Barcelona i Madrid estan a la mateixa distància de València, 360 quilòmetres i escaig. Amb tren, de Renfe, es triga tres hores de Barcelona a València –en Euromed, perquè si et toca un Alvia són quatre– i dues hores de Madrid a València –AVE o en Avlo. Tot i que el servei és pitjor de Barcelona a València, de Madrid a València hi ha ofertes amb preus més baixos, gràcies a Avlo, l’alta velocitat low cost de Renfe. També hi ha més trens entre Madrid i València -demà, 15– que entre Barcelona i València –demà, 9–. Potser no caldria dir res més. Però s’hi pot afegir un cas pràctic.
Dissabte passat, tornada de València amb un Euromed que sortia a les 17.35 hores. Durada prevista, quatre hores i mitja. Una lectura atenta del bitllet –no es pot dir que no ho avisessin, però tampoc hi havia cap alternativa– alerta que la primera part del trajecte, fins a Vinaròs –150 quilòmetres– es fa amb autocar. Per esbrinar-ne el motiu, cal preguntar-ho al personal: hi ha unes obres que obliguen a tallar un túnel un cop per setmana. Pot ser diumenge o pot ser dissabte, un laborable és més mal dia. Les obres, en principi, són per a bé, però depèn de com se’n gestionin les afectacions. I es gestionen malament.
Quan els autocars, carregats fins dalt de passatgers amb maletes, arriben a Vinaròs, una estació que sembla la de Rodalies en un poble de platja, una empleada jove que algú ha deixat als peus dels cavalls informa els viatgers que hauran d’esperar almenys vint minuts fins que arribi el tren que els ha de recollir, que ve de Barcelona. La pobra noia, a més a més, està obligada a donar indicacions de mestra d’Infantil 3 per demanar als passatgers, indignats, que no surtin a l’andana –cosa impossible, a l’estació no s’hi cap– perquè quan arribi l’Euromed en baixaran els usuaris que van a València i necessitaran espai per sortir. La gent esbufega i esbronca l’empleada. No en té cap culpa, però plou sobre mullat.
Finalment arriba el tren i tot empitjora. Els empleats del comboi són d’un altre rang. Van uniformats amb vestit jaqueta i donen ordres amb autoritat. Així i tot, el caos és important i els passatgers pugen al tren. Almenys podran seure a la butaca que tenen pagada i deixar les maletes. Immediatament, una veu masculina els escridassa per megafonia ordenant imperiosament que abandonin el tren. No explica la raó. “No está permitido subir todavía“, retruny repetidament l’altaveu. Si preguntes per què a un dels que porten l’americana blau marí, respon: “No hablo catalán“. “No cal, pots contestar en castellà. Per què no podem pujar?”. “Es que no lo entiendo“. Al final n’apareix un que sí que entén –i fins i tot parla– la llengua del país on està treballant. Tampoc serveix de res. “No sé per què no es pot pujar, suposo que l’interventor ha de fer comprovacions. Si es queden aquí ja els avisarem”. I afegeix: “No pateixin, que estem complint l’horari”. L’horari de quatre hores i mitja per a un trajecte que es podria fer en dues hores –si fos cap a Madrid– i que inclou una aturada de mitja hora que no serà explicada. Si Renfe ho diu, deu ser que està justificada.
Sense entrar en consideracions tècniques i logístiques, queda clar que l’empatia amb els passatgers –amb viatgers la majoria dels quals són catalans que fa dècades que estan cremats pel mal servei d’una infraestructura pública– no va inclosa en el preu. Però l’endemà trobes al correu electrònic una enquesta de satisfacció. L’assumpte del mail diu: “Renfe te pide opinión“. El text està en tres versions: castellà, anglès i francès. Ni rastre del català per adreçar-se als clients d’un trajecte València-Barcelona. El missatge és el següent: “Desde Renfe esperamos que el viaje en EUROMED haya sido de tu agrado, y que próximamente podamos recibirte de nuevo a bordo de nuestros trenes. Con el ánimo de conocer tu experiencia de viaje y adaptarnos a tus necesidades te invitamos a participar en esta breve encuesta de una duración aproximada de 2 minutos. Tu opinión es muy importante para nosotros. Renfe ha contratado a la consultora GfK para el desarrollo técnico de la encuesta“.
Renfe és una companyia estatal acostumada a comportar-se amb els ciutadans com ho fa l’Estat espanyol, menystenint-los. Aquesta actitud, afegida al dèficit d’inversions històric, per obra d’un govern espanyol darrere l’altre –d’un color i de l’altre– genera un estat d’opinió que no es pot ignorar amb una insultant enquesta de satisfacció estàndard inflada amb preguntes irrellevants –com ara, quina valoració mereix el “bar mòbil”, el carretó de begudes que principalment serveix per bloquejar el pas per anar al lavabo– encarregada a una consultora internacional. Aquesta és la meva opinió.
