Ho assenyalava encertadament el professor Josep Sala i Cullell. Aquest ha estat el curs escolar en què tot ha començat a canviar. El problema és que en el que portem de segle, tot allò que canvia només fa mutar a quelcom pitjor. En tot cas, més aviat serà recordat com a Annus Horribilis, un curs en què tot allò que podria haver anat malament, ha anat pitjor. Va començar amb l’estúpida ocurrència del conseller Cambray de començar a principis de setembre (malgrat que ja havia estat defenestrat amb anterioritat, atesa una pèssima gestió derivada d’haver obeït obsessivament l’estat major d’ERC). Un inici de curs que va fer anar tothom de corcoll, va propiciar un caos organitzatiu i un professorat que ha anat acumulant ressentiment. Va continuar amb les polèmiques sobre l’ús de dispositius digitals, creixentment contestats per la recerca científica, en un moment en què els compromisos polítics i econòmics amb les principals companyies tecnològiques han muntat una mena de feudalisme digital amb l’administració i la comunitat educativa. Va saltar la no sorpresa dels pitjors resultats PISA de la història, on Catalunya entrava directament en la zona de descens de la classificació de les comunitats autònomes. Va emergir l’evidència dels pèssims resultats de lectoescriptura (especialment evident des que l’anomenada “innovació” ha escolaritzat a tota una generació d’illetrats, fruit de l’espontaneisme pedagògic rousseaunià dominant en el paradigma pedagògic de primària. Va continuar amb l’error no forçat de carregar-se les lectures obligatòries del batxillerat (posant-se en contra tothom que no tingui un càrrec del partit que controla Via Augusta). Ha culminat, finalment, amb una rebel·lió de professorat de diversos centres que s’han aixecat contra el despotisme i la incompetència de moltes direccions.
Hom podria pensar, “un mal any el pot tenir qualsevol”. Tanmateix, cap dels factors exposats són casos aïllats o fats del destí. Resulta, per contra, la culminació d’una concatenació de decisions polítiques que arrenca amb la Llei d’Educació de Catalunya de 2009 i que tenia com a objecte introduir canvis substancials en la lògica i les relacions de poder en el si de la comunitat educativa i que ha implantat allò que en llenguatge tecnocràtic se’n diu “nova gestió pública”. En realitat, de nova no en té res. Es tracta, ras i curt, de fer funcionar la lògica de l’empresa privada en un servei públic a partir de la destrucció de les estructures democràtiques, dels espais igualitaris (essencials en la cooperació de persones d’elevades competències professionals, com són els docents) i la fiscalització, un punt kafkiana, de la seva feina. Quan els docents es queixen de “burocràcia” és això. En poc temps, les autoritats educatives, fent servir de peons les direccions dels centres, cada vegada més professionalitzades, es dediquen a generar exigències absurdes i objectius no realistes a aquells docents que, en el passat, coneixien amb certa previsibilitat les seves funcions, estratègies i metodologies. També se’ls ha muntat unes bases per expandir les seves tasques per estúpides i contraproduents que siguin.
Per posar un exemple que el pugui entendre tothom, fa dues dècades, un, posem per cas, professor de geografia disposava d’un llibre de text (que adaptava segons el grup o les circumstàncies), programava les seves activitats en funció d’un nombre determinat de variables i examinava els seus alumnes a partir d’unes proves d’avaluació, que implicava una nota numèrica prou indicativa dels avenços o estancaments de l’alumne. En l’actualitat, aquest mateix professor ja no fa servir llibres de text, ha de treballar per projectes (metodologia complexa i inconcreta), probablement ha de dedicar bona part del seu horari a altres matèries que desconeix, és possible que calguin moltes hores de coordinacions amb altres docents del projecte a partir del principi de la interdisciplinarietat, la qual cosa implica una programació original i personalitzada (sovint per a cada alumne, malgrat que no sigui una persona que estigui capacitada per elaborar currículums), i en l’avaluació, per competències, caldrà valorar un nombre exponencial d’ítems diversos que seran inclosos en informes per als alumnes que, probablement, ni un doctor en psicologia podria entendre. Tot això amb el mateix nombre d’hores de classe d’abans i, en el millor dels casos, amb els mateixos alumnes que fa dues dècades. És com si demanéssim a un lampista a què construeixi una central nuclear, mentre que li exigim a un enginyer nuclear que faci la instal·lació elèctrica d’una comunitat de veïns.
