De l’acomiadament de Manel Vidal del programa Zona Franca de TV3 i la desbandada de tot l’equip (Joel Díaz, Magí Garcia, Tomàs Fuentes, etc.) el que més m’interessa no és el debat de pollaviejas sobre els límits de l’humor, i ni tan sols si té sentit titllar els postulats del partit de la calç viva en l’eix nacional de propers als règims totalitaris, sigui de broma o seriosament.
Evidentment que tot això s’ha de poder debatre als mitjans públics com s’ha fet amb l’independentisme des de 2012, en què se l’ha titllat de nazi dia sí i dia també. Òbviament que censurar això no passaria ni tan sols el filtre la movida madrileña i La Bola de Cristal dels 80. Però avui el que subratllaria és que l’acte de censura comès per la direcció de TV3 constata la mort de la televisió nacional catalana.
I no hem d’afanyar-nos a intentar-ne la salvació, o a intentar substituir-la amb altres canals. Qualsevol forma de televisió catalana, les freqüències de les quals estan controlades en última instància per l’Estat, però també pels masovers de la colònia, jugarà un paper destacat en la pacificació de Catalunya, mitjançant el retrocés de la nostra llengua i la transmissió de la idea que la pinça entre independentistes i el PSC a les diferents institucions és inevitable.
Si Televisió de Catalunya en algun moment va donar contingut a un poble que volia ser informat en català, entretingut en català, instruït en català, va ser, com vaig explicar en un altre article, qüestió de perícia política del moment (malgrat que anomenar-la TV3, acceptant la dominació de les dues televisions espanyoles, ja era tota una declaració d’intencions) i, sobretot, per les oportunitats que oferia el mercat en aquell moment: només hi havia una televisió important capaç de fer-li la competència, que era TVE1. D’aquí que l’avantatge provoqués que els catalans sintonitzessin la televisió catalana al canal número 3 i Antena 3 vés a saber on (a casa meva, al 7, després de Canal+) fins la posada en marxa de la TDT.
Actualment, TV3 ha mort d’èxit: els polítics se n’han rifat la direcció i la influència a través de les seves xarxes clientelars (com les milionàries productores que hi tenen permanentment contractes) d’una forma que una televisió mediocre no en seria objecte i bona part dels seus treballadors no han fet res per evitar-ho acomodats en unes condicions que no gaudeix cap altre col·lectiu del sector (d’aquí que, per moltes crítiques que hagi rebut, cap partit hagi volgut realment mai tancar-la ni tocar salaris).
Això ha suposat un caldo de cultiu ideal perquè l’Estat, aprofitant-se de la politiqueta de vol gallinaci dels polítics catalans, converteixi tota la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en una eina de dominació de la nació. I això és totalment coherent amb tenir un buròcrata del 155 de president de la Generalitat, que pacta els pressupostos amb els que van donar suport a la repressió del dret d’autodeterminació amb violència física, presó i exili, cosa que s’assembla més al programa d’un règim totalitari que a un de socialdemòcrata, que és el que deia Manel Vidal al Zona Franca.
Durant molt de temps, molts hem cregut que poder-hi fer un discurs que crèiem dissident, com penso que potser van pensar a l’equip d’aquest programa, era el que salvava TV3 de ser la reedició de l’antic Canal 9, però s’ha demostrat que era una postura massa pretenciosa i que negava la realitat: al capdavall, si s’emetia el que hi dèiem era perquè, com ha deixat molt clar el director de la cadena, Sígfrid Gras, havia passat el filtre de censura, i per tant potser no els resultava tan dissident, fos perquè ens autocensuràvem, fos perquè els sortia positiu el control de riscos. Per això no han tingut problema a fer fora Manel Vidal, tot i l’efecte streisand que va provocar el seu gag: la intenció de la cadena no era censurar aquell gag, sinó que no se’n produïssin més i emetre un avís per a propers navegants: “et volem prou gamberret com per semblar una televisió moderna que ens ajudi a mantenir una certa audiència que ens perpetuï la guingueta, però no tant com per arriscar-la”.
No té cap sentit, salvar TV3. La seva mort és irreversible, i a més la gent que veu la tele no és la que salvarà el català. Té sentit salvar el mercat audiovisual català controlat per TV3. Això s’ha de fer creant un espai d’oferta i demanda real, que no passi sempre pel mateix comprador, que provoca que els creadors audiovisuals en català només puguin tenir com a objectiu que els fitxi la corpo. De fet, és necessària la mort de TV3 per revertir aquesta situació, perquè pel contrari, el 99% de continguts audiovisuals en català estaran controlats de manera o altra per l’Estat i la seva masoveria. Es pot començar a treballar ara per aquesta solució, però mentrestant, la decadència de TV3 és una bona notícia.
13 
67 
