Els viatgers estrangers del segle XVII i XVIII tendien a descriure els catalans com a una nació d’homes violents, tendents a la revolta, descreguts, “gelosos de la seva llibertat”, segons Bartolomé Joly, el 1612, o com deia Juan Álvarez de Colmenar, el 1741, laboriosos, comerciants, educats i acollidors amb els estrangers, encara que proclius a l’amotinament, revoltosos, revolucionaris, poc disposats a creure en l’autoritat. Altres com J. de Vayrach consideren, el 1719 que, per preservar la seva llibertat violenten insolentment totes les lleis divines i humanes (cal entendre que en aquell moment, la llei divina equival a respectar l’absolutisme). Un altre diplomàtic francès, de Silouette, explica que el Principat és el territori que més revoltes i revolucions ha experimentat. Ja cap al segle XIX i XX, a banda de la coneguda referència d’Engels que parla de Barcelona com la ciutat que més quilòmetres de barricades ha aixecat, el cert és que la ciutat era considerada com a capital mundial de l’anarquisme, una nació on aquesta tendència tindrà el més profund arrelament en base a un rebuig profund a una autoritat i a un Estat que, històricament ha estat una font d’opressió i discriminació, una Rosa de Foc que esclatarà periòdicament, fins i tot amb l’experiència més sòlida de revolució llibertària. Encara durant el franquisme, comptarà amb una activa guerrilla, moviments d’oposició i serà un maldecap constant per a la continuació de la dictadura, a còpia de vagues, moviments socials, d’allò que hem vingut anomenant règim del 78, i que, com hem pogut comprovar, no és altra cosa que la continuació del franquisme per altres mitjans. En aquest sentit, l’independentisme s’ha erigit com a l’oposició més seriosa a una Espanya de matriu autoritària, hostil a la pluralitat i que, com el llarg llautó exhibit en aquests darrers anys, no en té gaire (o gens) de democràtica.
Si bé la imatge dels catalans estava lligada tradicionalment a això que podem observar, la tendència a revoltar-se contra la injustícia (i tenir un estat absolutista en contra que fa generacions et vol destruir entrena molt en aquesta tècnica), curiosament, en els darrers anys s’ha venut una imatge –la del seny, i la del “ni un paper a terra”– que no té res a veure amb la història del país. L’inventor del concepte de “seny”, Jaume Vicens Vives, excel·lent historiador i pèssim aspirant a polític, va establir un relat subjectiu a Notícia de Catalunya, a mitjans del segle passat, que projectava els valors propis de la burgesia, classe social d’on procedia, amb préstecs teòrics del Noucentisme a fi de presentar-los com si fossin els propis de la nació. La tesi no se sostenia enlloc, perquè la pròpia burgesia catalana no tenia gens d’assenyada i no dubtava a treure les escopetes o a contractar sicaris per perseguir sindicalistes, tanmateix, com a operació propagandística va funcionar… a mitges. En reallitat, el relat elaborat per Vicens Vives anava destinat, en el context de l’assalt de la tecnocràcia de l’Opus Dei a l’Estat franquista a mitjans de la dècada de 1950, va fracassar. La gran burgesia catalana va ser admesa només a l’establishment de la dictadura com a actor més que secundari. Tanmateix, el relat va colar des del consum propi, entre els intel·lectuals de la dècada de 1960, i allò que havia esdevingut una creació artificial (ni el mateix Vicens Vives s’ho creia, perquè sempre es queixava amargament que Catalunya era el país europeu que més revolucions havia experimentat, fins a un total d’11) va colar com a una veritat, i encara avui hi ha molta gent que es pensa que el seny forma part de la ideosincràcia dels catalans, en contra de l’evidència històrica.
