Com cada tres anys, els informes PISA desfermen un seguit de ferotges terratrèmols amb capacitat de fer trontollar la majoria de sistemes educatius continentals. El publicat aquesta setmana, referit a l’any anterior, ha estat especialment virulent. Més enllà d’una naturalesa i metodologia qüestionable, l’informe de 2025 ve a constatar amb estadístiques el que la majoria de persones relacionades amb l’educació percebíem, i el que també constataven diversos ministeris i conselleries que tenen la capacitat d’avaluar regularment els assoliments de les noves promocions escolars. No em posaré en les nostres misèries particulars: l’ocultació de dades disfressada d’error tècnic que impedeix a Catalunya calibrar la magnitud de la nostra tragèdia mereix una anàlisi més específica. Simplement, Catalunya, com a una de les regions més globalitzades del planeta –i, tanmateix, desposseïda de poder i voluntat per administrar solucions– sol expressar concentradament en forma de desastre educatiu allò que és tendència general.
Efectivament, la davallada de resultats en aquesta edició ha estat més que considerable. Una forma de tobogan per a unes línies que fa dues dècades que tenen forma descendent. Molt espectacular ha estat la caiguda en la comprensió lectora (que en el fons representa l’habilitat clau que s’estén a la resta). Pel que fa al conjunt de països de l’OCDE, ha significat passar d’una puntuació de 490 el 2015 a 461 el 2025, cosa que equival, segons la criptollengua dels seus artífexs, a un descens de curs i mig en deu anys, o expressat d’una altra manera, que els alumnes de 4t d’ESO d’avui tindrien el nivell d’un alumne del segon trimestre d’un de 2n de fa deu anys. Més enllà de la pirotècnia estadística, una de les parts interessants de l’informe és que, veient el daltabaix (terme català filològicament pertinent), és que els resultats s’han vist acompanyats d’un apartat específic on els teòrics “experts” (paraula extremadament sospitosa i desacreditada que genera hostilitat entre els professionals) proven d’apuntar-ne les causes.
I les causes reals o probables podrien classificar-se en tres categories: sospitosos habituals, políticament incorrectes i inconfessables (que no apareixen per la seva dimensió pertorbadora).
Anem a pams: el que diríem sospitosos habituals ens remeten a les pantalles i a la pandèmia. Amb més o menys rapidesa i resistència, els responsables polítics de cada país comencen a ser conscients que les pantalles exerceixen un paper similar al de les drogues. Multipliquen momentàniament les habilitats i la velocitat per fora, mentre destrueixen el cos i l’ànima per dins. Evidentment, no és el mateix l’època en què un ordinador era un dispositiu que facilitava tasques i accés a la informació –encara que funcionava, a la pràctica, com un perllongament de les tasques intel·lectuals bàsiques– que uns dispositius de butxaca amb programes i aplicacions de darrera generació fonamentats en l’extracció de temps i atenció. I més el sentit comú que una recerca sovint patrocinada per les grans companyies digitals ha demostrat que la substitució de les habilitats intel·lectuals funcionals durant els darrers cinc mil anys per codis binaris representa una bomba de rellotgeria civilitzatòria. Per tant, fer que l’ensenyament torni al paper, al llapis i al llibre en rústica és una de les mesures més assenyades possibles, tot i que el problema és com evitar aquesta mena de narcotització digital de la vida quotidiana d’infants i adolescents, sovint iniciada des del mòbil de pares incompetents posant dibuixos animats al nadó perquè no molesti. Pel que fa a la pandèmia, és el comodí habitual, d’efectes més exagerats que reals. Països sense interrupcions escolars durant la COVID de 2021 i aquells que van tancar més de 150 dies (a Catalunya no van passar de 90) van tenir efectes similars.
