A més de retreure’ls el cinisme, el teatre barat i sobreactuat i el partidisme insaciable, algú els hauria de donar les gràcies al PSC i a ERC. Sí. Cal donar-los les gràcies pel seu acord sobre els pressupostos catalans. Cadascú que es tapi el nas fins allà on més li convingui, però és de justícia agrair que s’hagin posat d’acord i que cadascú hagi pagat una part de la factura.
Arribes, desesperat, a una cocteleria i ho demanes així al bàrman: sisplau, posi’m un còctel de “realpolitik”.
Si això ho dius a Alemanya, els més savis et recordaran algunes polítiques dels temps de Bismarck, el canceller de ferro, o de Willy Brandt, un dels millors polítics que ha donat el socialisme democràtic. Si vas a una cocteleria catalana, i no alemanya, els ingredients no tenen discussió possible: una part d’independentisme frustrat, dues parts de realisme parlamentari (les minories sempre acaben aprenent-ho dolorosament), dues parts d’angostura castellana ben amarga, molt de sucre per dissimular… i un toc, que és la clau, de realisme polític.
Clar que podries demanar un còctel hawaià, amb sabors exòtics, un petit paraigua de paper i potser una mica de fum artificial o una bengala, però això és la Catalunya del 2023 i hi ha el que hi ha. Això no és un hotel del Carib, d’aquells de polsereta i barra lliure, això és un país convalescent i fotut.
Per tant, sense que calgui aixecar-los un monument com si fossin estadistes de veritat, com sí que n’era Willy Brandt, almenys es mereixen un agraïment i un reconeixement de veritat.
Hi ha qui diu que el pressupost no importa, que no passa res si es prorroga. No us ho creieu. Els pressupostos prorrogats o clonats són un dels inferns de la democràcia i fan més mal del que sembla: hi ha diners per a coses que no fan falta i no hi ha diners per a les que necessites. Són un desastre.
I a Catalunya el pressupost s’ha salvat a base d’acords que, aparentment, no formen part del pressupost. Però no ens enganyem: formen part de la realitat, que és més important que el pressupost i que els tripijocs parlamentaris, el teatret de fira amb el qual ens entretenen i molt sovint ens enganyen. Ah, que ens enganyen? Sí, molt, però la culpa és nostra, que ens deixem enganyar.
Acabem de veure un exercici brillant d’allò que els alemanys, que són gent seriosa, anomenen “realpolitik”. Política de les coses. No exclou la política de les idees. No fa fàstics al comerç de les idees, com deia Montaigne, però va per feina.
O sigui… La B-40, amb el nom que es vulgui i salvant el cul de qui calgui, arribarà des de Terrassa fins a Sabadell i Castellar del Vallès. El Hard Rock es farà i que Déu hi faci més que nosaltres, perquè si no la factura i la fractura serien inassumibles. I pel que fa a l’aeroport, els dos partits no han tingut més remei que pactar que “guanyarà capacitat”. Què vol dir això? La directora del Món.cat, Sílvia Barroso, ho apuntava dijous al seu article: està claríssim el que vol dir, però cadascú ho ven a la seva manera, pensant, amb tota la raó del món, que els ciutadans són tontos i s’ho empassen tot.
Són tres coses necessàries, que potser ideològicament grinyolen a algú, i que han servit per recordar-li a Aragonès que governar en minoria té un preu astronòmic. Però Aragonès s’ha empassat tot el que li calia empassar-se i al final el país en surt beneficiat. I ell també. I Salvador Illa, ja ni t’ho explico.
Tot plegat, ens apropa a la independència? No, no siguem il·lusos. Això va i anirà durant molt de temps per un altre carril de l’autopista.
Però ens apropa a un país millor per viure-hi, amb totes les seves contradiccions, com tenen tots els països.
Tindrem una mena d’autovia vallesana-metropolitana des de Martorell fins a Sabadell, i algun dia aconseguirem que arribi a Granollers, cosa imprescindible. Tindrem un parc temàtic que generarà a curt termini feina (dolenta) i oportunitats, encara que sigui un model caduc. I acabarem tenint un aeroport de primera divisió.
Això ens apropa a una Catalunya independent? No. Ni de conya. Però en una Catalunya independent, les tres coses ens les hauríem de menjar igualment, a risc de perdre passada. Com els passa a tots, tots, els països adults.
Per això, Salvador Illa i Pere Aragonès, gràcies per aquest còctel de “realpolitik”, que no impedeix en absolut demanar un segon còctel, amb ingredients més estimulants que el realisme més cru. Cada còctel té el seu moment… i cada ingredient té el seu còctel.
5
9
