Diu el CIS que el PSOE guanyaria les eleccions al Congrés si es fessin ara. És a dir, si es repetissin perquè no hi ha investidura. L’última enquesta d’intenció de vot inverteix els percentatges i dona un 33,5% al partit de Pedro Sánchez i un 31,7% al d’Alberto Núñez Feijóo. Just al revés que el 23-J. I això només amb la campanya de publicitat que s’ha muntat l’encara president del govern espanyol després de la derrota més dolça. D’alguna manera –de fet, hi té la mà trencada–, ha aconseguit que absolutament tots els elements del debat públic li vagin a favor.
El primer d’aquests elements és un PP desorientat ara s’adona que s’ha ficat en una cova amb Vox de la qual ningú l’ajudarà a sortir i que només afavoreix Isabel Díaz Ayuso, que té una recepta pròpia per usurpar el paper del partit de Santiago Abascal a Madrid i quedar-se la seva part del pastís. Per tant, un cop neutralitzat el partit de la victòria amarga del 23-J, a Sánchez només li quedava utilitzar la resta de peons per construir el seu camí cap a la investidura. I això inclou Sumar, els sectors rebels del PSOE i els independentistes catalans, especialment Carles Puigdemont, que és el que més s’aparta d’una negociació convencional.
Amb Sumar no hi ha cap problema: estava clar que serien la seva avantguarda, perquè de moment el PSOE és l’únic passaport que pot fer servir Yolanda Díaz per entrar al govern espanyol una altra vegada i continuar aixecant l’edifici del seu projecte. I la vella guàrdia del PSOE, Felipe González i Alfonso Guerra, estan actuant de manera tan previsible que era fàcil estar preparats per rebatre’ls, que és el que han fet els socialistes que viuen del PSOE actual, sense nostàlgies i amb visió de futur. Defensar la negociació de l’amnistia –sempre sense dir la paraula maleïda– davant de l’expresident i l’exvicepresident és fàcil de cara a Espanya i lluent de cara a Catalunya. Jugada mestra. Ja només queden els independentistes, que no està clar fins a quin punt estan disposats a caure a la teranyina.
Com que ERC i Junts, i especialment Puigdemont, han de calcular molt bé els seus passos –no poden dir que es neguen a negociar–, es tracta de fer que sembli que aquesta cautela és, directament, renúncia. Que sembli que si negocien l’amnistia estan disposats a renunciar a la resta, a entrar en un escenari en què, com a molt, reclamarien un nou model de finançament i el traspàs de Rodalies. Que sembli que estan disposats a renunciar a l’autodeterminació. Que sembli que acceptarien que l’amnistia és el punt d’arribada –com ha dit Yolanda Díaz– i no el punt de partida. Així està el relat ara mateix. Perquè Pedro Sánchez és el rei Mides del relat: tot el que ell toca es converteix en un argument a favor seu, fins i tot la calç viva. Es tracta, doncs, de no negociar-hi? No, es tracta de no fer el passerell.
