De manera pràcticament clandestina, se celebra enguany el trentè aniversari de la dissolució de la URSS. Les independències de les diverses repúbliques exsoviètiques i l’abandonament del comunisme com a sistema de producció va donar pas a una teràpia de xoc econòmic, saqueig generalitzat de béns públics, emergència d’uns oligarques que van fer-se amb el control de l’economia, un creixement exponencial de desigualtats i un profund trauma col·lectiu per a una generació de ciutadans que es van sentir estafats i humiliats per un Occident que no va respectar cap dels acords tàcits amb qui s’havia arribat amb Gorbatxov. 

Allò va semblar la victòria definitiva d’Occident en la seva peculiar guerra freda entre dos models econòmics aparentment antagònics: capitalisme i comunisme (malgrat que, durant el període entre 1948 i 1991, ambdós sistemes es van hibridar amb l’estat del benestar dels primers, i certa liberalització empresarial dels segons). Francis Fukuyama, en un article oportunista un parell d’anys abans, proclamava la “fi de la història”, considerant que s’havia imposat l’hegemonia de l’economia de mercat i la democràcia liberal d’arrel nord-americana com a model a exportar a altres països.

Eren temps dels reaganomics que es van arribar a imposar a còpia d’intervencions despietades d’homes de negre del Banc Mundial i l’FMI que actuaven com personatges de Dikens a l’Àsia, Llatinoamèrica, a l’Àfrica, i també als països que acabaven de sortir de les dictadures comunistes. A nivell occidental, la recerca de beneficis, el dumping fiscal, l’obsessió per la reducció de costos i l’obsessió per l’economia financera, es va traduir en la desindustrialització (traslladada a països emergents) i l’especulació (financera, immobiliària,…) com a principal motor econòmic. En altres termes, gràcies al neoliberalisme vam passar del fum de les fàbriques a fabricar fum.

Trenta anys després, l’optimisme de Fukuyama i els seus seguidors resulta irònic. El món ha canviat molt, i el neoliberalisme ha arrasat economies senceres, començant pels propis Estats Units. I, per contra, la Xina, un país enigmàtic a ulls d’Occident, amb un règim comunista, intervenció estatal, planificació econòmica i havent assumit tècniques del capitalisme, és avui la fàbrica del món. I probablement aviat també acabarà essent –amb el permís de les teocràcies del Golf– el banquer global.

Certament, el mateix any que queia el mur de Berlín, escassos mesos abans, s’havien produït els fets de Tiananmen que, vistos en perspectiva, van representar un gir radical en la història de la Xina, en el sentit que de dictadura comunista ortodoxa s’havia transformat en una dictadura comunista que emprava tècniques pròpies del capitalisme i l’economia de mercat per arribar a fer uns creixements anuals inèdits en la història econòmica mundial. 

Ara fa un parell d’anys, el documental American Factory (Oscar al millor documental del 2019) va relatar una història al·legòrica del que ha succeït en aquestes darreres dècades. Arran de les polítiques neoliberals, fonamentades a externalitzar la producció a la recerca de treball barat i absència de condicions laborals dignes, a Dayton, Ohio va tancar la seva fàbrica automobilística i es van generar problemes socials i drames personals i devastació econòmica. Una regió més del rust belt que va acabar impulsant el populisme autoritari de Donald Trump, on els nivells de vida van anar caient mentre s’incrementava la desesperació individual i el consum d’ansiolítics (de fet, en les darreres dècades, l’esperança de vida a alguns estats empobrits –el mateix Ohio– ha disminuït, de la mateixa manera que ho va fer dramàticament a l’antiga Unió Soviètica la darrera dècada del segle).

Anys després de la clausura de la fàbrica, un milionari xinès va fer una inversió a l’antiga planta per instal·lar-ne una de nova especialitzada en vidres per a la indústria automobilística. La pel·lícula narra aquest difícil procés d’adaptació i el xoc cultural entre els treballadors nord-americans i els xinesos que són enviats allà per posar en marxa aquest negoci, que, més enllà de l’intent xinès d’introduir-se en el mercat nord-americà, també representa simbòlicament el reemplaçament de la cultura nord-americana del treball amb l’estructura i ideologia empresarial de la Xina.

