa comunista, i de nou, amb un nacionalisme agressiu putinista, no massa allunyat de la cosmovisió de les elits madrilenyes.