Joan Carretero és un tipus valent. Ho vam comprovar l’any 2006 quan, gairebé en solitari, va plantar-se davant del seu partit perquè -com en el conte del vestit nou de l’Emperador- tothom tenia molt clar que aquell tripartit PSC-ERC-ICV no acostava aquest país ni un centímetre a la plenitud nacional. Ho va denunciar, públicament, des del seu càrrec de conseller i això li va comportar la destitució fulminant, acordada entre el PSC i ERC, el seu propi partit. Recordo que el vaig entrevistar la setmana següent i vaig haver d’anar fins a Puigcerdà perquè havia recuperat el seu lloc de treball com a metge de l’hospital. L’apassiona la seva professió i l’apassiona la política, per separat. Just el contrari d’un professional de la política.
Curiosament, en aquell tripartit llunyà ja es donava un context semblant a l’actual. Una majoria d’esquerres prioritzava el suport al PSOE a Madrid i José Luis Rodríguez Zapatero prometia el blindatge de la llengua catalana i un millor finançament. Poc després, en el segon tripartit, es va pactar el sistema actual que, segons es va anunciar formalment, garantia un guany de 3.800 milions d’euros per a Catalunya. El juliol de 2009, quan Carretero ja estava muntant Reagrupament, ERC destacava el seu suposat èxit forçant concessions al PSOE i presentava la campanya “Un pas endavant”. Als cartells s’hi podia veure un nen que marcava amb guix com a tasques fetes en una pissarra el “blindatge del català a l’escola” i el “nou finançament”. Se’n van imprimir 50.000 díptics, 10.000 adhesius i 5.000 cartells, a més d’una gira explicativa per diversos municipis i comarques. El PSOE no ho va ni comentar.
En aquell moment, Joan Carretero ja liderava un partit independentista que reclamava una candidatura unitària al Parlament per, tot seguit de guanyar, proclamar unilateralment la independència. La resta és sabuda. Reagrupament va ser un fracàs electoral, però va influir poderosament en les bases del catalanisme, en trànsit cap a l’independentisme.
Dues dècades més tard, Joan Carretero continua fent de metge. I hi torna. Han passat moltes coses, a Catalunya. I una de les que s’ha comprovat és la voluntat de ferro de moltíssimes persones d’aquest país.