La segona categoria, embolcallada en eufemismes, seria la que ateny a elements políticament incorrectes. La més clara de totes, el sotrac immigratori que s’ha concentrat molt especialment al continent europeu. El mateix informe esmenta que l’alumnat de 15 anys de família migrant ha crescut un 25% des de 2018 fins a representar prop d’un 17% del total. A Espanya ha crescut un 64% i un 20% respectivament, i a Catalunya, entre un 40% i un 50% (es partia ja d’un nombre molt elevat), mentre que el percentatge estimat d’estudiants nascuts a l’estranger, o amb almenys un progenitor també nascut a l’estranger, ja representa prop del 40% del total. Això no necessàriament hauria de significar problemes de rendiment escolar com a dada aïllada. Tanmateix, qualsevol amb mínims coneixements de sociologia de l’educació sap perfectament que, a banda dels inherents problemes derivats del coneixement de l’idioma o de les regles no escrites de la societat d’acollida, hi ha els del mateix trauma migratori, els derivats del nomadisme residencial, la precarietat, misèria i tot allò que sol acompanyar un fenomen que, bàsicament busca millors rendiments econòmics per als més rics –al preu de la polarització de rendes–. Un fenomen que satisfà exclusivament les elits globalistes, que quan pensen en la immigració no pensen en els infants, sinó en els guanys i avantatges competitius que impliquen aquesta mena de deslocalització interna que completa la industrial i el desmantellament de les economies occidentals.
Dins d’aquest apartat, també, hi ha una dada interessant, exposada amb els eufemismes habituals. Es parla d’una creixent manca d’implicació de les famílies, com a causa subjacent de la davallada de resultats. En realitat, la cosa és més greu, i no cal cap informe de cap suposat expert. Amb algunes preguntes a qualsevol tutor de qualsevol escola o institut ja tenim la resposta: el col·lapse de la institució familiar. L’estil de vida patrocinat per les elits globalistes (i sovint expressat en la cultura popular) implica unes taxes de separacions i divorcis, o de famílies monoparentals com mai s’havien vist, una abdicació de les responsabilitats familiars generalitzada (i expressada sovint en la tolerància amb les pantalles i el capteniment de llurs plançons), una deixadesa de funcions que se sol traduir en un xoc contra la institució escolar. En l’estudi que va presentar el sindicat USTEC s’indicava que al voltant de 6 de cada 10 professionals havien estat objecte d’agressions, entre els quals, la majoria, en el cas de l’educació infantil i primària, havien estat per part de famílies (la major part, verbals, tot i que no mancaven de físiques). La manca de resposta per part de les institucions deixa l’escola a la intempèrie i despullada de tota autoritat.
Una de les dades interessants dels informes PISA és que aquells que en surten ben parats (Singapur, el Japó, Corea, i, en el cas espanyol, Castella-Lleó i Astúries) es caracteritzen per ser societats estables, amb famílies més extenses i sòlides i un cert tarannà conservador. L’ordre social se sol correlacionar amb bons resultats educatius; el desordre, amb crisi o col·lapse. Tot això que expliquem també s’esmenta indirectament en aquest interessant apartat del PISA sota la fórmula d’un creixent problema de disciplina, d’interrupcions constants a l’aula (que impedeix la necessària concentració i clima de treball) i que implica que la institució escolar, desposseïda de poder per fer front a aquests conflictes, quedi desposseïda d’autoritat. En el sistema escolar espanyol i de protecció al menor ens podem trobar situacions absurdes com ara que la protecció de la minoria d’agressors –sovint per la seva inimputabilitat– deixin desprotegits la majoria d’infants i adolescents. I no és gens banal. Es coneixen casos d’agressions sexuals on víctima i agressor han de continuar compartint aula. Tothom és conscient que els creixents casos de bullying només són combatuts a còpia de bones paraules, protocols inservibles i una absoluta sensació d’impunitat. I això es tradueix en el descrèdit de l’escola (i de retruc de l’estat), de la fugida de les classes mitjanes de centres problemàtics, i de la creixent i silenciosa deserció de professionals. Per cert, els que fugen solen ser els més vàlids.
