Sánchez, Feijóo, Díaz, Puigdemont, Abascal, Junqueras, Zapatero, Aznar… Tots ens volen convèncer que el 23-J és com el judici final. Un dia en el qual ens ho juguem tot, quan en realitat són ells qui se la juguen. Cosa que en una democràcia imperfecta, com totes, és molt respectable, sens dubte, però que només els afecta a ells, excepte si aconsegueixen fer-nos creure que el nostre futur està més en joc que el seu.
La política, en essència va d’això: de fer-te creure que tu ets ells. O que ells són tu, que és el mateix, si et deixes entabanar. Ni una cosa ni l’altra són tota la veritat. Però tots, tots, els altres sistemes polítics són pitjors que aquest. De llarg. Els cementiris estan plens de sistemes polítics perfectes i ideals, de revolucions meravelloses.
Això de la democràcia, amb els seus inconvenients i les seves misèries, és essencialment un joc per construir majories. Si poden ser indiscutibles, millor, més fàcil. I si no, cal pactar, i mira que costa, perquè és un joc de renúncies i de victòries a mitges, que no acaben de satisfer ningú ni generen gaires orgasmes de poder quan no hi ha majories absolutes, que és el que sol passar a les societats madures.
El truc més bàsic i poderós d’una democràcia es produeix quan tu t’apoderes del «nosaltres». Quan tu parles en nom de tots. Quan els que no se senten representats, el que no s’identifiquen amb el teu «nosaltres» callen i s’aguanten.
Quin és el problema? Molt senzill i molt complex alhora: com que poden votar, per molt que tothom vulgui manipular-los, voten el que volen, o no voten ningú, i t’acaben dient que no els representes. Que el teu projecte no és el de tots, ni de bon tros.
Quan diem «els catalans» volen o no volen tal o tal altra cosa, què estem dient en realitat?
Sí que sabem què és el que volen la majoria d’espanyols, que en el fons són, encara que no ho vulguin saber, castellans. Està claríssim què vol la majoria dels castellans: una Espanya aferrissadament unitària, poderosa i no massa lliure ni justa, però encantada d’haver-se conegut i incapaç d’entendre que hi hagi gent que no vulgui compartir el seu projecte nacional. Si els qüestiones la idea d’Espanya, per molt que pensis que són uns esclaus i uns pringats, els qüestiones el que són. I si esperes que se suïcidin, ves esperant, per tontos que et sembli que són. No se suïcidaran.
Però, i aquí? Quan algú parla en nom «dels catalans», en nom de qui parla? Del 100% de la població? Del 80 o del 60%? Si fos així, no caldria gaire més: tot cauria, tard o d’hora, pel seu propi pes.
Lamentablement, no és així.
Qui parla en nom de Catalunya ho fa en nom del 15-20-30% dels catalans, com a molt, i a sobre dividits i barallats o massacrats. Així funciona el teatre de la política més o menys democràtica. Tu dius una cosa, apareix als titulars, la repliques a les xarxes socials… però la gran majoria no et compra la moto. Pots fer veure que tu ets la veu majestuosa de la majoria dels catalans, sí, fins que arribi el moment de votar i et diguin una altra cosa, que tu, per descomptat, faràs veure que no has entès…
El problema de fons és no entendre que les democràcies van de dues coses fonamentals. De majories indiscutibles, si les saps construir, que no és el cas. I de minories que no tenen cap mena d’intenció de deixar que les representis. Quan dius «els catalans», no les incloguis, perquè no hi volen ser.
Aquest és el drama de fons de la política catalana, malalta de sobreactuació i de politiqueria barata i de visió curta. No hi ha sobre la taula cap projecte de país. Ni un de sol. Projectes de partit, els que vulguis. Res més. Per això guanyaran Sánchez, Feijóo, Díaz, Puigdemont, Abascal, Junqueras, Zapatero o Aznar, o l’Ibex, o Felip VI, o la casta madrilenya o els seus esclaus catalans. Però perdrà Catalunya, perquè no hi ha cap projecte de futur per a una majoria dels catalans, inclosos els que no saben ni volen saber que en són o que en poden ser si els convé.
Podrien ser-ne, apuntar-s’hi, amb molts matisos i pactes, però tal com anem no construirem una majoria sòlida mai… O almenys, fins que la política catalana deixi de ser un trist satèl·lit de la castellana i entengui, amb eleccions o sense, amb partidismes infinitament més intel·ligents, que pot i ha de ser una cosa molt, molt diferent, i que ha de buscar una via per parlar de veritat en nom «dels catalans», de la majoria de veritat… Si vol ser catalana, és clar. Si vol ser castellana, ja va bé: el 23J no és el judici final, però ens acosta a la batalla definitiva… De pocs contra molts. I això, en democràcia, fins i tot amb «piolins» i «soldats judicials», pot ser fatal. Si ets menys, cosa que no volem ni pensar, perdràs segur. Anem fent…
9
3
