L’adjectiu que titula aquest article ha esdevingut un insult recurrent contra els independentistes per part de sectors significatius de la societat espanyola i dels colonitzadors que tenim dins de casa. El seu pensament és primari, però efectiu: “si vols ser independent és que no vols ser espanyol perquè et consideres superior a nosaltres, i això és racisme”. Volen associar un ideal col·lectiu de llibertat a un moviment suprematista. Se’n sortiran?
De moment, hi han fets que demostren que no van per mal camí. Entre molts exemples que podríem triar, hem pogut saber i veure com algun personal de bars, restaurants o comerços de la capital de Catalunya principalment, treuen tota la seva mala bava quan algun catalanoparlant no claudica amb l’ús seva llengua i exigeix que l’entenguin. Tant se val que es vulgui emparar en el capítol VIII de la Llei del codi de consum de Catalunya on es recullen els drets dels catalans a ser atesos en la llengua de la Nació. Aquells que detesten que els parlin en català saben perfectament que qualsevol llei que no s’aplica, no serveix per res. Per això es veuen amb cor d’humiliar a aquells catalans que només volen poder no sentir-se estrangers a casa seva.
Mentrestant, el govern “independentista” d’Esquerra i Junts mira cap a una banda davant la progressiva minorització del català. Són tant poqueta cosa que són incapaços de sancionar i perseguir a qui vulnera una llei autonòmica com és la del codi de consum. Per què? Tenen por de les campanyes que es poden desfermar des de Madrid que els acusarien de racistes, nazis i vés a saber quantes coses més. “El nostre mal no vol soroll”, pensen sempre les mentalitats petites que depenen del favor de l’amo i que són les mateixes que diuen que els votin per trencar amb Espanya. Si no tenen ni esma per multar a qui no retola o té la carta del restaurant en català, com diantre han de fundar i dirigir un estat independent? Ni de minyones trobarien feina.
Així, a poc a poc, la llengua catalana va esdevenint una peculiaritat indígena. Entre la mesquinesa dels nostres representants polítics i la por d’una gran part dels catalanoparlants, el nostre idioma cada dia més és una llengua de gent derrotada. Qui s’apunta amb els perdedors? Si no som capaços de generar situacions de tensió a causa de la vulneració dels nostres drets lingüístics més bàsics, acabarem parlant el nostre idioma només en el menjador de casa. Seria trist que fóssim nosaltres mateixos els que enterréssim el català només per covardia.
Amb tot, estic absolutament convençut que el capteniment vigorós, dur i sense concessions en defensa i promoció de la llengua de la Nació per part d’uns nous líders polítics, capgiraria la situació de dalt a baix. Serien l’exemple a seguir i els catalanoparlants se sentirien protegits i amos a casa seva. Ells marcarien el camí de la plenitud del català i la farien veure com una llengua de poder. Però mentre continuem votant a qui té la mentalitat de l’esclau, no tenim més futur que ser uns rellogats a casa nostra. Voleu això per Catalunya?
17 