I, finalment, arribem a les causes inconfessables (les que no surten a l’informe, encara que sí que podem constatar des d’una lectura més holística). La principal, la pèrdua de sentit i de funcions pròpies de la institució escolar, fruit de les transformacions profundes del sistema productiu i la lògica econòmica de les societats occidentals i, també, en forma de causa/conseqüència, de la desregulació interna a còpia de metodologies que desdibuixen la seva identitat. Anem a pams. L’escola, una institució del segle XIX, establia una mena de contracte social tàcit segons el qual les famílies cedeixen els seus infants i adolescents a un espai artificial que els prepara (en certa manera, els domestica) per a l’exercici de la ciutadania. L’essencial de l’escola és modelar la individualitat dels infants a partir del principi d’adaptació: adaptació a les normes socials, a l’obediència a determinades normes i principis, al control dels seus impulsos, a la supeditació de la seva individualitat a l’interès col·lectiu, que implica, per descomptat, una certa homogeneïtzació (lingüística, cultural, de caràcter i comportament). I, per a aquests objectius, s’estableix tota una panòplia de premis i càstigs. El principal càstig és el fracàs (educatiu, social) fruit dels problemes d’adaptació o la incapacitat d’arribar a determinats nivells d’exigència. El premi és l’èxit (normalment vinculat a l’ascens social, accés a professions i situacions de prestigi), el reconeixement social i el manteniment o accés a un millor estatus. L’àlbum de Pink Floyd (posteriorment adaptat en forma de pel·lícula d’Alan Parker) The Wall, potser de manera caricaturesca, expressava a la perfecció els danys col·laterals d’aquest sistema, si bé funcional, també de gran crueltat, excloent i cruel. L’actual sistema xinès, en realitat un sistema educatiu que seria pràcticament un calc del que funcionava a Europa entre 1950 i 1980, ha estat capaç, segons el Pew Research Center, d’enviar entre 350 i 450 milions de persones vers les classes mitjanes. Representa un terç de la població de la República Popular. Per als xinesos, la possibilitat real de promoció justifica l’esforç i el sacrifici. El Japó i Corea, societats més estancades pel que fa a la seva piràmide social, han optat per un sistema d’immigració zero i això implica que les seves societats mantenen l’esforç educatiu com a fórmula defensiva d’evitar el desclassament social.
Tanmateix, a Europa les coses són radicalment diferents. Segons informes de la mateixa Unió Europea, s’estima que, dels prop de 2,5 milions d’ocupacions que es crearan durant els pròxims deu anys, 820.000 (una de cada tres) seran per al camp dels “auxiliars de cura personal i llar”; 190.000, d’”ajudants de restauració”; 150.000 de “conductors i repartidors”. Es preveuen també altres capítols de professionals d’alta qualificació, com “desenvolupadors de programari” (325.000); analistes i científics de dades (165.000) o “especialistes en ciberseguretat” (115.000). Tanmateix, si classifiquem aquestes estimacions, veurem que feines de baixa qualificació i remuneració poden acostar-se a 1,2 milions (pràcticament la meitat); les d’alta qualificació, unes 950.000, mentre que les de mitjana qualificació, les que conformaven la identitat professional de les classes mitjanes, quedarien reduïdes a poc més de mig milió (una cinquena part). El problema és que, en les estimacions pel que fa a les professions que destruirà la IA, els informes assenyalen que nou de cada deu de les feines que desapareixeran o quedaran reduïdes al mínim (programadors júnior, dissenyadors gràfics, traductors i intèrprets, redactors, auxiliars paralegals i jurídics). Són les pròpies d’unes classes mitjanes que poden quedar esborrades del mapa en menys d’una generació. En altres termes, l’opció per la importació de mà d’obra i per la deconstrucció interna de la institució escolar té molt a veure no tant amb les discussions bizantines de catedràtics de pedagogia com amb les trobades hivernals al balneari de Davos.
