Diumenge vinent no elegim l’alcalde o alcaldessa del nostre poble o ciutat. Si fem cas dels cartells i banderoles que omplen els carrers, ho sembla: vivim enmig d’un festival de noms, de sigles de partits, de coloraines, d’eslògans… Però no és així. El 28-M va de triar l’alcalde de Catalunya.
Vinga, tu, Rovira, no et passis: t’acabes d’inventar un càrrec que no existeix! Doncs lamento portar-vos la contrària: les maquinàries electorals dels partits polítics i els mitjans de comunicació fa anys i panys que van decidir que, diguin el que diguin les lleis, Catalunya ha de tenir un alcalde. El de Barcelona.
Al Regne de Castella passa el mateix: l’alcalde d’allò tan fictici que anomenen Espanya és el de Madrid.
Els catalans ens hem de menjar amb patates, durant tota la campanya electoral, una sobredosi de “barcelonacentrisme” i aguantar a totes hores les més aviat tristes i grises peripècies del quartet Colau, Collboni, Trias i Maragall, les enquestes, les seves ocurrències, les seves picabaralles…
La campanya municipal a Barcelona es projecta a tot el país com si estigués en joc l’alcaldia de Catalunya. Tant és que visquis a Nou Barris com a Olot, Viella, Tortosa o Mollerussa: sembla que el teu alcalde sigui el de Barcelona. Et tracten com a barceloní a efectes d’audiència dels mitjans i de show electoral, però no t’ho creguis pas.
Si ja no tenen projecte de ciutat i de capital per a Barcelona menys encara per a Catalunya.
La política barcelonina no té projecte de ciutat ni de país, però gesticula amb entusiasme perquè ho sembli. Cap mena d’interès a exercir de capital de Catalunya, excepte per llançar-se els plats al cap i generar algun titular cridaner. De fet, és més que dubtós que gran part de Barcelona tingui una idea clara del que és Catalunya, més enllà d’un territori amb una pagesia abandonada a la seva sort i condemnada a una llarga agonia i boniques zones turístiques, molt “instagramejables” per a esbarjo dels barcelonins de cap de setmana o de segona residència.
Volen exercir l’alcaldia de Catalunya sense Catalunya. Que ve a ser el mateix que fan el Parlament i el Govern de Catalunya, política que es diu de país, però sense país i sense i punyetera idea de què redimonis fer amb la “commonwealth” catalana, amb els països germans i cosins de llengua i cultura. Una buidor que per desgràcia s’assembla molt als usos i costums de l’esbojarrada i tòxica política madrilenya.
I aquí estem, pocs dies abans del diumenge electoral, seguint el partit desinflat i sense ànima que juguen els quatre grans candidats barcelonins com si fos el de tot el país.
I això, per als pobres mortals que no vivim al cor de la metròpoli, és com seguir una lliga de futbol extraterrestre.
Si ja ens costa als metropolitans de segona, que som els que residim a la gran Barcelona, més remot els ha de semblar a la resta de catalans, que són ben reals, que tenen greus problemes reals, que viuen a un país desequilibrat i força deixat de la mà de Déu i que no es resignen a ser només un paisatge.
Però no esperem trobar res de tot això a la campanya electoral barcelonina, a aquesta “lliga de les estrelles de la política municipal” que ens venen des de Barcelona. De fet, ja és ben trist dir-ho, no ho esperem a cap campanya electoral: la política, en general, se n’està anant.
L’única excepció, i n’hi ha ben poques, és la política local aferrissadament arrelada a la realitat del seu municipi. Excepció rara a les grans ciutats, força normal als municipis més petits i als pobles: política de casa, de tocar de peus a terra. La resta és cada dia més un espectacle protagonitzat per un grapat de marques electorals i estrelles mediàtiques, una mena de “roadshow” itinerant, envoltat de càmeres, de micròfons, de focus, de tota la parafernàlia pròpia del màrqueting polític… i buit per dintre. Una política cada dia més interessada en ella mateixa i menys en la gent i en el país.
De fet, cada dia és més evident, vist des de Picamoixons o des de Santa Coloma de Gramenet, que a la política barcelonina ni tan sols li interessa Barcelona. Només ens volen com a espectadors del seu espectacle, que aplaudim una estona i apa, “the show must go on”: tots cap a casa, que ells tenen molta feina i nosaltres fem nosa.
13
3
