La precipitació amb què Pedro Sánchez ha convocat les eleccions al Congrés i el Senat està proporcionant un interessant espectacle als ciutadans, que poden veure els partits fer moviments a correcuita i sense dissimular, perquè no hi ha temps per a la finezza. El cas més espectacular –tot i que també serà el menys transcendent– és el de Nacho Martín Blanco, que dijous va anunciar amb suposada tristesa i dolor al cor que deixava Ciutadans –que ja se sabia que renuncia a les eleccions del 23-J– i el seu escó al Parlament i l’endemà es va saber que formarà part de la llista del PP per al Congrés en una posició destacada.
Però també hi ha hagut corredisses a Junts, on Jordi Turull i Carles Puigdemont han mogut fitxa per evitar unes primàries amb una rivalitat dura entre un exconseller de perfil alt, Jaume Giró, i l’actual cap de files del partit a Madrid, Míriam Nogueras, que té el suport clar de tots dos. I, a ERC, Oriol Junqueras amb una mà decidia mantenir Gabriel Rufián com a cap de llista i amb l’altra ha imposat Teresa Jordà per fer-hi tàndem. La CUP ha fet una votació exprés per justificar tornar-se a presentar a unes eleccions en què la seva militància creu poc –s’ha aprovat amb el 61% dels vots– i els seus votants encara menys. I el PSC prepara una llista amb clàssics d’ahir, avui i sempre, en la qual no falten ni Miquel Iceta ni José Zaragoza en llocs destacadíssims.
Tots aquests moviments per la supervivència enterren, en el cas dels partits independentistes, el que la setmana anterior semblava la cerca d’alguna fórmula per reconstruir una certa unitat. Certament, no caldria que facin cap pacte preelectoral, i encara menys una candidatura conjunta, per tenir unitat estratègica a Madrid. Però, després de la posada en escena de la setmana de la patacada electoral del 28-M, el gir que ha donat pas ràpidament als tics de sempre indica que hi ha poques esperances, si és que a l’electorat independentista encara n’hi quedaven.
De fet, qui més s’ha acostat a una reflexió seriosa ha sigut la CUP, que ha plantejat a la seva militància la possibilitat de treballar per un abstencionisme actiu o un vot nul polític. Tanmateix, ha quedat clar que els dirigents no hi creien i que troben més difícil fer valdre aquestes opcions de protesta com a estratègia política –els politòlegs adverteixen que té grans dificultats i pocs efectes– que intentar esgarrapar els seus vots de sempre i continuar fent girar la roda en la qual ja estan perfectament inserits.
Tot tornarà a ser com sempre perquè els partits són incapaços d’abordar el problema real, una desconnexió de l’electorat preocupant en un país on hi ha un conflicte polític obert. És especialment preocupant en el cas dels partits independentistes, que estan cridats a canviar una estructura tan potent com és un estat en l’Europa del segle XXI. És normal que el PSC només aspiri a aconseguir mantenir-se en el sistema en la millor posició possible, però aquesta no és la missió dels partits que esperen el vot dels independentistes. Aquest és el problema i no el volen afrontar perquè no saben com resoldre’l.
1
