Cal admetre que a certa distància, això de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, ZP per als amics, no fa bona fila. De fet, el noi de la cella arquejada, el de l’apoyaré el Estatut de Catalunya, l’interlocutor amb Puigdemont i l’independentisme, el xicot amable del poder espanyol, ha entrat en un atzucac greu i irreversible. Passi el que passi, la figura d’home bo, atent en la conversa, amable en el tracte i sensible en les inquietuds, ha quedat del tot trinxada per les imputacions dels darrers dies. Recordem que l’ídol ja s’havia desinflat en la primera dècada del segle, amb aquella incapacitat manifesta de complir les seves promeses. És clar que aleshores va passar com a ingenu, i fins i tot com a víctima de la caverna espanyola. No pas com a xoriço, el barret que li pot acabar caient a sobre si es demostren algunes de les acusacions formulades contra ell.
La clau de tot plegat és saber si ZP va aprofitar la seva proximitat al poder per enriquir-se amb diners públics. De moment, se sap que va prendre part en les converses que van acabar amb una subvenció de 53 milions d’euros a la línia aèria Plus Ultra, vinculada amb Veneçuela. Tot arran de les estretors provocades pel COVID –imagineu-vos que a sobre, algun càrrec socialista hagués aprofitat aquells moments per enriquir-se amb un negoci de mascaretes! Impensable, oi? Bé, és evident que un comissionista no té perquè ser un delinqüent; però sí que ho seria un que fes servir informació privilegiada, a través de ministres i notables del propi partit (avui a la presó), per tal d’influir en la concessió d’ajuts públics d’una caixa anomenada SEPI (Societat Espanyola de Participacions Industrials). I que s’omplís les butxaques, de passada, amb prop de 3 milions que es repartirien entre ell i unes filles gòtiques que apareixen en els moments més inoportuns. Seria molt gros, sens dubte.
Ja veurem què en surt, d’aquest judici que promet ser el culebrot de la dècada. Val a dir que ZP no ha actuat mai com un vulgar lampista, i en cas que tingués alguna responsabilitat en l’afer, sembla que s’hauria protegit amb uns bons tallafocs i hauria fet gala, continua fent gala, d’una forta prudència. Ara bé, hi ha diverses coses que li complicaran molt la defensa a Zapatero. Com ara les bones relacions amb el règim de Maduro, i les gestions d’intermediari polític amb Veneçuela, que no són cap secret… és més, en el seu dia, el mateix expresident en presumia. La connexió amb l’exministre Àbalos (el del negoci impensable de les mascaretes), que apareix en el sumari, tampoc no l’ajudarà gaire. Les al·legades pressions a fiscals propers per tal d’interrompre la investigació, encara menys.
Un altre detall que no afavoreix gens el dissortat José Luis és l’altre José Luis, o sigui el tal Calama, el jutge instructor que s’encarrega del cas. No és que sigui un ultra, o un comediant amb ganes de sortir al telenotícies, res d’això. En realitat, el que més perjudicarà l’acusat és que li ha tocat un magistrat extremament discret i gens sospitós de voler muntar cap xou. Calama és un home de certa edat, que n’ha vist de tots colors, que ha hagut de jutjar casos a dreta i esquerra, amb abertzales o amb influencers ultres, i mai no li ha tremolat la mà ni ha mostrat cap mena de preferència per cap color. Quan no ho ha vist clara una causa, l’ha arxivat i ha aguantat el temporal. Quan l’ha vist clara, ha tirat endavant. Ha navegat amb mà ferma i hàbil per casos d’estafes i fraus, i el millor que se’n pot dir és que els diaris gairebé no tenen fotos d’ell.
I dic que això pot perjudicar ZP, perquè la seva primera línia de defensa seria la que ha fet servir sempre; que ell és bona persona i que les forces del mal van a per ell. Amb aquella cara de simpatitzant heroic del Barça en terres ibèriques, de descendent de republicans afusellats i de comuners de Lleó, l’home sempre ha tingut una gran habilitat per enamorar els amants de les causes èpiques. En aquest cas, el més probable és que el jutge de torn s’ho miri amb certa atenció humana, però que passi als fets i a les evidències sense deixar-se estovar pels laments dels damnificats perpetus. Malgrat que en els discursos públics, el debat sí que s’enfili per aquests verals, atès que mentre no hi hagi sentència, bona part del procés es farà a través dels mitjans de comunicació.
Que ZP és víctima d’una conxorxa organitzada? Pot ser. Que van a per ell perquè és l’exponent més plural de l’Espanya i més obert i dialogant? És versemblant. Que no li perdonen haver fet de mitjancer amb Puigdemont i els ogres separatistes que han calgut? Per descomptat. Que li busquen les pessigolles la dreta, la ultradreta i el búnquer filipista del PSOE? No és cap secret. Que els atacs contra ell són el pròleg dels atacs contra Pedro Sánchez? Naturalment. Que els Estats Units han ajudat a despullar i exhibir la pista veneçolana? Sembla prou clar. Que tot això el fa innocent? Doncs no, de cap manera. De moment, se li presumeix la innocència, però de cap manera els condicionants externs el fan ni innocent ni culpable. Segurament l’entorn explica el moment triat, i l’aparició oportuna dels indicis i les investigacions, però no ens confirma què va fer i va deixar de fer el noi de les celles.
Una darrera reflexió com a ciutadà, com a votant català que busca la coherència. El Plus Ultra de Zapatero ens pot portar més enllà, molt més enllà que mai, fins a les extremituds del món polític conegut. Després d’altres casos de corrupció, que afecten a personatges molt prominents de l’esquerra espanyola, el cas ha tibat una corda que ja s’havia estirat al màxim. De debò que cal confiar abnegadament en un diguem-ne socialisme que apareix com un cau de sospites, de brutícia confirmada i de podridura per confirmar? Cal deixar-se emportar avall, de la mà d’una gent que incompleix per sistema, enganya per defecte i fa el que vol amb les arques públiques? De veritat que aquest progressisme de caiguda de celles és el que hem d’ajudar i perdonar fins a la fi dels nostres temps?
