“Qui és català?” és una pregunta que no ha convingut mai als masovers del règim autonòmic. Tot i que a mi em sembla de resposta òbvia, comença a ser urgent adreçar-la de cara. Ja fa temps que es veu fins a quin punt hauria estat necessari formular-la seriosament i respondre-la amb sinceritat molt abans. El paràmetre pujolista, “és català qui viu i treballa a Catalunya”, no és ni ha estat mai cert enlloc. Val a dir que no sé en quin punt Pujol va començar a afegir-hi que també és necessari “voler ser-ne”. Potser ho va dir d’aquesta manera des del principi i n’ha quedat la versió més bèstia, no ho sé. Al missatge que va publicar per la Diada tornava a repetir el seu famós mantra, incloent-hi l’afegitó. Aquesta clàusula, tot i que és clarament insuficient, com a mínim representa un primer filtratge, perquè com s’ha de poder ser català si ni tan sols t’interessa ser-ne? Sigui com sigui, Pujol va voler abaratir el preu d’entrada a la catalanitat perquè ho creia necessari per al seu discurs i projecte polític, era una de les seves trampes de superhome, i per això va abraçar amb entusiasme i sense manies el xarneguisme i el solpoblisme de Candel i els Nous Catalans. Avui en dia, la fórmula pujolista encara es manifesta en el poc que queda d’ell i en l’esquerra catalana més tova, que en la seva obsessió malaltissa per semblar una font de bondat treballa a favor de les forces de substitució castellana. De fet, per la Diada, la diputada de la CUP Laure Vega va citar la frase de Pujol quasi peu per randa, afirmant que és català qui viu, treballa i s’estima Catalunya.
A la Catalunya dels 8 milions, continuar devaluant el concepte de catalanitat surt encara més car, és encara més perillós, que abans. No és un tema ideològic, ni es tracta de ser bona o mala persona. Si no tenim clar qui som, com podem saber què hem de protegir o com fer-ho? Els qui borden quan volem atorgar carnets de catalanitat són precisament els qui pretenen regalar-ne a tothom, com si llancessin bitllets falsos des d’un cotxe en marxa. L’exemple més actual, i també més salvatge, és el d’Illa, que en el seu discurs institucional de la Diada va dir que “ningú és més català que ningú”. Això és com dir que tothom és català. I si tothom és català, ser català no vol dir res, i per tant en realitat ningú no n’és. Us imagineu el president de qualsevol altre país del món menyspreant d’aquesta manera la cultura mil·lenària del país que governa?
Tothom sap que a Catalunya hi viuen catalans i no-catalans, i els qui encara volen fer veure que no, com Illa, ho fan perquè volen evitar que ens posem a distingir entre catalans i espanyols, perquè així la substitució castellana pugui continuar avançant com una piconadora subterrània. Al discurs, Illa encara semblava que se’n fotés, alegrant-se en nom de Catalunya de tenir una capacitat integradora “admirable i admirada arreu del món”, quan està parlant d’un país on, en només cent anys, la llengua pròpia ha passat de ser la més utilitzada en la immensa majoria de les relacions socials i familiars, a ser-ho en una tercera part (perdent un espai que ha passat a ocupar principalment el castellà). El mateix o pitjor ha passat a la resta dels Països Catalans. Per això no els convé que definim la catalanitat, per això volen ficar a tothom dins del nostre sac, perquè no es noti tant la forma del cos que s’estan intentant carregar. I per això és tan desesperant veure com la Catalunya oficial, per poder exhibir virtuosisme moral, col·labora amb la maquinària colonitzadora cada cop que veu catalans allà on no ni hi ha, barrejant-los per definició amb castellans, altres estrangers i ciutadans desarrelats.
