Un dels danys col·laterals de la guerra de Gaza ha estat el ressò que el conflicte ha tingut a casa nostra, caracteritzat per una virulència desconcertant. Si fem cas dels debats públics, les xarxes socials, o fins i tot les discussions privades, descobrim una polarització sense pràcticament matisos entre els partidaris dels palestins i els de l’estat d’Israel. Aquesta separació ambdós bàndols irreconciliables, més enllà dels arguments i raons que cada trinxera pugui disparar, demostra un fet històricament constatable: la ignorància majoritària al nostre país sobre els afers internacionals. Una ignorància sostinguda sobre el baix nivell periodístic (amb honroses excepcions) i l’escassa tradició i arrelament dels estudis internacionals (amb l’excepció d’un CIDOB que va viure temps millors i un parell d’universitats que ofereixen carreres interessants d’incerta sortida laboral). I en aquest lamentable espectacle com els que assistim avui, fonamentat en l’exhibició sensacionalista que recull els esforços propagandístics de cada bàndol, es troba molt a faltar una veritable tradició geopolítica internacional, amb representants i líders d’opinió amb prou formació, criteri i experiència en qüestions de relacions internacionals que puguin articular les legítimes discussions.
En qualsevol cas, i deixant de banda una guerra lamentable que caldria haver evitat, i on cada contendent té les seves pròpies responsabilitats en el drama (uns més que altres, per cert), hom arriba a la conclusió que als catalans propalestins i als proisraelians, en realitat, els interessa poc allò que passa a 3.000 km de Barcelona, sinó que fan servir un conflicte complex ple de múltiples arestes i d’escasses solucions, per poder-nos barallar entre nosaltres. Si mirem de simplificar, tenim unes esquerres que, des del moment en què la URSS va canviar de bàndol –fins el 1953 havia estat un dels principals sostenidors d’Israel– i va apostar pels àrabs a partir del discurs de la descolonització (una bona estratègia per eixamplar la base comunista entre els països emancipats del tercer món en plena guerra freda), segueix consignes acríticament sense saber ben bé què està defensant. D’aleshores ençà, l’esquerra postcomunista i activistes socials admiradors del David contra Goliat han tingut clar quines han estat les seves preferències, malgrat les dificultats de llegir un món que amb el nou segle s’ha capgirat com un mitjó. De l’altra, una dreta admiradora d’Israel, precisament perquè aquest país, també amb el nou segle, s’ha dretanitzat de manera extrema, practica unes polítiques neoliberals despietades i practica una política de repressió contra la població àrab musulmana (i en menor mesura, també la cristiana) que molts voldrien imitar aquí. En el fons, bona part dels proisraelians se senten atret per l’ús de la força desacomplexada que voldrien fer servir aquí contra el que consideren amenaces respecte a la seva seguretat existencial. Per contra, bona part dels propalestins continuen embadalits pel mite rebel del qual va suposar l’OAP dels anys setanta-vuitanta, com a vells revolucionaris socialistes i nacionalistes àrabs. I no són conscients que tot això ja no existeix, sinó que qui lidera la “resistència” són grups com Hamàs i Hizbullah, que no pensen en termes de llibertat nacional, sinó de guerra santa (contra Israel, i contra nosaltres, l’occident impiu i decadent). I en aquest sentit, i d’acord amb l’estratègia gihadista dissenyada des de fora –especialment des de Qatar i Aràbia Saudita– no dubten a fer servir els palestins de peons sacrificables en aquesta perversa partida d’escacs contra occident.
Com a historiador que ha dedicat molts anys a analitzar l’anarquisme, detesto profundament la paraula “terrorisme” fet servir per desqualificar moviments i que no defineix adequadament aquests grups. Penso que seria més adient anomenar-los com a “para-estats” -en el sentit que tracten d’imitar les estructures estatals, que en el territori controlat posseeixen el monopoli de la força, apliquen la seva llei, disposen una administració i serveis com la salut i l’educació, o com han fet alguns analistes, podrien comparar-se amb ISIS, com a grups armats dedicats a la violència religiosa. Ara bé, a diferència dels estats, ni són reconeguts, ni segueixen els principis rectors de les Nacions Unides, ni tan sols tracten de fer veure que els segueixen, com passa amb alguns estats defectuosos. I potser, aquest és el significat global que aquí no s’acaba d’entendre. Per la seva banda, Israel juga a la champions de la violació reiterada de les resolucions de l’ONU i ha entrat en una dinàmica -un punt autodestructiva- de sabotejar qualsevol possibilitat de l’única opció raonada i raonable: la dels dos estats (als quals, si m’ho permeten, en un tractat de pau, obligaria a prohibir l’existència de partits religiosos a les seves institucions representatives).
