Si arriba el dia que alguns assumeixin obertament la violència com a via cap a la independència li farem el favor més gran de la història al violent, agressiu, opressiu i primitiu estat espanyol. No importa quin grau de violència, sinó el grau d’impotència. És a dir, l’error de càlcul inicial que condueix a una estratègia equivocada i, finalment, suïcida. Heroica, podria ser. Èpica i lírica, sens dubte. Però condemnada al més absolut dels fracassos, també.
La pressa, la impaciència, la desesperació, la frustració, el narcisisme, són aliats fatals per a l’estratègia. Es poden entendre humanament, clar que sí, sense oblidar que normalment ajuden més a perdre que a guanyar. El que ajuda a guanyar és la fredor (aparent) de la intel·ligència.
El brillant professor universitari López Bofill, amenaçat i perseguit per la UPF per pensar i opinar lliurement (perdoneu-los, Pompeu, perquè no saben el que fan ni qui són), ha tingut l’encert de posar el tema sobre la taula. Dit sia de forma poc acadèmica: quants morts val la independència? Quants morts, quanta destrucció, compensen l’objectiu final? Quin preu estaríem disposats a pagar, sobretot si els morts són els altres?
Comparar això amb la covid és un parany intel·lectual de primer de trumpisme, però tanmateix cal reconèixer que és també un exercici saludable, brutal i totalment democràtic, perquè ajuda a qüestionar tòpics, a trencar tabús i a afrontar veritats incòmodes.
El tema és, sempre, qui, quan, com i per a què posa els morts. És a dir, el que hauria pogut passar si després del meravellós desafiament democràtic de l’u d’octubre no ens haguéssim rendit. Sens dubte, hauríem vist entrar en acció els tancs, els soldats, els avions, els canons, la llei marcial… dirigits pel capità general dels exèrcits d’Espanya, un tal Felipe VI. Si algú ho dubta, és que no té gens clar com funciona això de desafiar un estat poderós. Riu-te’n tu del xalet d’Alcanar i la tragèdia de la Rambla i de Cambrils…
La violència extrema no ha arribat encara, però segur, segur, que es produirà si algun dia la situació arriba a un límit encara més agosarat que el 2017. I si Sánchez és el president espanyol aquell dia, serà ell qui avali l’ordre que donarà qui en realitat mana sobre l’exèrcit i sobre els paramilitars, és a dir, el rei. Coses de la Constitució espanyola i del règim del 78, que durant dècades va aconseguir camuflar hàbilment el poder autèntic del rei, que és qui en realitat té la sobirania espanyola a les seves mans.
López Bofill fa bé posant el dit a la nafra i obligant-nos a pensar, com a bon professor que és.
Però també obre espais per a fantasies revolucionàries que no porten enlloc, ni amb mossos ni sense mossos.
L’únic camí de qui no té les armes, ni els exèrcits, ni els espies, ni les complicitats estatals, és la resistència pacífica, intel·ligent i emprenyadora. La de les urnes. Tota la resta és una fantasia, comprensible en temps de depressió, però gens aconsellable. Ja va essent hora, a la història de la humanitat, de fer les coses d’una altra manera, el que no significa, en absolut, que surtin de franc ni que siguin una excursió poètica. A hòsties, no ens en sortirem, sap greu dir-ho. Amb intel·ligència, unitat i estratègia, i una bona dosi de mala llet, podria ser que sí. De fet, el 2017 no ens podíem ni imaginar l’estat de degradació i implosió d’una Espanya segrestada pels seus amos que estem veient aquest 2022 i que veurem encara més els anys vinents… Aquesta és l’oportunitat històrica. Que tampoc no sortirà de franc, per desgràcia, però millor que sigui Espanya qui caigui al parany i s’enfonsi.
