La humanitat adora els auguris. No s’ha acabat d’estrenar l’any 2024 i ja hi ha un munt d’endevins dient com serà i que passarà i que no passarà. Profetitzen l’esdevenidor i desconeixen el passat. Tot i això, la clau del futur està en el coneixement del passat.
Pel que fa a Catalunya i les seves possibilitats d’independència per al 2024 o anys posteriors, inclosa la data mítica de Deulofeu, és vital aquest coneixement. Així que, en lloc de preveure el que serà, aquest humil articulista parlarà del que va ser. Ahir, abans-d’ahir, fa uns anys.
La reconstitució del sistema de partits català després dels quaranta anys de franquisme es va fer, com estava de moda llavors, seguint la primera línia divisòria (“cleavage“, n’hi deien ells) de les quatre amb què Stein Rokkan i Seymour M. Lipset expliquen la formació dels estats nacionals: capital-treball, església-estat, camp-ciutat i centre-perifèria. Els partits catalans s’ajustaven al primer en la seva traducció ideològica esquerra-dreta.
Aquest hiat, però, és avui irrellevant, no només perquè en si mateix ho sigui, sinó perquè, arran de l’Estatut del 2006 i la sentència del TC del 2010, es va imposar com a dominant la divisòria territorial, centre-perifèria o, si es vol, colònia-metròpoli.
Un milió i mig de persones al carrer darrere el lema “som una nació”, avisava els partits que els temps canviaven, i el que movia vots era el conflicte territorial i no pas l’ideològic. Amb la seva habitual perspicàcia per a l’oportunitat d’or, els partits catalans es van fer independentistes de cop i volta. Però van continuar dividits i enfrontats (i enfrontats a mort) quan el sentit comú més elemental ordenava que unissin les seves forces i formessin un únic partit independentista, atès que l’objectiu, en teoria, era comú: la independència.
Però només en teoria. Per què no es va fer la unitat? Bàsicament, per tres raons: 1a) per inèrcia ideològica: la divisió esquerra-dreta encara comptava amb la lleialtat de la memòria i els interessos creats; 2a) l’oportunisme d’afegir una reivindicació nominalment sense perdre de vista el seu objectiu partitocràtic; 3a) la ficció juridicopolítica de l’autonomia que duu els partits a creure que Catalunya no és tant de colònia com sembla i que té una possibilitat de fer polítiques nacionals, amb visió d’estat. Aquesta idea pintoresca que, si volem ser un estat, hem de pensar com un estat, amb independència de si ho som o no, té l’inconvenient, gens menyspreable, que no som Déu, per a qui voler és poder. Per tant, és una idea falsa, estrambòtica, una estafa.
La justícia obliga a recordar que va ser ERC qui va trencar la unitat per primera vegada i l’ha continuat trencant fins avui, és a dir, que sempre ha estat contra la independència i ha combatut i combat l’altre partit, Junts, amb més odi que els partits espanyolistes. Junts ha estat una mica més partidari de la unitat i la independència, però en el seu ‘sí’ hi ha un fort corrent (potser la meitat o més) partidària de l’unionisme i l’autonomia.
Es diuen independentistes i els seus corifeus als mitjans de comunicació parlen de “partits independentistes”, quan no ho són, o només ho són nominalment, per diferenciar-se dels altres partits espanyols a Catalunya i tenir vots i diputats al Parlament espanyol. Els partits, enquistats a l’oligarquia partitocràtica, no volen canviar. Els diners, les carreres, els endolls, les cadires, el cursus honorum de molts polítics i periodistes catalans comencen a Catalunya, però acaben a Madrid.
El mateix passa amb la CUP que, alhora, comparteix amb ERC el fals discurs del cosmopolitisme woke, sorgit a l’amor de la cinquena divisòria, cosmopolitisme-comunitarisme, assenyalada per Wolfgang Merkel. Tots dos amaguen el fet que Catalunya no és un Estat (ni tan sols un fragment d’estat, com deia el gran jurista Jellinek) i, per tant, no se li ofereix aquesta alternativa car l’única opció real per a ells continua sent d’Espanya.
En conclusió, no hi ha partits independentistes, sinó només partits que s’han aprofitat de l’independentisme sincer, genuí, de la gent per enganyar-la i fer-hi negoci partitocràtic. Una cosa molt semblant al que va fer Podem amb el moviment popular espontani del 15-M: apropiar-s’ho per ascendir a la condició de casta i fer el mateix que tots els polítics professionals: eternitzar-se o voler eternitzar-se en els càrrecs, com prova la rebequeria d’Irene Montero.
Només la gent, el poble, és independentista. El problema és que el poble no pot autoorganitzar-se i necessita algun tipus d’estructura per fer-ho. Per això, si no es presenta una llista cívica de país, amb un objectiu únic de fer la independència unilateralment, tan sols queda l’abstenció, molt efectiva per acabar amb la partitocràcia, com es va veure a les eleccions del 23 de juliol.
