I tot això dels espies, cap a on porta, exactament? És una pregunta força pertinent i amb respostes no gens evidents, després de setmanes d’escàndol, soroll i espectacle partidista. La darrera sorpresa ha estat l’espionatge centrat en les negociacions per l’alcaldia de Barcelona, el 2019. Hi poden haver més sorpreses? Sens dubte: els poders, legals o no, de l’Estat tenen uns quants instruments per fer “coses brutes” sempre que creguin que el seu Estat, el seu poder, està en perill.
Vivíem als núvols i de sobte la realitat més crua i cínica ens ha caigut al damunt. Un Estat té espies, té paramilitars, té policies, té militars, té fiscals i jutges, té presons, té lleis, té clavegueres… Ja ho sabíem? Potser sí, però en tot cas no se’n van treure les conclusions adequades. O es van ignorar. I ara hem d’assistir a una mena d’espectacle hipòcrita, per part de tots els participants, uns com si haguessin descobert que els reis són els pares, i els altres despistant, amb la cara més dura que el ciment, per camuflar totes les marranades que han fet i les que estarien disposats a fer en el futur.
I tot això, algú es pot creure que tingui alguna mena de recorregut polític o judicial a les institucions espanyoles? I a la justícia europea? Algú pot creure que la queixa, el lament, la petició de suports a la desesperada, té alguna mena de recorregut?
En clau de torcebraç partidista, l’escàndol dels espies permet, certament, esgarrapar el govern espanyol i potser obligar-lo a algunes concessions menors, com la fascinant “substitució” de la directora del CNI. O qui sap si una reunió amable de la misteriosa taula de diàleg. I para de comptar.
No hi ha més recorregut, perquè, no ens enganyem, a l’altra banda hi ha un Estat amb tots els ets i uts. No un Estat modèlic ni eficaç ni simpàtic ni empàtic, en absolut. Però sí un Estat bel·ligerant, molt conscient que s’està jugant la seva supervivència i disposat a morir matant, si cal.
Davant d’aquesta freda i dura realitat, els infantilismes i les sobreactuacions grinyolen. Espiaran a qui faci falta. Passaran per la trituradora judicial qualsevol amenaça. Bloquejaran i perseguiran qualsevol intent de resistència. I, per si algú no ho té clar encara, se’ls en fot la justícia europea o galàctica. Ara més que mai, perquè la guerra i l’amenaça de Putin no deixa marge per a aventures ni floritures: el que toca és que els estats tanquin files i facin pinya. Oblidar-ho és equivocar-se greument. A sobre, compten amb el vist-i-plau de la immensa majoria de la societat espanyola…
I tot plegat, vol dir que no s’hi pot fer res, que ens hem de rendir i ja està? En absolut. Tenim a la nostra memòria moltes derrotes, però també alguna victòria molt significativa. Per exemple, aquelles urnes que van passar sota el radar d’espies i policies i que van acabar essent una de les majors humiliacions del poder espanyol. La conclusió: ni són tan bons ni tan poderosos ni tan invencibles.
Cal saber trobar el camp de batalla, el moment i les forces necessàries, tres requisits que ara són molt, molt lluny de les nostres possibilitats. Facilíssim de dir, dificilíssim de fer: estratègies guanyadores i discretes fins que arribi el moment. La resta és soroll i perdre el temps.
O algú es pensa que ara mateix, enmig de tot aquest escàndol, no continuen espiant?
8
2