La gràcia del documental, més enllà d’exposar els contrastos entre dues concepcions diferents del treball i l’empresa, és que ens impulsa a reflexionar sobre allò que ha succeït després de quatre dècades de neoliberalisme. El mantra de “desregulació, privatització, externalització” que ha devastat Occident i que l’ha deixat inerme davant situacions de coll d’ampolla com l’actual, contrasta amb una concepció, potser difícil d’entendre o no gaire ben explicada, d’una economia xinesa que ha adoptat tècniques econòmiques pròpies del capitalisme: salaris baixos, explotació laboral, autonomia empresarial, hostilitat davant els sindicats independents, exaltació del consumisme, generació de desigualtats; sense renunciar a principis bàsics del comunisme: planificació econòmica, intervenció de l’estat, absència de llibertats personals, i tot plegat amb el nacionalisme com a eina de cohesió. De fet, la pròpia empresa, tal com deixa veure el reportatge, funciona com a una mena de Xina a escala, amb els seus cabdillatges polítics, l’exaltació de principis com ara l’estajanovisme (una pressió social i personal per obtenir elevades taxes de productivitat) així com un estricte control de l’individu. En altres termes, la persistència del comunisme compatible amb els elements més autoritaris del capitalisme. 

La realitat és que, tres dècades després de la caiguda de la URSS, la Xina ha ocupat el lideratge del comunisme internacional, amb la preeminença de l’estat i la seva intervenció en totes les esferes del poder i l’economia, amb el seu partit únic, el seu culte a Mao Zedong, que exhibeix contemporàniament certa superioritat econòmica, i cada vegada més, tecnològica, davant del món. L’altra realitat incòmoda és que, malgrat que el seu sistema d’absència de llibertats personals, d’absència de democràcia liberal, i d’una aparença d’economia de mercat, avui, després d’una pandèmia, el dogma econòmic fa que Occident sigui incapaç de fabricar xips, de combatre eficaçment la pandèmia, i ni tan sols ni de fabricar mascaretes. Que la Xina continua essent la fàbrica del món, que sigui capaç d’aixecar hospitals en dies a còpia d’una mobilització coordinada de recursos. Per contra, Occident i els seus dogmes de no intervenció econòmica, no planificació, no control de l’evasió d’impostos, continua mantenint una gran dependència econòmica d’un país, en essència, comunista.

Per cert, malgrat que existeix un important debat historiogràfic sobre els motius de la caiguda de la URSS, sembla que hi ha consens sobre el fet que les retallades socials i caigudes del nivell de vida derivats del pagament del deute exterior amb bancs occidentals van acabar desmoralitzant les poblacions dels països comunistes. Això explicaria la implosió d’un sistema en què tothom havia deixat de confiar, començant pels mateixos dirigents. Alguna tesi interessant també apunta la inferioritat de la tecnologia informàtica de la URSS (massa abocada al món militar, i que va causar problemes de logística i desabastiment) com a un factor essencial.

