Un dels efectes més cridaners de la conjuntura parlamentària és que, de cop, s’ha estès una onada de respectabilitat sobre Carles Puigdemont en els mitjans de comunicació de Madrid i, fins i tot, en el discurs públic de les elits polítiques espanyoles. El fins ara enemic públic número u, momentàniament, ha deixat de ser un boig, un covard, un desequilibrat que delira des d’una mansió tenebrosa a Waterloo. Al contrari, ha passat a ser un actor polític principal al qual cal tenir en compte perquè -contra pronòstic- no sembla disposat a una domesticació autonòmica ràpida a canvi d’una solució judicial per al seu cas personal.
El personatge Puigdemont com a encarnació de la maldat ha desaparegut de la cultura popular espanyola i tant l’esquerra com la dreta intenten decodificar el personatge, un pèl sorpresos d’haver de prendre-se’l seriosament. Ja no és un fanàtic solitari que delira des del búnquer de la seva cancelleria, sinó un polític calculador que pot forçar canvis fins a un límit difícil de calcular.
Tot plegat ressalta encara més el fet que a les elits madrilenyes mai no els ha importat un rave els milions de persones que van manifestar-se durant anys, ni les majories independentistes al Parlament, ni els partits, els governs o els presidents de la Generalitat… Només els preocupa el seu negoci, el control del BOE i la capacitat extractiva que els fa poderosos fins a la impunitat. No els han preocupat mai ni els catalans, ni la seva representació. Només una carambola que els pot donar o treure el poder i la Moncloa, que és el que compta de veritat. Després d’una dècada llarga de mobilitzacions i majories, resulta que el primer català que compta és el que pot decidir a Madrid.
15