Sobta la passió per la qüestió palestina i el contrast amb la indiferència respecte altres crims contra la humanitat que s’han produït el mes passat (la neteja ètnica d’Azerbaidjan / Turquia contra més de 100.000 armenis a l’Alt Karabakh a escasses desenes de quilòmetres de Gaza), com la passivitat respecte a l’apartheid contra els 10 milions de cristians coptes a Egipte (prop de 2.000 assassinats en els darrers anys o conversions forçades contra noies joves), o com en els darrers anys, arran de la reislamització de la regió d’Orient Pròxim ha comportat la fugida –i la neteja ètnica- de centenars de milers de cristians arrelats a la zona des de l’època de l’Imperi Romà (entre els quals el Líban, quan gràcies a la presència de refugiats palestins, els cristians han passat a ser una minoria assetjada). Sobta, també, que només algunes veus es queixin del genocidi kurd a Turquia (malgrat que ningú no se’n recorda de la terrible neteja ètnica d’1,5 milions de grecs d’Anatòlia, a llocs, com Esmirna, habitat per ells des de l’època homèrica), i que els mateixos que es plantegen el retorn dels palestins expulsats d’Israel no plantegin la restitució del seu territori als grecs (inclosa Constantinoble, ciutat sagrada dels ortodoxos). I també podrien parlar de l’apartheid (i colonialisme) àrab al Marroc a la zona del Rif, al qual contribueix la mateixa administració catalana quan ofereix classes d’àrab a alumnes de nacionalitat marroquina, que en la seva majoria són de cultura amazic.
No es tracta de cap competició. Certament, el que està passant a Gaza és terriblement greu, i les ocupacions il·legals a Cisjordània per part de colons extremistes hauria de merèixer càstigs internacionals a l’Estat d’Israel -com també caldria castigar Hamàs per l’opressió dels laics a Gaza o pressionar de debò Iran per la imposició del vel a les dones. Tanmateix, aquest article no va d’això, sinó de com la societat catalana, com ja va passar, per exemple a la Primera Guerra Mundial, ja fa més d’un segle, fa servir els conflictes internacionals com a pretext per barallar-se. En aquell moment, l’adialofília servia per sostenir les tesis republicanes i d’esquerres, mentre que la germanofília, per satisfer la gent d’ordre i les propostes autoritàries. I, tanmateix, en aquell moment, els serveis secrets d’uns i altres campaven lliurement per la ciutat de Barcelona per manipular l’opinió pública i la societat. Tant és així, que com denunciaven el mateix Salvador Seguí o Ángel Pestaña, hi havia intents d’infiltració d’espies francesos i alemanys dins la mateixa CNT per impulsar vagues que perjudiquessin un o un altre contendent en funció de si proveïen a uns o altres.
En qualsevol cas, avui assistim al lamentable espectacle de l’irresponsable capteniment d’uns i altres, participant d’una polarització dissolvent, incapaç de mantenir una discussió raonada, i abocant fems contra l’adversari (i fent de la xarxa un gran abocador). És obvi que això que passa a Catalunya, també està succeint arreu d’Europa, malgrat que al nostre país, sovint determinats posicionaments o consignes també serveixen per disfressar un arrelat sentiment antisemita (o antiislam, tant fa!). Tot plegat, demostra una profunda immaduresa política com a societat. En un conflicte que resulta un veritable vesper internacional, mantenir un capteniment més prudent en les formes i continguts (que no vol dir equidistant) podria servir per gaudir d’un prestigi internacional que pogués servir, a tall d’exemple, per exercir amb autoritat certa capacitat de mediació que pugui servir per ofegar aquest descontrolat incendi, que ja hem comprovat que ja ens afecta a nosaltres, i que és molt susceptible d’empitjorar. No es pot anar enlloc amb una esquerra sense criteri i una dreta sense escrúpols.