Doncs, efectivament, Catalunya ha estat pionera d’experiments com aquests. I tot i que a Espanya, sovint per influència catalana, amb directors generals d’educació fent de lobby al Ministeri (si més no per legalitzar pràctiques, diguem-ne frontereres amb la normativa), va seguint un camí paral·lel, aquí el nivell de fanatisme i d’estructuració d’un lobby que podríem denominar “neoliberalitzador pedagògic”, explica aquesta culminació. Es va estrenar amb l’Escola Nova 21 (2016) que, en una època de dures retallades, va tenir certa capacitat de seduir molts docents desesperats en la fe que un canvi metodològic o de mirada podria millorar la dura situació de moltes comunitats educatives. En realitat, no va resultar una altra cosa que una mena de dieta miracle: un seguit de mantres absurds, discursos de telepredicador, comportaments sectaris, sacrificis inútils, i com van demostrar les mateixes proves d’avaluació del sistema, uns resultats pitjors que qui seguia plantejaments convencionals. El mateix podem dir de programes com “innovamat”, una nova manera d’ensenyar matemàtiques que ha implicat una davallada considerable de les competències matemàtiques de les generacions més joves (i una creixent manca de professors de la matèria farts de fer de conillets d’índies).
Tanmateix, de totes les mesures que singularitzen l’educació catalana, la que ens ha dut fins al pou ha estat la capacitat de les direccions de triar a dit al docent. Catalunya és l’única comunitat autònoma que ho fa, des de fa una dècada. Els resultats: hem passat del lloc 6 de PISA al 17 sobre 19. Podríem pensar què hi té a veure una cosa amb l’altra… Tanmateix, per què el Departament s’ha negat a investigar la correlació entre tria a dit i resultats educatius? Consta que, a major tria, major inestabilitat dels equips docents, major nombre de baixes, i pitjors resultats. També és cert que entre les direccions hi ha persones de sensibilitats i competència variada, tanmateix, la política del Departament ha mirat de professionalitzar les direccions fins al punt que ha encarregat la seva formació a escoles de negocis amb mentalitat de tauró i despotisme, enfront de la cultura democràtica que va caracteritzar els claustres (i també unes direccions amb un esperit de lideratge comunitari) entre les dècades de 1980 i 2000.
Els plantejaments polítics d’aquest canvi de paradigma podrien ser benintencionats inicialment. Es parlava de lideratge pedagògic i de projectes educatius singulars per a cada centre, i que per implementar determinats projectes calia buscar el professorat amb les característiques adients. Aquesta concepció regeneracionista i tecnocràtica sempre hi ha sigut. De fet, els partits que van impulsar aquesta reforma s’havien emmirallat en models “exitosos”, i com a bons amics del regeneracionisme es parlava de fer de Catalunya la Dinamarca del Sud. Tanmateix, la dura i la crua realitat és que quan parlem de poder, la societat catalana, posseïdora de terribles defectes com l’addicció a les capelletes o l’endogàmia ideològica, al final ha actuat com a una mena de Sicília del nord. No s’han triat els docents més competents, sinó els més afins; no pas els més actius ni crítics, sinó els més submisos (especialment apreciats per prevenir possible competència). I, per descomptat, s’han produït casos documentadíssims que, en el fons, han propiciat aquesta desmoralització col·lectiva i degeneració del sistema. Les primeres a ser les perjudicades d’aquest sistema han estat les mestres embarassades, amb criatures petites o persones grans a càrrec. La idea que algunes passin temporades de baixa maternal, o que demanin reduccions de jornada ha fet que saltin dels claustres. Tampoc no agraden als docents carismàtics amb idees pròpies. Encara menys els qui prefereixen desmarcar-se de mesures pedagògiques que sap que no funcionen. Molt menys els qui recorden els drets col·lectius. Al final s’ha creat una dinàmica de despotisme que aquest curs, ha començat a saltar pels aires.
Quan el despotisme entra per la porta de l’escola, la democràcia, i la qualitat educativa, salta per les finestres. Mai ens havíem trobat amb tants docents (normalment els més ben preparats i més àmplia experiència) que voldrien deixar la professió. Des de la irrupció del franquisme que mai no havíem tingut aquestes perspectives negatives d’un nou curs que ha de començar, probablement molt pitjor de com va començar l’anterior. Si més no fins que no s’imposi la racionalitat i s’expulsin els mercaders del temple.
