Ningú no discuteix que aquesta Diada ha marcat un inici de remuntada de l’independentisme, amb una participació clarament superior a la de l’any passat. Com a ingredient nou, hi ha hagut una evident mobilització de milers de joves que, per edat, tenen -com a màxim- un record llunyà del referèndum de 2017. Aquest és l’aspecte social. Però tant o més important és la proposta del nou president de l’ANC, Josep Vila, en el sentit de convocar, abans d’un mes, una reunió per “assolir un compromís de país que ens porti a l’eclosió d’una majoria favorable a la independència que s’expressi mitjançant una gran mobilització a la tardor del 2027“. El més destacat és que aquesta iniciativa estarà oberta a tothom, amb l’única excepció dels partits polítics.
L’ANC apunta cap a la tardor de 2027, quan coincidiran dues circumstàncies mobilitzadores. D’entrada, es commemorarà el desè aniversari del referèndum de 2017 i, a més, previsiblement, a Madrid hi haurà en ple funcionament un nou govern espanyol en mans del PP i Vox. Un executiu que haurà arribat al poder a cavall de l’onada nacionalista que té l’epicentre a Ceuta i que ja ha generat una majoria del 80 per cent de la societat espanyola que té com a prioritat endurir i fortificar les fronteres, segons l’últim CIS. Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa acollint els 629 migrants del vaixell Aquarius -que Itàlia no volia- i en sortirà fent proclames d’expulsió ràpida dels damnats de la terra que han arribat nedant a Ceuta.
La independència és impossible sense unitat. Un objectiu que, per baix, és perfectament factible, com es va demostrar amb un mar d’estelades al Camp Nou com a resposta a la brutalitat de la policia espanyola a Elx. Aquesta és la feina -titànica- que afronta l’ANC. I, al capdavall, la raó de ser del catalanisme al llarg de la història.
