Començo a escriure aquesta part de l’article a les 19h, sense saber encara ni els resultats de les eleccions ni els dels sondejos ni les reaccions dels partits a tot plegat. Però no cal que siguin les 23h per saber que si la patacada dels partits independentistes és tan gran com s’albira amb la davallada de la participació a Catalunya, els que hem apostat per no anar a votar ens podem preparar per ser el cap de turc del seu fracàs.
Faran un funambulisme curiós de veure, i us he anticipat que això ho dic abans que passi per pur divertimento, perquè són més previsibles que la nit després del dia. Per una banda, minimitzaran els efectes de l’abstenció, perquè no poden reconèixer que hi ha un espai que ha quedat buit que es pot organitzar per ocupar el seu lloc. Per l’altra, la culparan del govern que es perfili a Espanya, com si una minoria nacional com nosaltres pogués condicionar (i amb vots a les seves eleccions!) el que passi a l’Estat que l’oprimeix, quan pràcticament no ho poden decidir ni la resta d’espanyols.
El PP ha guanyat les eleccions espanyoles (i ara sí, ho dic quan ja són públics els resultats) perquè així ho han volgut els espanyols, no perquè milió i escaig d’abstencionistes hem decidit no participar de la farsa. No cal haver fet ciència política, on això s’ensenya al primer quatrimestre, per saber que la responsabilitat que un partit perdi vots evidentment no és dels votants. Només cal tenir sentit comú o preguntar-ho a ChatGPT.
Que els partits independentistes hagin perdut bous i esquelles (de 23 a 14 escons, reduint així gairebé a la meitat -perquè la CUP queda sense representació- els recursos per a les seves xarxes clientelars) sí que és cosa de l’abstencionisme, perquè s’ha concentrat especialment a Catalunya, i l’abstenció s’ha produït perquè no han fet res que no hagi ofert el PSOE. És tan fàcil com això. Per això si Pedro Sánchez presenta candidatura a Esquerra l’hauran d’investir gratis perquè total, ja tot fa baixada i convocar eleccions al Parlament, potser a la tardor i tot. Però potser tenen sort i hi ha un pacte PP-PSOE. I de fet, la pèrdua de vots també a Junts podria provocar que s’hagi de mullar (si no escenifica un teatre com el de la Diputació de Barcelona, amb actors que facin de díscols), cosa que pot fer que la seva patacada, a diferència de la dels republicans, sigui en diferit.
El vot captiu no podia durar tota la vida, perquè com hem dit molts amb altaveu públic però en el fons la majoria de gent penso que sap, l’independentisme és més fort que els partits que diuen representar-lo. L’abstenció ha estat, efectivament, històrica, perquè ha baixat a nivells de l’any 2000, per tant, 12 anys abans que comencés el procés. És evident que no tots els que s’han abstingut han estat independentistes, però els que sí que ho són, és evident que han fet possible aquests resultats nefastos del processisme (començant per una CUP que no ha sabut defensar mai què coi hi anava a fer, al Congrés dels espanyols) i no ho fan. La hipotètica bombolla de Twitter ha tornat a mesurar forces amb els milions de subvencions que el sistema desemborsa per perpetuar-se.
Això no és cap jugada mestra, com ho han intentat folkloritzar (com fan amb tot) els que fan de corretja de transmissió dels partits processistes catalans, sigui per convenciment, per por o per excepticisme amb el que és desconegut. Tampoc no és part de cap estratègia. Les estratègies es poden dur a terme mitjançant l’acció col·lectiva, i no participar en unes eleccions és difícil de coordinar col·lectivament, perquè per definició, no se’n pot fer un seguiment. De fet, resulta curiós que es demani a l’abstencionisme organitzat una estratègia que als que efectivament es presenten a eleccions no han demanat.
El resultat d’avui, deia, no són part d’una estratègia, però penso que són un pas necessari perquè n’hi hagi una, perquè com va passar el 2017 quan no vam aturar el referèndum malgrat que el Govern ho va intentar, hem recordat que continuem manant nosaltres. Deia l’altre dia Jordi Graupera en un article que al nostre país els intents de plantejar una alternativa als partits actuals són més difícils que a d’altres, perquè aquí no competeixen adversaris sinó també enemics que volen fer-nos desaparèixer com a nació. Si aquesta alternativa fracassa, hi ha la idea (sovint errònia) que els vots que hi han anat a parar haurien acabat a una altra formació amb més possibilitats que hauria tingut millors resultats, però com que no ha tingut prou suport, s’han regalat escons a l’enemic.
Tot i això, la participació o no en unes eleccions sempre és l’acció col·lectiva de menor cost (i sovint també de menor benefici) en qualsevol societat, fins i tot en una com la nostra i en uns comicis convocats per l’ocupant. Només cal recordar que quan ens hem coordinat més enllà hem rebut pals fins al carnet d’identitat, mai més ben dit. Si no som capaços d’assumir aquest risc, difícilment una alternativa als partits actuals tindrà incentius de fer tot allò que cal per fer-los la competència, que no és pas poc, amb totes les dificultats que posa el sistema electoral, institucional, econòmic i mediàtic a l’entrada de nous actors polítics. De la mateixa manera, en l’inconscient col·lectiu és possible que prevalgui la idea que mentre els partits no tinguin por de perdre el vot independentista no té cap sentit mobilitzar-se al carrer, perquè no es faran ressò de cap reivindicació que hi pugui haver.
L’abstenció i la desfeta històrica dels partits independentistes d’avui és una presa de temperatura de la propensió a assumir la incertesa sense aquesta connexió emocional tòxica amb els representants, perquè al capdavall, la incertesa hi era i hi serà igualment. També, de si som capaços de desenvolupar una cuirassa per defensar-nos de tot allò que està per venir, no d’Espanya, sinó de l’establisment català, començant per l’amenaça que els socialistes puguin guanyar les pròximes eleccions a la Generalitat. El xantatge tornarà a ser espectacular, i si no hi ha cap nova força independentista (i òbviament no parlo del neoprocessisme racista de Sílvia Orriols, que anava a salvar Catalunya i va despenjar l’estelada ella mateixa de l’ajuntament al primer requeriment de la Junta Electoral) ens haurem de tornar a abstenir per rematar el processisme i aprofitar aquest fil trencat per tornar a organitzar-nos a tots els nivells mentre no tenim uns representants lleials a les nostres aspiracions. Amb els processistes fora de l’equació apareixeran segur.
No acabaré l’article explicant els pactes que hi pot haver a Espanya perquè segur que ja ho heu escoltat i realment per l’independentisme no té major importància. Pot tornar a passar el mateix que a la legislatura passada amb menys costos per al PSOE o pot governar el PP amb l’abstenció dels socialistes, com ja va passar amb l’última investidura de Rajoy. De fet, és això darrer és el més probable, el més còmode per tots els espanyols i els seus subalterns. Al final és el PSOE qui, com era evident, podia frenar l’extrema dreta i alhora garantir la unitat d’Espanya. Per tant, es torna a constatar que el perill no és VOX, que com a espantall que són del PSOE, són menys del que diuen que són, sinó que el veritable perill és l’esquerra espanyola, que amenaçant amb la ultradreta obliga els partits a triar entre autodeterminació i nació.
41
1