És el futur, i no pas el passat, el que es troba en l’evolució inquietant en els informes PISA. Les diverses reformes educatives arreu del continent, en el fons, ja van preparant els sistemes educatius per a la seva reconversió: d’una institució pública amb formes i funcions concretes a una mena de no-lloc, en termes de Marc Augé, un espai indefinit, en trànsit, sense propòsit clar, sense normes ni instruccions clares, sotmès a la desregulació social que explicaria el daltabaix global i, en el cas de Catalunya, una societat fonamentada en les classes mitjanes i altament globalitzada, la que condemna escoles i instituts a la seva desnaturalització.
Mals resultats? No hi busquem necessàriament causes concretes, sinó que hauríem de llegir-ho com a una conseqüència. Els canvis metodològics, la invasió ideològica de lleis com la LOMLOE (més obsessionada per adoctrinar amb el globalisme de l’agenda 2030 que de permetre ensenyar i aprendre als edificis escolars) han capgirat la forma i el fons. Si em permeten la metàfora, l’escola de fa dues dècades tenia una forma d’estadi olímpic. S’agafaven les diverses promocions d’alumnes, se’ls mostrava la pista d’atletisme amb obstacles i se’ls comminava a fer-hi deu voltes. Se’ls explicaven les regles: els primers que arribin, tindran premis; els que abandonin, patiran certs estigmes socials. Efectivament, tots els participants no corrien en les mateixes condicions: n’hi havia d’atlètics i de coixos, de sacrificats i de ganduls, de prims i grassos, de motivats i desmotivats. Tanmateix, la pressió del públic –entre els quals les seves famílies– els incitava a córrer. N’hi havia que se’n sortien bé. D’altres queien als primers obstacles. D’aquests, alguns tornaven a aixecar-se i d’altres abandonaven. Era un sistema cruel, darwinista i no gaire just, malgrat que les normes i els propòsits eren clars i coneguts –i força iguals– per a tothom. Alguns, amb poques ganes ni grans aptituds, se superaven a si mateixos per la vergonya de no sortir derrotats. Altres, a còpia d’esforç i constància superaven d’altres més dotats. Els pobres podien imposar-se als més benestants, almenys en teoria. La majoria, s’acoblaven al gran grup que quedaria en una posició més o menys còmoda per anar passant. Els primers veurien compensada la fatiga. La majoria, també, acabarien en millor forma física de la que havien començat. Altres, rebotats, no intentarien ni fer més de quatre passes després del tret de sortida. Ara l’escola ja no té forma d’estadi, sinó de gimnàs, on els nous pedagogs demanen als alumnes que cadascú agafi el seu estri o aparell que més li agradi, i que faci el que vulgui, com vulgui, quan vulgui. S’exigeix als entrenadors / professors, que no els pressionin gaire, mentre pantalles i musiquetes van sonant sense que cap dels presents hi pari gaire atenció. Ningú no guanya. Ningú no perd. La buidor absoluta. S’imposa un tuf de nihilisme que inunda també les relacions socials. El públic es mira els mòbils, indiferent a l’espectacle. Quan els examinadors de PISA avaluen el seu estat de forma física, s’adonen que estan més grassos, són més inconstants, més mandrosos i més desorientats que les promocions anteriors.
Els nostres estudiants poden tenir mals resultats. Tanmateix, ni ells ni les seves famílies són estúpids. Davant les decisions estratègiques que hem pres com a societat, davant les circumstàncies que hem bastit al seu voltant, davant la xarxa d’enganys que els hem teixit, actuen racionalment. Quin sentit té esforçar-te si pràcticament no tens opció de millora i, a partir de decisions alienes, el futur consisteix en feines i vides precàries i prescindibles. Europa ha decidit suïcidar-se com a economia, com a societat, com a civilització. L’escola, aquest espai reconvertit en un no-lloc només és un símptoma. PISA, tan sols el termòmetre on s’expressa en xifres la nostra malaltia.
