Per a l’oposició, especialment per als ‘ultres’ de Vox, el Govern socialista de Pedro Sánchez està negociant “el suport d’Estats europeus al colpisme” de Puigdemont. I en el Partit Popular es parla d’un nou “xantatge” de Puigdemont al Govern de la Moncloa. Així d’aferrissades estan les coses quan l’Executiu de Pedro Sánchez tracta de tirar endavant, contra vent i marea, l’aprovació unànime la setmana pròxima, per part dels 27 estats membres de la Unió Europea, a l’ús cooficial, juntament amb el castellà, del català, el basc i el gallec, una vella promesa en el seu moment de Sánchez a Junts per a aconseguir la seva aprovació a la candidatura de Francina Armengol a la presidència del Congrés.
En canvi, per als socialistes i per a tots els seus socis en la governació, aquesta aprovació no significa una altra cosa que la “normalització d’un fet”, la cooficialitat de les quatre llengües que s’empren en l’Estat, i l’“alarmisme” que està fent gala la dreta “només mostra que està instal·lada en el ‘no a tot’ i en el ‘digues-me de què es tracta, que m’oposo’”.
I, no obstant això, la veritat és que, sense massa transparència, que és qualitat que ha fugit temps ha de les actuacions dels executius espanyols, el govern de Sánchez, especialment a través del seu Ministeri d’Exteriors, està negociant frenèticament amb diverses capitals europees la seva aprovació al projecte d’ús ‘normalitzat’ del català, basc i gallec en els documents oficials comunitaris, com ja es fa, sense que ja a ningú escandalitzi, en les Cambres legislatives Congrés i Senat. El Consell d’Assumptes Generals de la UE es reuneix el dimarts a Brussel·les per a tractar aquesta qüestió, no ben acollida per alguns estats membres –em parlen, per exemple, d’Itàlia—, i Madrid vol desesperadament forçar una aprovació ‘a 27’, cosa que, ara com ara, sembla molt difícil, perquè alguns països temen un ‘efecte contagi’ en els seus propis casos.
Aconseguir que la UE, ja el gener de 2027, és a dir, d’aquí a un any i mig, hagi aprovat per unanimitat –que és requisit imprescindible—l’ampliació a tres més de les seves llengües oficials, és, doncs, tasca que la mateixa diplomàcia espanyola qualifica de “molt difícil”, fins i tot encara que Espanya estigui disposada, que ho està, a pagar els costos inicials de la implantació d’aquesta mesura, uns 132 milions d’euros, es calcula. És part dels compromisos del Govern central amb Junts a canvi del seu suport en la cambra baixa, i també una oferta que per a res desagrada a altres socis de Sánchez, com el PNB, el BNG o Bildu. O, naturalment, Esquerra Republicana de Catalunya, el president del qual, Oriol Junqueras, acaba de dir que “som ciutadans europeus i tenim tot el dret de poder utilitzar-lo (el català)”.
Si el govern espanyol aconseguís l’aprovació per part de la UE d’aquesta mesura, encara que sigui en terminis i condicionada, a penes li quedaria llavors per complir, entre els compromisos amb els seus socis en general i amb Junts en particular, el de l’aplicació sense restriccions de la llei d’amnistia, és a dir, que aconseguís també als implicats en el ‘procés’, especialment a Carles Puigdemont. És aquesta una batalla que es donarà en el si del Tribunal Constitucional ja en les pròximes setmanes i que es preveu que crespi no poc a la societat espanyola… “només per un parell de dies”, comentava jocosament fa poc de manera privada a un grup de periodistes un dels ministres més ‘combatius’ i llenguallargs de l’equip de Sánchez.
Per al ‘triministre’ Félix Bolaños, obstinat aquests dies en una batalla amb diverses associacions judicials i fiscals entorn d’una projectada reforma de la Justícia espanyola “que la situï en el segle XXI”, el tema de l’amnistia ja està oblidat. Per a alguns juristes, com el magistrat Manuel Marchena, expresident de la Sala penal del Tribunal Suprem i que va presidir el judici del ‘procés’, no: acaba de publicar un llibre, ‘La Justcia amenaçada’, que és tot un cartutx de dinamita en aquests plans reformistes de l’Executiu de Sánchez, especialment del ministre de Justícia Bolaños.
I, si és cert que la ciutadania espanyola oblida aviat les seves causes reivindicatives, no és menys cert que la guerra entre l’Executiu i el poder Judicial a Espanya ni cella ni s’encamina cap a una solució de pau. I pot ser que això de l’aprovació del català, el basc i el gallec a la UE, que, la veritat, tampoc sembla una cosa tan greu, es converteixi en un dels escenaris d’aquesta guerra, que cada dia té més trinxeres. És la guerra!, que a vegades sembla la guerra de Gila, la veritat.