Si el mur no hagués caigut, algunes de les idees de Gorbatxov anaven en una direcció semblant de les que va imposar Deng Xiaoping que va generar la transformació de la Xina a partir, molt especialment, de 1989 (i a còpia d’imperdonables sacrificis humans). L’hegemonia industrial de la Xina a data d’avui sembla com una d’aquelles ironies de la història que fan desmentir Fukuyama i aquesta creença que Occident havia guanyat la Guerra Freda. Com diria Keynes, els dogmes caducs d’economistes morts representen una llosa per a un desenvolupament econòmic que evidentment hauria de recuperar alguns elements com ara la intervenció estatal i la planificació en l’economia. Precisament aquesta pandèmia ens ho ha demostrat.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Luisnomeacuerdo a desembre 24, 2021 | 21:04
    Luisnomeacuerdo desembre 24, 2021 | 21:04
    Espero que como buen súbdito de la colonia hayas estado atento al mensaje de SM. tú Rey. Y por suerte para los fascistas independentistas por muuuuuuchos años
  2. Icona del comentari de: LoPep a desembre 25, 2021 | 09:16
    LoPep desembre 25, 2021 | 09:16
    Només un apunt. La globalitazió va venir quan hi havia una molt gran pressió migratòria. O poses producció al Marroc i Mèxic o et vindran els marroquins i mexicans.
  3. Icona del comentari de: Tip a desembre 25, 2021 | 13:36
    Tip desembre 25, 2021 | 13:36
    El Comunisme Marxista posat a la pràctica pels Bolxevics dirigits pel psicòpata i malalt mental Lenin i expressat al seu més immens nivell de maldat humana per Stalin té un component que és la veritable causa de l'Holocauste que ha produït a la Humanitat. Molt més gran que l'Holocauste dels Nazis Alemanys. I és la "Dictadura del Proletariat" com a concepte bàsic que enfrontà ja al XIX els marxistes i els anarquistes (individualistes i comunistes llibertaris). Tots els debats entre anarquistes i marxistes acabaren amb la massacre dels primers. La Dictadura del Proletariat és un fals concepte que tots sabem que esdevingué la Dictadura del Partit i ràpidament la Dictadura del Psicòpata de torn. El Comunisme real que ha estat implementat és una catàstrofe per a la Humanitat com ho fou el Feixisme-Nazisme. I no té pas res a veure amb el sistema econòmic. No hi ha pas enfrontament entre Capitalisme-Comunisme a nivell d'estructura econòmica. Per què ? Doncs perquè el Capitalisme és natural a l'ésser humà a l'estadi d'evolució actual on cadascú va a la seva i la resta que es foti. El Comunisme real fou aplicat amb els mateixos carallots humans i MAI podria ni podrà donar res de bo. I el Capitalisme sense control social tampoc. La tendència humana dins el Capitalisme és anar cap al control total del Mercat. Per això 40 societats/individus control.len totes les multinacionals/Bancs del Món (Institut Federal de Tecnologia, Zuric). Així, doncs, deixem-nos de romanços: el resultat del Capitalisme sense control és catastròfic per a les societats i el Comunisme és encara pitjor. Per això la social-democràcia va tenir tanta reixida durant uns anys. Actualment la Xina té un problema afegit: el seu president es renova el mandat trencant la tradició ancestral del Partit. I ha esdevingut gairebé un Dictador com en Putin. El Capitalisme significa llibertat econòmica i res més. El Comunisme és una ideologia que duu el Mal dins mateix. I la prova és que ha matat milers de vegades més que el Nazisme-Feixisme.
  4. Icona del comentari de: Guaita-que-fan-ara a desembre 25, 2021 | 18:26
    Guaita-que-fan-ara desembre 25, 2021 | 18:26
    després de la tabarra del Tip digna d'un capellà conciliar, ens falta la mandanga del Coll per acabar de fer el rot de les festes. Tranquil·litat, bons aliments, al tanto amb el covid i els sermons monàrquics
  5. Icona del comentari de: Narcís a desembre 25, 2021 | 19:08
    Narcís desembre 25, 2021 | 19:08
    1. No estic d' ànims per aclarir l' obvi o no comunisme i no liberalisme salvatge ! 2. Per què exportar tota la feina defora perquè després sigui comprada pels aturats d' ací ? 3. Com no creixerà algun país tant amb el munt d' articles vertaderes estafes/ fraus .. i no passa res ? 4. Llibertaris.. anarquistes .. anarcosindicalistes .. . . . per què no són a viure a pobles deixats a sa sort tot treballant-los que no pas a grans urbs ? I 5. Qui és cap exèrcit per fer servir sa arsenal contra poble que el paga, el manté, el vesteix , li dóna de menjar àdhuc millor viure que no pas d' obrer/ peó/ mà d'obra en general fins restar esguerrat o mort accidental sinó aturat, d' allò més abandonat ? PD : si ja moltes marques que eren serioses .. deixen de ser-ho veient el que veuen !
  6. Icona del comentari de: OK GAL a desembre 25, 2021 | 23:25
    OK GAL desembre 25, 2021 | 23:25
    El problema no és economia, el problema és democràcia, però, res de res, ni democràcia ni economia, submissió i gràcies. Pots mentar el Rei Gal, Obama, Putin, o qui vulguis, cap diferència entre votar-los o auto-vots a perpetuïtat. Som uns leprosos, covid dixit.
  7. Icona del comentari de: Carles a desembre 26, 2021 | 11:42
    Carles desembre 26, 2021 | 11:42
    Es una pena que els que escriuen en castellà aquí no en sàpiguen. Podríem perfeccionar-nos en el principal idioma estranger a Catalunya! Caldrà buscar lectures espanyoles més reeixides.

Respon a Tip Cancel·la les respostes

Comparteix