M’ha semblat meravellós l’entusiasme i la convicció amb el que la política espanyola –partits i mitjans- han celebrat la pèrdua de la majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya com un fet tan i tan transcendent i significatiu, mentre que quan l’independentisme tenia la majoria absoluta al Parlament després d’eleccions anteriors –moltes amb participació més alta!- això li semblava insignificant i negligible. Fins al punt que llavors no calia tenir-ho present ni escoltar-ho i s’hi podia respondre tranquil·lament a cops de porra, mentre que ara els resultats inauguren una nova era i en tanquen definitivament una altra, a parer seu. Ara ha parlat el poble, finalment. Fins ara sembla que votava, però no parlava. Ben bé que allò del veredicte sagrat de les urnes només els funciona quan els va favor.
Personalment, em sembla que els resultats d’unes eleccions concretes ni són tan definitius i irreversibles com ens diuen ara ni eren tan conjunturals i provisionals com ens deien llavors. I, per tant, que s’ha d’anar molt amb compte, a partir d’uns resultats electorals concrets, abans de donar res per mort o res per eternament vencedor. I més en la política catalana, on els resultats poden variar d’una manera tan extrema entre unes eleccions municipals, unes catalanes, unes espanyoles i unes europees o fins i tot entre dues eleccions consecutives del mateix àmbit. Algú va donar per mort un dia el PSC, i mira. Algú va creure que Ciutadans era el gran partit del futur quan va ser el més votat en unes eleccions catalanes i ara ja no hi és, dues eleccions després. Ara donen per mort l’independentisme. I diuen que els catalans finalment han expressat el seu entranyable amor a Espanya. En general, en política, cal malfiar-se de les frases que fan servir el terme “finalment”, perquè –si més no fins ara- la història no s’acaba. I en el cas de les relacions Catalunya-Espanya encara menys, perquè és una cursa llarga i les victòries d’etapa valen el que valen en la classificació general. Valen, naturalment. Però no guanya el Tour qui ha guanyat més etapes…
En el cas català, la volubilitat del vot és extraordinària, i ho ha estat gairebé sempre. Perquè els ciutadans, que són més savis del que el populisme creu, quan voten responen a una pregunta concreta. Qui vols que sigui el teu alcalde? Qui vols que governi a Madrid? Què vols que passi en els pròxims anys en aquest camp o en aquest altre? Sabent que quatre anys després tornaran a votar, potser amb la mateixa pregunta o potser amb una altra. Això explica que en dues eleccions consecutives Badalona tingui un alcalde del PP amb majoria absoluta i una majoria absoluta socialista en unes eleccions espanyoles. Respostes diferents de preguntes diferents. Per això, les campanyes electorals serveixen a hores d’ara sobretot perquè cada formació intenti plantejar la pregunta que li convé al nombre màxim d’electors. Trias va guanyar les eleccions municipals a Barcelona –tot i que els pactes després elegirien un altre alcalde- perquè aconsegueix que la pregunta d’aquelles eleccions no sigui si independència sí o no, sinó sí Colau sí o no. Ciutadans va guanyar unes catalanes perquè va aconseguir convertir-les en un referèndum sobre la independència, en el que els van votar tots o gairebé tots els que no la volien, però que han deixat de votar Ciutadans quan els han preguntat una altra cosa (mentrestant, els que sí que la volien, en aquelles eleccions van dispersar el seu vot en opcions diferents que planejaven dubtes massa diferents). Per guanyar unes eleccions has d’aconseguir que abans de votar ja hagi guanyat la teva pregunta. Si guanyes en la pregunta, probablement aconseguiràs guanyar en les respostes.
En les últimes eleccions catalanes Pedro Sánchez, amb tot aquell espectacle de què si se n’anava o es quedava, va aconseguir convèncer a molts electors que la pregunta d’aquestes eleccions era si volíem premiar o castigar a qui era atacat, aturava la dreta i oferia l’amnistia. Altres formacions van intentar imposar les seves preguntes. Uns les van voler convertir en un referèndum sobre el Hard Rock (si ho era, el van perdre). Per altres, la pregunta era si podien continuar confiant en els partits independentistes clàssics. Per altres, el tema de veritat era la gestió de la immigració i la diversitat. Per altres, l’aval a la gestió del govern. Per altres, el retorn de Puigdemont. Totes aquestes peguntes estaven sobre la taula i totes van quallar poc o molt. Però Illa va guanyar en les respostes –tot i que sense la majoria necessària, si algú no li regala- perquè Sánchez va guanyar en les preguntes. Sobretot entre els seus, però no tan sols entre els seus.
Vol dir això que el PSC és la força hegemònica a Catalunya, com semblen indicar totes les institucions? Vol dir que l’independentisme és mort i enterrat? Vol dir que el que representava Ciutadans ha desaparegut de la política catalana? Pels resultats electorals, podria semblar que sí. Però els resultats ens fan la foto d’avui: com han respost avui els ciutadans a les preguntes que se’ls han fet avui. Demà, ja ho veurem. Si les peguntes són unes altres, les respostes seran unes altres. Si hi ha repetició electoral, com em sembla probable, i les preguntes són diferents, els resultats seran diferents. Hi ha temps per canviar-les. Perquè la política catalana sembla enormement inestable si anem mirant les evolucions en dents de serra dels resultats electorals. Però jo diria que és molt estable en els corrents de fons. L’espai d’un socialisme d’obediència espanyola existeix i és molt gran, tot i que algun dia deixés a Ciutadans uns quants vots en préstec. L’espai de la dreta espanyolista a Catalunya és limitat, es presenti Vidal Quadras, Josep Piqué o aparegui Vox. Se’l poden repartir de maneres variables, però acaba sent si fa no fa el mateix. L’espai de l’antiga Convergència existeix, potser no tan gran com va arribar a ser, però gens negligible. La marca d’Esquerra Republicana sempre és capaç de ressuscitar, tot i que en cada reencarnació perdi tota una generació de dirigents. Gairebé la meitat dels catalans creuen que cal la independència, tot i que no sempre votin o no votin o no votin tampoc sempre com si aquesta fos la pregunta.
Per tant, cada procés electoral respon a unes preguntes concretes en un moment concret. Els corrents de fons tenen una altra dinàmica. Extrapolar d’un resultat concret una transformació profunda dels corrents de fons sempre és molt arriscat, et vagi a favor o et vagi en contra. De l’elecció d’un alcalde no pots extrapolar si el poble vol o no vol la independència de Catalunya o la nacionalització de la banca. Responem al que ens pregunten. No donem res per mort ni per consolidar eternament abans d’hora. I, per tant, per saber si els catalans volen o no volen la independència el que cal és preguntar-ho d’una manera concreta i clara, no extrapolar-ho abusivament d’unes eleccions que sempre, encara que vagin també d’això, van també d’alguna altra cosa.
