En aquests moments hi ha oberta una Causa General contra l’independentisme que afecta 2.871 persones perseguides pel sol fet de voler la llibertat democràtica de Catalunya. És a dir, pel sol fet de tenir un pensament desafecte al règim. Cal tenir en compte que el terme Causa General no és fútil. Causa General és com es coneix el procés persecutori que va dur a terme el ministeri de Justícia de Franco durant trenta anys contra tota activitat dissident que s’hagués produït en els anys previs a la victòria militar feixista del 1939. A tots els encausats se’ls acusava de delicte de rebel·lió.
Ha passat el temps, som al segle XXI i l’Estat espanyol ha decidit reobrir aquella Causa General per dur a terme un procés persecutori contra l’independentisme. Passen els anys i canvien les cares, però, en essència, tot continua igual perquè, com diu la dita espanyola, són “los mismos perros con distintos collares”, cosa que en català, de manera més elegant, diem així: de moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs.
Però si tot això passa sense que hi hagi cap reacció en contra, més enllà de tèbies declaracions quan s’encén el pilot vermell d’una càmera, és perquè encara hi ha moltíssims independentistes que no gosen dir que Espanya és un Estat dictatorial. Caldria, doncs, que responguessin què entenen per un Estat democràtic. Caldria que tots plegats consideréssim si és propi d’un estat de dret, respectuós amb els drets humans, la requisa d’urnes, la criminalització del vot dissident, l’enregistrament de converses privades ciutadanes durant anys, les detencions sense ordre judicial, les violacions de domicili de persones innocents amb escorcolls indiscriminats, el muntatge d’escenificacions policials amb avís previ a la premsa per tal que aquesta arribi abans i en difongui les imatges, la publicació de sentències abans que siguin dictades, la fabricació de proves falses, els milions i milions d’euros públics emprats en l’espionatge i la falsa incriminació de persones independentistes, la inhabilitació de presidents catalans escollits a les urnes, l’empresonament de la presidenta del Parlament, de presidents d’entitats culturals i de diversos polítics o l’exili d’un president de Catalunya i de membres del seu govern democràticament escollits. Si tot això és normal i propi d’un Estat de dret polític, si tot això no és una violació dels drets humans, no he dit res. Aleshores Espanya no és un Estat dictatorial.
Jo, amb tot el respecte, dic que sí que ho és. No em serveix que aquest Estat, paral·lelament, faci coses correctes en altres àrees. És clar que les fa. No caldria sinó! No és pas tan babau. Si no les fes no podria guardar les aparences que ara guarda. El delinqüent més perillós pot ser un pare amantíssim o un marit afectuós. Però això no l’absol de les barbaritats que pugui cometre en d’altres terrenys. No s’és mig lladre, ni mig violador, ni mig maltractador. És per això que caldria que els tres partits independentistes, Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP, diguessin què pensen fer per defensar el poble català d’aquesta Causa General espanyola contra els seus drets fonamentals.
Víctor Alexandre13
S’entén que la pandèmia que estem patint, originada pel coronavirus, és un motiu de gran preocupació per al govern de Catalunya. El govern té la responsabilitat de prendre mesures dràstiques que, siguin quines siguin, tindran sectors de la societat en contra. És inevitable. Si mai no plou a gust de tothom, encara menys en una situació tan dramàtica com aquesta, que està fent estralls en el món sanitari i en el de l’economia familiar. Però el govern de Catalunya té altres fronts oberts d’extrema gravetat que també haurien de requerir la seva dedicació, i un d’aquests fronts és la violació sistemàtica dels drets humans que l’Estat espanyol està portant a terme contra Catalunya. No pot ser que la Covid-19 serveixi d’excusa per justificar la indolència de les autoritats catalanes i del Parlament davant les agressions que estan patint tantíssimes persones pel sol fet de ser desafectes a la idea fonamentalista i talibana de la Unidad de España. L’Estat espanyol també està immers en la lluita contra la pandèmia i això no li impedeix pas agredir Catalunya dia rere dia a través dels seus organismes.
Els discursos, les queixes, les declaracions, les reprovacions, les lamentacions… no serveixen de res davant l’Estat espanyol. De res. Tot això li fa pessigolles. La prova és el Santo Oficio en què s’han convertit els tribunals inquisidors espanyols per fer la feina bruta al Gobierno de España i perseguir i condemnar tota persona susceptible de ser independentista conseqüent. Arribats aquí, la ciutadania catalana té dret a mirar els seus representants polítics i preguntar-los: “Què penseu fer?”, “Quin pla teniu, a banda de dir que no hi ha dret i de fer minuts testimonials a la plaça de Sant Jaume?”. La frase “no hi ha dret el que ens estan fent” és d’una tebior que espanta. Pobreta víctima de maltractaments, si tota la seva estratègia per fugir de les urpes del maltractador es basa en dir-li que no hi ha dret que li faci el que li fa.
La persona o la col·lectivitat que es neguen a prendre consciència de l’autèntica naturalesa del seu opressor i no gosen anomenar-lo pel seu nom, acaben sucumbint sota el seu poder. Com més submisos o indolents es mostren els primers, més es creix el segon, de manera que quan volen reaccionar ja és massa tard, ja estan massa afeblits mentalment per rebel·lar-s’hi. Per això la pregunta de la ciutadania no sols és legítima, també és pertinent i demana una resposta urgent: Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i CUP, sereu capaços d’ajornar fins a la llibertat les vostres renyines electorals autonomistes i anar plegats? Sereu capaços d’entendre que els legítims matisos que us separen són ridículs comparats amb la causa noble que us uneix? Sereu capaços, en definitiva, de deixar de mirar la calculadora i mirar Catalunya? Digueu, si us plau, quin pla teniu? Què penseu fer?
1 
