Quan encara no sortim dels efectes patits davant la barbàrie del LAPAO el govern del PP, que pel que sembla no l’abelleix deixar-nos respirar, ja ens prepara més sorpreses per acabar-ho tot d’esbombar. Acte seguit de consumar la irracionalitat del secessionisme lingüístic a la Franja, el PP ens sorprèn amb un acte d’homenatge, fet a Catalunya, a una associació que engloba veterans de l’anomenada División Azul. Associació que, per cert, l’Estat espanyol subvenciona a compte del Ministeri de Sanitat amb l’excusa de que cal vetllar pels nostres avis… i que, no cal dir, que fóra perseguida a més de mitja Europa per apologia d’allò que suposà el nazisme, el feixisme i la destrucció de tot un oasi europeu i de civilització. La cosa, emperò aquí no acaba i, sense temps de pair gairebé res, ens assabentem, per postres, que aquest any l’Estat es gastarà cap a tres-cents mil euros en restaurar la tomba del “sempre present” General Franco. La supèrbia i radicalitat ideològica d’aquest govern cada dia bat nous rècords. Caldrà veure fins on són capaços d’arribar.
La prioritat del PP és una i molt clara: eliminar políticament i nacionalment Catalunya. Això que no és cap novetat vol dir acabar la feina que ni els primers borbons, ni els diferents règims decimonònics espanyols, ni generals com Primo de Rivera o Franco i tants d’altres també en democràcia varen ser capaços de dur a bon port. L’objectiu és delicat, gens fàcil, però per a ells no és altra cosa que una bella causa per deixar-s’hi la pell. No són conscients, ni falta que els fa, que potser s’hi deixen, enlloc de pells, bous i esquelles. Res és clar, tot molt complicat i la passivitat massa generalitzada.
Avui aquesta crisi econòmica significa tant una oportunitat per a Catalunya d’esdevenir un estat lliure i independent com per al nacionalisme espanyol d’enllestir allò que els “prohoms” abans esmentats no s’espavilaren a fer. L’Estat ha iniciat una clara ofensiva en tots aquells àmbits que sap poden reduir Catalunya a la categoria d’una mera regió amb certes particularitats folklòriques en el millor dels casos. L’economia, això és l’asfíxia financera del país, hi té un lloc destacat en aquesta estratègia, però no és ni de bon tros, l’única protagonista. Atacs frontals contra la llengua, la convivència ciutadana i en definitiva tot el que té a veure amb la nostra identitat hi juguen i hi seguiran jugant, pel que veiem, un rol fonamental.
Si algú creu que aquesta follia del PP és quelcom de conjuntural que sàpiga que va molt errat. La intensitat de la comesa pot ser quelcom del moment present però la seva fixació catalanofòbica és perenne i circula traspassada de generació en generació. Els polítics catalans de la sempre tan citada, i mai tan exhaurida Constitució s’ho pensaven i ja veiem com ha acabat tot plegat. L’excusa catalana sempre aporta grans rèdits polítics i en moments delicadíssims com l’actual aconsegueix distreure dels seus mals reals a una població, com l’espanyola, empobrida i vexada per llurs classes dirigents. Per Espanya som una anomalia terrible i és afer d’estat posar-hi un punt i final. País Valencià, Illes i Franja són exemples més que vàlids per reconèixer l’estratègia d’encerclament i destrucció de la nostra cultura i manera de ser.
Com sigui el poble català sembla que, tot sovint, li cal algun recordatori de com les gasten els nostres veïns d’altres terres de la península per fer brollar una onada de renovat patriotisme. Espanya, en aquest sentit, pateix una fixació extraordinària vers Catalunya i cerca una manera definitiva de fer l’escac i mat. Catalunya, ésser maltractat, ha cercat i encara cerca la manera de fer-se perdonar el seu pecat original de catalanitat. Espanya i Catalunya són dos pobles que cada dia és reconeixen menys i on els canals de comunicació esdevenen avui clarament embossats. La teoria de l’atzucac permanent algun dia, potser no gaire llunyà, farà aigües i si des d’aquí no movem fitxa des d’allà ens la mouran.
