Bàsicament, res; amb un nou mapa del món no canvia res de físic ni material. Dibuixar la terra més allargada o més xata, del dret o a l’inrevés, no farà que el planeta alteri la seva trajectòria ni que el dia sigui més alegre, ni que el mar estigui més net, ni corregirà el canvi climàtic, ni ajudarà a lluitar contra les desigualtats i la pobresa. Quan fa poc els estats africans, havent-ho debatut i aprovat prèviament, van presentar un nou mapamundi oficial a Nacions Unides, ja sabien que es tractava d’un gest que no canviaria ni els seus problemes ni els seus maldecaps bàsics. Potser la proposta va ser aprovada per això; perquè no implicava cap canvi de pes en les realitats polítiques, socials o econòmiques del món. Però no passa res per aprovar canvis fàcils; de vegades potser pot animar i ajudar a fer les transformacions més difícils.
En tot cas, es va acceptar que l’ONU i els països que ho volguessin, es fessin seu un nou mapa oficial, més d’acord amb les mides dels continents. Fins ara, es feia servir gairebé a tot arreu una variació de la projecció que el cartògraf Mercator va establir el segle XVI. El dibuix resultant, en passar d’una superfície esfèrica a una de plana, o sigui de tres dimensions a dues, necessàriament exagerava la mida de tot el que hi havia als pols, i encongia molt l’aspecte de les terres de l’equador. Per exemple; els dos pols, que en realitat són només punts, mesuraven el mateix que l’equador, que té uns 36.000km de llargada! O l’Àfrica apareixia igual que Groenlàndia, quan en realitat és 14 vegades més gran! Per tant, estàvem treballant amb un model cartogràfic que científicament era d’una deformitat evident. Fa cinc segles, això tenia una importància relativa, perquè l’ús dels mapes era sobretot europeu, i ja en tenien prou amb la part central de l’hemisferi nord. Avui en dia les coses han canviat.
De fet, és significatiu que la iniciativa hagi estat africana. Al fòrum de la Unió Africana es va discutir si calia promoure una visió més ajustada i, de retruc menys eurocèntrica, del planeta. De seguida tots els països africans es van posar d’acord, i van encarregar als diplomàtics de Togo que portessin la veu cantant a l’Assemblea de les Nacions Unides. Allà, l’esmena del mapa oficial hi va obtenir una majoria abassegadora, amb només sis abstencions i un sol vot negatiu –el dels Estats Units, confirmant la inefable deriva cartogràfica de l’administració Trump. Fins i tot algun altre estat no africà, com la vella i jacobina França, van donar el seu suport a la mesura i van decidir adoptar el nou mapa oficial com a propi. A poc a poc, segurament anirem veient a més llocs la versió allargassada i proporcional que es va ratificar a l’ONU. I continuarem vivint com fins ara, si fa no fa.
Ara bé. Que no canviï la realitat física i material no vol dir que no canviï res. El canvi serà notable pel que fa a la percepció visual i, per tant, pel que fa a la mentalitat popular. Veurem Europa petita i esclafada al nord del mapamundi, com un petit apèndix d’Àsia, i alhora complint la funció de barret d’una Àfrica enorme que dominarà el centre del planisferi. Veurem l’Amèrica del Nord, que s’ho menjava tot amb un Canadà infladíssim, i Rússia que semblava ocupar mig món, reduïts al que són; estats enormes, sens dubte entre els més grans del globus, però esprimatxats al marge superior de l’hemisferi nord. També ens apareixerà una Antàrtida al sud que no es cruspeix tot el marge inferior, sinó que ocupa les puntes dels grills retallats de l’esfera. L’Índia, el Brasil, Mèxic, i l’Àfrica central es veuran com el que realment són; extensions immenses a les regions tropicals.
Els mapes serveixen per transmetre una determinada visió del món; i no només fan aquest servei els mapes polítics, perquè els de geografia física també alteren les concepcions que tenim de la realitat. La imatge resultant del nou planisferi és xocant, perquè als europeus ens desplaça a un extrem insignificant, com a simple península perifèrica de la massa terrestre d’Euràsia… cosa que no és del tot falsa i que pot regalar-nos un bon bany d’humilitat. De fet la projecció adoptada s’anomenarà el Mapamundi de la Terra Equitativa, un nom un pèl ortopèdic però que representarà de manera més afinada i proporcional el nostre planeta. Els mapes no són innocents, certament, ni són mai neutres. Per tant, posats a fer, que les deformacions siguin les mínimes i que responguin millor als càlculs geogràfics. Segurament no serem més feliços ni dormirem més plans, però tal vegada sí que haurem fet justícia.