Podria posar molts exemples, però encara recordo un tuit del Joel Díaz en què celebrava que el millor jugador del món, Lamine Yamal, “és català”. S’entén que segons Joel Díaz ser català vol dir haver nascut i/o crescut a Catalunya, saber parlar català i pagar impostos aquí. No hi ha res més que en justifiqui el comentari, tenint en compte que estem parlant d’un nano que mai, ni una sola vegada, ha mostrat cap adhesió sentimental a Catalunya ni a cap dels seus símbols. A mi ja m’agradaria que ho hagués fet, però no ho ha fet. Per tant, segons la lògica de Joel Díaz, compartida per tantes altres bones persones que surten als mitjans, per ser català ni tan sols has de dir o demostrar d’alguna manera que te’n sents. L’altre dia, l’actriu catalana de la pel·lícula espanyola sobre els atemptats del 17-A, considerava com a catalans els terroristes dels atacs perquè s’escrivien els missatges en català. I el noi que en principi va matar d’una ganivetada l’home de Manresa, ràpidament va ser catalogat de català quan es va saber que havia nascut aquí. És evident que parlar la llengua d’un lloc no et converteix en autòcton. Haver nascut a Catalunya, viure-hi, tenir DNI espanyol, poder votar, tot això tampoc no et fa català. Tampoc no ets català pel fet d’estimar Catalunya, ni tan sols pel fet de sentir-te’n, que és una cosa que podrien expressar fins i tot els de Vox.
Llavors, què és ser català? Qui som els catalans? Qualsevol cultura, la catalana també, és una estructura de transmissió. Hi ha una informació que es rep dels que estaven abans i que es passa als qui venen després, i així repetidament. Quan la cadena de transmissió es trenca, la cultura s’extingeix. Els catalans som els qui, d’una manera o d’una altra, som baules actives de la cadena de transmissió de la catalanitat, que és una manera de mirar, de fer i de dir que es remunta mil anys enrere. I ni els Albert Riveras ni els Lamine Yamals compleixen aquest requisit tan senzill, per això no són catalans, per molt que sàpiguen parlar català i per molt que hagin nascut aquí. Ells no ocupen ni una sola de les baules de la cadena de transmissió. Has d’estar com a mínim a una! Per exemple, si algú ha nascut en una família catalana però en crea una de castellana, és català? Sí, perquè ha rebut per la via més directa i natural possible la nostra herència cultural, i això és així per molt que es vulgui comportar com si fos una altra cosa. És una baula de la cadena fins i tot tenint en compte que, en aquest cas, és una baula interruptora, l’última de la seva línia. Després també hi ha catalans d’adopció que, tot i no haver nascut aquí ni haver mamat la catalanitat a casa, l’han rebuda de l’entorn des de petits o, ja d’adults, han triat formar-ne part, participar-hi i transmetre-la -parlant la llengua, però no només. Tant de bo n’hi hagués més, però clar, no és fàcil, amb tanta gent, un estat en contra i unes elits que hi col·laboren tant per la dreta com per l’esquerra. En tot cas, aquests catalans d’adopció són baules que se sumen a la cadena i la reforcen, i ningú pot dir que no hagin estat sempre benvingudes.
Per tant, es pot ser català i no transmetre la catalanitat, i es pot ser català d’adopció i contribuir a transmetre-la. Ara bé, és important tenir clar que els elements nuclears i imprescindibles de la cadena, els que la fan possible, els que impedeixen que es trenqui i permeten que avanci, són els que participen en totes les fases de la transmissió, és a dir les persones que han rebut la catalanitat a casa i la passen als membres més joves de la família i del grup. Sense aquests, sense els catalans sense matisos, la mil·lenària cadena de transmissió es trencaria, i per tant no podria haver-hi catalans de cap mena: ni nuclears, ni interruptors, ni nous, ni falsos. Per això els agents de la substitució castellana no volen que ens definim, que ens distingim. Perquè ens volen dissolts. Per això primer ens minoritzen demogràficament i després ens volen vendre que aquí tothom és català, fins i tot igual de català, i que està malament ser massa català o dir que aquell d’allà no ho és. I per això és tan important que nosaltres sí que ens definim, ens distingim i ens valorem, perquè som les parets mestres que garanteixen la continuïtat de la catalanitat i estem sent atacades. Sense nosaltres, res de res. Nosaltres som les peces principals a protegir de l’engranatge, i per tant, també ho són els nostres interessos polítics. La manifestació del 3 d’octubre, Llibertat i Descolonització, impulsada per Abel Cutillas, és un primer pas en aquesta direcció, la de distingir-nos i tornar a la política com el que som, com a catalans, els transmissors de la catalanitat, que existim i que volem tenir poder per a prendre les nostres pròpies decisions, per a seguir existint. El manifest és el millor text polític que s’ha escrit a Catalunya en mil anys: descolonització.cat
