Ens fascina la dominació. Tota la història de la humanitat és una història de dominació. Dominació per la força de les armes, dominació per la força del poder, dominació per la força de la por, dominació per la força de la coacció… Dominar, dominar, dominar. És un afany que neix d’un profund complex d’insignificança que empeny l’ésser humà, segle rere segle, mil·lenni rere mil·lenni, a voler ser déu. Disposa del planeta que l’acull com si en fos el creador, disposa de les riqueses que li ofereix com si fossin eternes, contamina els rius, el mar i la terra com si no li calguessin per viure, extingeix espècies animals com si fossin noses… L’ésser humà, el gran dominador. Un fatxenda enfaristolat que faria riure, per grotesc, vist des de fora, si no fos tan immensa la destrucció que genera en cada lloc on posa les seves botes.
Darrere de tot dictador hi ha aquesta xacra: un profund acomplexament que el fa creure’s executor d’un designi suprem gràcies al qual deixarà petjada en la història. Vladímir Putin és un d’aquests individus, individus menuts amb ínfules de milhomes. L’única diferència entre ells són els mitjans que tenen o que han tingut a l’abast per expandir la mort, el terror i la devastació amb els seus carros de combat. Així com Neró gaudia contemplant l’efecte devastador que les flames tenien a Roma, Putin s’excita sexualment contemplant l’efecte devastador que les seves bombes tenen a Ucraïna. La desolació que deixa darrere seu el fa sentir-se déu omnipotent. Quin poder, el seu, pensa, en veure milions de persones fugint esglaiades per tots els camins possibles. Aquesta visió, lluny de provocar-li cap remordiment, li infla l’ego. “Ara sabran qui sóc jo”, va dir-se un dia, i està encantat de córrer en boca de tothom i de ser l’home amb el qual esmorza, dina i sopa tot el planeta. Només és un covard, però, mascle alfa com se sent, està convençut que són moltíssimes les dones que voldrien tenir-lo entre les cames.
Amb tot, tant de bo l’anhel humà de possessió i dominació es reduís a Vladímir Putin. Putin, com tants altres cabdills, no fa res més que alimentar els afanys imperials subjacents en molta de la seva gent. Envair i posseir, envair i dominar, envair i masturbar-se amb la contemplació de la bandereta russa onejant a Ucraïna. Però aquests afanys, canviant-ne la bandera, són els mateixos afanys que tenen altres estats imperialistes i ultranacionalistes arreu del món. Estats amb tots els matisos i limitacions geopolítiques que es vulgui, però d’idèntica arrel psicològica. Heus aquí perquè certs estats, entre els quals Espanya, viuen com una humiliació la independència d’un poble que anteriorment havien envaït i dominat. La independència de Cuba, per exemple, va deixar ferides molt profundes en l’orgull espanyol, i seran encara més fortes les que deixarà la independència de Catalunya. L’afany de dominar és insaciable i, si fos possible, hi hauria imperis que també esquarterarien les galàxies. L’imperialisme viu com un afront tota oposició al seu dictat, per això s’imposa per la força i trepitja la voluntat pacífica i democràtica dels pobles que ocupa.
Vladímir Putin, a qui preveig un final tràgic, és un psicòpata, i no se’l pot combatre sense tenir-ho en compte. És un psicòpata capaç de cometre les més grans barbaritats sense experimentar el més lleu sentiment de culpa, un psicòpata que porta comesos milers de crims contra la humanitat i que en cometrà molts més, perquè no té topalls morals que puguin aturar-lo. Les amenaces no l’intimiden, les sancions li fan pessigolles, el bloqueig dels comptes bancaris dels oligarques russos el fan riure, és un manipulador que encaterina voluntats al seu voltant i que no dubta a tallar el cap dels qui gosen contradir-lo. Pel seu perfil psicològic, Putin, el psicòpata, Putin, el potinejador, és la viva imatge d’un personatge d’Ian Fleming.
Aquestes són dues preguntes que ara mateix no han estat contestades: una, què pensen fer les Nacions Unides per aturar Putin? I dues, què significa aquesta frase de Jens Stoltenberg: “Nosaltres no formem part del conflicte entre Rússia i Ucraïna”? Ah, no? Com es pot ser tan cínic? Com es pot esgrimir un argument tan degradant des del punt de vista humanístic i intel·lectual? Diu l’OTAN que no crearà la zona d’exclusió aèria que li demana Ucraïna perquè això, potser, provocaria més desolació. D’acord. Però aleshores quin és el pla? Contemplar els morts dient “que dolent que és Putin”? La decisió de deixar sola Ucraïna equival a dir als ucraïnesos: “Ens sap molt de greu que us matin, però ho heu d’acceptar amb resignació; el cel us ho compensarà quan hi arribeu”. Estimats amics, realment hi ha algú amb cinc dits de front que pensi que l’amenaça de fer volar una central nuclear no ens afecta? Realment som capaços de dir en veu alta que el risc d’una tragèdia d’aquesta magnitud no afecta tota la humanitat?
