Des que el 2020 Mireia Boya va dir públicament que un company de la CUP l’havia assetjat psicològicament, jo m’estic fent la mateixa pregunta: Mireia Boya, què et va fer aquesta persona? Si bé ha explicat amb ets i uts com de malament la va fer sentir, no sabem quin va ser el comportament que la va fer sentir d’aquesta manera. Exactament, què et deia, què et feia? Al seu llibre no concreta res i, en tot aquest temps, no he pogut trobar cap entrevista en què algun periodista li hagi fet aquesta pregunta, que no només és legítima sinó que és imprescindible. Em sembla al·lucinant. Si Boya va fer públic el seu cas, va ser per elevar-lo a la categoria de debat social, però sense aquesta informació clau, com se suposa que hem de calibrar l’assumpte? Basant-nos en els seus sentiments? Us imagineu que la justícia funcionés així, que per emetre sentència bastés l’exposició dels sentiments d’una de les parts, sense que li calgués descriure la seva versió dels fets.
Com és possible que en aquest debat no s’hagi formulat la pregunta que, en un judici, seria la més rellevant? No hi ha excusa que ho justifiqui, però és cert que el context no anima a fer gaires preguntes. Un dels dogmes del feminisme imperant -que reclama obertament privilegis per a les dones- estableix que si un ésser humà XX diu que un ésser humà XY li ha fet alguna cosa, això va missa i amén. I si algú gosa preguntar com va anar la cosa -quina ofensa!- corre el risc de passar a ser catalogat com un agent del patriarcat (un masclista) que li està dient mentidera a XX i que nega la violència contra les dones i que pensa que totes són unes exagerades. Believe all women! Això és exactament el que ens està demanant Boya que fem, vol que hi confiem cegament perquè ella té una vagina mentre que l’altre té un penis. I visca la igualtat!
És evident que no estic dient que Mireia Boya no hagi estat assetjada. Estic dient que no hi ha informació pública per a poder calibrar-ho i que per tant no se’n poden traure conclusions que contribueixin al debat social. Com puc saber si l’home en qüestió era un imbècil d’aquests que a la primera que marques terreny ja s’arronsen, perquè en el fons són uns merdes, o si per contra era un manipulador de novel·la psicològica? O per ser justa, com puc saber que no era una persona agradable que de tant en tant deia les coses sense gaire tacte? Les reflexions socials que comportarien cada un d’aquests possibles escenaris, són molt diferents. En el cas de la Paula Bonet, per exemple, precisament perquè ha explicat tot el que va fer-li el seu assetjador, ara podem exclamar que és un escàndol còsmic que hagin deixat anar de la presó a un psicòpata, un tio que la perseguia per tot arreu, que feia tuits relatant com la faria a trossos i que ara torna a campar lliure, sense xip! Ara bé, si no ens dius què t’han fet, Mireia, el teu cas no serveix per a poder explicar res que ens sigui útil. Si només ens dones el teu dolor, Mireia, nosaltres no podem aprendre res del que sigui que et va passar.
Les dones que vivim en igualtat legal amb els homes no farem res de bo des d’aquest nínxol victimista que somica protecció i avantatges: ni per aconseguir el ple alliberament mental de les dones dels nostres països ni per ajudar a totes les dones del món que encara són tractades com a persones inferiors. Si en comptes d’aprofitar el marc legal igualitari per a autoafirmar-nos i per fer brillar les nostres virtuts, ens autocol·loquem al podi de les víctimes i reclamem una sèrie de privilegis injustos, si continuem així, cada cop quedarem més atrinxerades en la feblesa i en la ràbia i cada cop tindrem al voltant homes també més febles i frustrats.
Sovint s’argumenta que cal una discriminació positiva per pal·liar les seqüeles culturals de les èpoques passades. “Igual que amb el català”, em diuen per tocar tendre. A veure, la comparació és tramposa i rellevant de desmuntar. D’entrada, el castellà i el català no són iguals davant de la llei. Però aquest no és l’argument més important. El conflicte lingüístic entre el català i el castellà, com he defensat a molts articles, és una batalla a vida o mort. Per tant, el nostre objectiu no és conviure amb el castellà en igualtat de condicions, sinó desbancar-lo com a llengua d’ús social. Necessitem els drets en exclusivitat, no volem compartir-los. Per contra, els homes i les dones estem fabricats per conviure i hem de trobar la millor manera de fer-ho. El poder que han pogut exercir els homes sobre les dones durant tants segles reflecteix una manera molt injusta de conviure. Actualment, el feminisme hegemònic sembla que està molt més interessat en venjar-se que en conviure, en plorar que en construir, en reclamar privilegis que en protegir la igualtat.
Si jo hagués de fer una valoració general sobre els homes, diria que a mi els homes m’agraden molt. En ells hi trobo virtuts i defectes que jo no tinc, sento que m’hi complemento, que ells em milloren i que jo els milloro a ells. És evident que hi ha homes dolents, igual que hi ha dones dolentes, però rebutjo frontalment la idea que els homes conformen un grup opressor. Com puc pensar això? Els homes que jo he triat estimar o apreciar, són l’hòstia. M’han cuidat, m’han ajudat, m’han ensenyat, m’han divertit, m’han protegit, m’han convidat… Si he de ser sincera, força sovint també penso que són idiotes (imagineu que un home digués això de les dones, jo ho puc dir sense que passi res perquè com a dona tinc un paquet-regal de llicències), i cada cop que penso ai per favor quin inútil com pot haver fet això tots-els-tios-són-iguals, m’adono de l’immens camp per córrer que tenim les dones. Només hem de deixar de queixar-nos i d’esperar regals, que no som nenes petites, i començar a omplir amb les nostres virtuts els buits que deixen els innumerables defectes dels homes.
5 
2 