Podríem discutir molt en un debat historiogràfic sobre la relació dels catalans amb el seny o la rauxa (o si m’apuren, amb la continuïtat, la mesura o la ironia, tal com coetàniament teoritzava Ferrater Mora). La crua realitat és que la societat catalana ha estat tan violenta o tan pacífica com qualsevol altra societat europea, depenent del context i del moment històric. Per descomptat, servidor de vostès també dubta sobre el concepte “ideosincràcia dels pobles” que tan de moda va estar als dos primers terços del segle XX. Tanmateix, el concepte “seny com a atribut propi dels catalans” ha esdevingut, amb el temps, una creença amb un punt d’irracional, i això ha propiciat mites com “el pacifisme dels catalans” o el “ni un paper a terra”. Un pacifisme i un “ni un paper a terra” al qual cal reconèixer-li les seves virtuts, malgrat que ha mostrat una gran esterilitat davant un estat autocràtic, violent i repressor, i una opinió pública espanyola disposada a empassar-se totes les mentides necessàries per justificar el seu odi i menyspreu en contra la nació catalana. Ho hem vist, i ho hauriem d’assumir: Espanya és la Turquia occidental, violenta, sense escrúpols morals, que entén millor la psicologia de guerra i que han iniciat un conflicte en què els fets quotidians ens permeten identificar un seguit d’atacs contra els nostres fonaments que busquen desmoralitzar l’enemic (és a dir, nosaltres). Aquesta ofensiva judicial, simbolitzada per aquest jutge tuitaire que reconeix sense recances el lawfare, vol transmetre la nostra més absoluta solitud davant el totalitarisme institucional. Aquesta ofensiva mediàtica en què la difamació és tan constant i quotidiana que faria dubtar el mateix Goebbels, forma part també d’aquesta guerra psicològica. La persecució i el menyspreu del català, fins al punt de donar-nos a entendre que pot arribar a l’inici de la seva extinció, forma part de tot aquest quadre que busca enfonsar el país en una mena de depressió col·lectiva i paralitzant. I probablement, això passa perquè el nostre país ha abusat massa de la droga del seny i el “ni un paper a terra”, quan l’evidència històrica ens indica, com ens recordava l’empordanès Jair Domínguez, que al feixisme se’l combat amb cops de puny a la boca, i no pas amb focs de camp i cançons del cau escolta.
Urgeix una reinvenció de la identitat. A diferència de l’escleròtica identitat espanyola, entotsolada en la nostàlgia imperial i en la deriva aïllacionista, la catalana, una societat dinàmica, en canvi constant, caòtica i barrejada, amb un punt de bipolar i visionària, té el dret i l’obligació de reconsiderar els seus trets nacionals, i reinventar-se. Precisament la independència és un projecte tan concret i tangible que precisament serveix per reinventar la nació. I en el mentrestant, cal anar deixant llast d’idees, concepcions i pràctiques estèrils. I assumir un fet que no sempre ha entès el catalanisme. No caiem bé! És normal, no cau bé aquell qui et desafia, especialment si això va acompanyat de bones paraules i bones intencions. Si els aparells de l’estat han declarat la guerra al català, potser que ens hi tornem, en comptes d’abusar de declaracions buides o compromisos que no estem disposats a contraure. Ara bé, el que no hauríem d’admetre de cap de les maneres que els nostres representants polítics, les nostres institucions, es dediquin, com fan sempre, a externalitzar les seves responsabilitats i demanar “que tothom s’adreci en català”, o que fem cara d’emprenyats quan no ens entenguin en demanar un cafè amb llet. Les coses, en realitat, són ben simples, i els exemples, fàcils d’entendre. Si una escola pública o concertada contracta extraescolars, menjadors, cafeteries o supervisió tècnica, tot el personal, no només ha d’acreditar un nivell de català, sinó que té l’obligació de parlar-lo, amb clàusules que poden comportar la recissió del contracte en cas que no sigui així. Que has de fer un concurs per adquirir qualsevol producte o servei? Si no hi ha instruccions i etiquetatge en català, exclòs del contracte. Que arriba qualsevol representant del govern espanyol?: traducció simultània. Que no es respecten les lleis que protegeixen la llengua?: sancions administratives immediates. La millor pedagogia és sempre la dels fets. O com diria el president Montilla, algú que va fer l’esforç per construir la nació i contribuir a la seva història: fets, no paraules.
Algunes de les grans organitzacions independentistes que han encapçalat les grans mobilitzacions, amb les seves virtuts, han de deixar arraconat el concepte “ni un paper a terra” i seguir altres estratègies que, històricament han donat més resultats, com bé va succeir amb La Crida durant la dècada de 1980, o amb l’actitud summament antipàtica i agressiva de l’independentisme quebequès per la mateixa època. No, els catalans no caurem simpàtics. Cal assumir-ho. Potser per això més val que anem aprenent de les nostres tradicions històriques i ser caracteritzats per gent procliu a revoltar-se en contra de la injustícia.
