En el fons, ja gairebé és igual que Puigdemont es decideixi o no finalment a recolzar els Pressupostos de Pedro Sánchez, ajudant-lo o no a salvar la legislatura. Fins i tot entre els pròxims a Sánchez he trobat ara algunes persones que pensen que el millor, per evitar la gran explosió, seria que el president del Govern central convoqués ja unes eleccions generals, salvant-se d’un destí semblant al que espera al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, a qui Sánchez dona suport fins a un límit perillós… per al mateix Sánchez.
Totes les anàlisis que es fan als cenacles i mentiders madrilenys, més o menys informats, però sempre amb una mica de base, coincideixen que el setge al voltant de Sánchez s’estreny i per primera vegada l’oposició del Partit Popular veu llum al final del túnel. Hi ha no menys de deu raons per les quals Sánchez hauria de convocar eleccions, fins i tot et diuen gent del seu entorn. La primera, certament, és la impossibilitat de ‘donar més’ davant les exigències de Puigdemont: cert que a la Moncloa es va estudiar en algun moment la hipòtesi d’acceptar sotmetre’s a la qüestió de confiança, com exigeix el president de Junts, i també d’acudir a Waterloo, o a qualsevol altre punt de cita, perquè el fugat sigui fotografiat amb el president del Govern espanyol. Però no és menys cert que sembla que hi ha assessors propers a Sánchez que desaconsellen els dos passos, encara que el mateix president va admetre, ja que es veurà amb Puigdemont, sense revelar ni on ni quan. Ni per què.
A la Moncloa s’admet obertament la hipòtesi d’una ruptura amb Junts i ara fins i tot també amb Esquerra, que ha acceptat crear “espais de treball coordinats” amb junts en una reunió dels líders dels dos partits dijous a Waterloo. Això, si s’emportés les últimes conseqüències imaginables, impossibilitaria tirar endavant els Pressupostos i faria molt difícil que es concretessin els desitjos anunciats per Sánchez de mantenir-se al Govern fins i tot sense els pressupostos generals de l’Estat aprovats.
Però no és només, ni principalment, el ‘factor Puigdemont i companyia’ el que més pesa alhora que els analistes propers a la Moncloa pensin que, contra el que diu i possiblement contra el que desitja, el president acabarà dissolent les Cambres i convocant eleccions dins aquest mateix any 2025. Cal veure fins on arriba la inculpació judicial contra Álvaro García Ortiz, fiscal general de l’Estat i contra els seus dos principals ajudants, per presumpta revelació de secrets referents als delictes fiscals d’Alberto González Amador, nuvi de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, considerada la principal enemiga de l’anomenat ‘sanxisme’.
El dia 29, el fiscal general declara davant el Suprem, i poc després ho faran els seus dos principals adjunts a la Fiscalia; són molts els que pensen que el notari major del Regne, és a dir, el Fiscal, no sobreviurà a aquesta prova. I llavors, què passaria amb Pedro Sánchez, el seu principal valedor, fins al punt d’haver instat davant del Congrés una proposició de llei fabricada expressament per defensar el fiscal i, de passada, els dos familiars del president sotmesos a irregularitats relacionades amb presumpte tràfic d’influències? La tramitació parlamentària d’aquesta llei, ‘per complet atípica’, potser inconstitucional en la seva redacció actual, costarà molts disgustos a Sánchez, adverteixen fins i tot en el mateix grup parlamentari socialista.
Però no és només això: diversos membres del Govern s’han involucrat ‘massa’ (diuen fins i tot altres ministres) en la defensa dels interessos de Sánchez, del seu germà i de la seva dona i, per descomptat, del fiscal general. Fins al punt que el ministre de Justícia està obertament enfrontat amb les principals associacions de fiscals i de jutges, i el titular d’Interior ha entrat en col·lisió amb la Guàrdia Civil a causa de les investigacions de la UCO, la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, que segueix el ‘cas García Ortiz’ i ha trobat evidències incòmodes per a ell.
Si a tot això li afegim que s’està donant un canvi d’era en la situació internacional i que Sánchez ja s’ha posicionat com gairebé l”enemic europeu’ de Donald Trump, d’Israel i de l’inquilí de la Casa Rosada a Buenos Aires, Milei, per no parlar dels seus atacs a Elon Musk, ‘cap de la internacional ultradretana’ (així ho va qualificar), comprovarem l‘extrema debilitat de l’aparell que sustenta Sánchez, incapaç d’arribar a cap acord mínim amb l’oposició que personifica el seu odiat Alberto Núñez Feijoo.
Ignoro, la veritat, si algun dels seus assessors més propers ja ha aconsellat directament a Sánchez llençar la ‘tovallola de la resiliència’ i decantar-se per convocar eleccions per, almenys, ‘salvar els mobles’. Sí que sé que personatges rellevants considerats propers al president analitzen amb extrema preocupació la situació, sabedors del rebuig que Sánchez sent per abandonar les posicions tan durament conquerides. Però em diuen que l’actual llogater de la Moncloa és persona extremadament sensible a la petjada que deixarà a la Història del país, i que sap que els seus èxits –que els ha tingut– quedaran totalment enfosquits pels seus errors si continua pel camí de tractar per tots els mitjans d’esgotar la Legislatura fins al 2027.
El desgast és excessiu, i només èxits espectaculars en matèria econòmica o/i algun rellevant fet polític, que ara no s’entreveu, podrien pal·liar alguna cosa –alguna cosa– el deteriorament del Govern, que, a sobre, comença a evidenciar serioses esquerdes internes amb Sumar: les dues parts estan ‘fartes’ de l’altra, expliquen viatgers a la Moncloa.
Què acabarà passant? Això, depèn de qui li ho pregunti vostè. Si als portaveus oficials o oficiosos del Govern i del PSOE, li diran que regna la ‘normalitat’ i que avanci amb la Legislatura fins al final, perquè els socialistes encara retenen set milions de vots, més les aliances que puguin mantenir davant de la ‘ultradreta’. Si demana a sectors professionals, empresarials, judicials o mediàtics, li diran molt una altra cosa. El clima s’està fent, almenys en aquests cenacles i mentiders madrilenys de què jo parlo, força irrespirable, la veritat. Quedem esperant el pròxim capítol d’aquesta sèrie, que està resultant força apassionant, la veritat.
