Sánchez pot ser moltes coses (cínic, frívol, surfejador, insosteniblement lleuger…) però no té ni un sol pèl de tonto. Hi ha una Espanya política tan intel·ligent com covarda que veu a venir que la batalla judicial a Europa té moltes probabilitats d’acabar malament. Fan més soroll, sí, l’exèrcit de piròmans decidit a xocar contra Europa i el que faci falta. Però Sánchez ha captat que hi ha també un ampli sector de la política i la societat espanyola que no té cap mena de ganes d’estavellar-se, al mateix temps que no té tampoc la valentia d’enfrontar-se a la dictadura judicial i mediàtica madrilenya, enverinada de franquisme endèmic.
Aquí hi ha una oportunitat per als audaços… amb resultat final incert.
Espanya té dos fronts oberts simultàniament, molt perillosos, que superen de llarg les seves forces: Europa i Marroc. I en els dos, oh desgràcia de desgràcia, els agradi més o menys, apareix el seu pitjor malson, el factor de desestabilització: Catalunya.
D’aquí els indults reversibles, les tremolors quan surt la paraula amnistia i l’insomni que causa la remota possibilitat de reformar la sedició. Sánchez no només necessita o vol guanyar dos anys de coalició electoral amb bascos i catalans. També aposta per una arriscadíssima jugada estratègica en la qual pot acabar com el gran salvador de l’Espanya democràtica, el que haurà evitat el desastre al qual ens porten a tots els dinamiters ultranacionalistes i els inquisidors judicials que s’han independitzat de l’Estat de dret.
Sánchez té a Catalunya i Euskadi les úniques aliances que li poden permetre superar l’etern empat electoral amb la ultradreta. Potser només vol guanyar temps o guanyar eleccions, sí, però haurà de fer alguna cosa més…
Catalunya, davant d’aquest panorama, no pot permetre’s no tenir una «política espanyola». Ull, política, no la gestió de l’autonomia i la submissió servil que prediquen els partidaris de tornar a una obediència que és la via segura cap a la decadència més absoluta. Una «política» que és molt més i va més enllà de les relacions entre els governs espanyol i català. Similar a la que practiquen els bascos, vaja, tot i que amb objectius força diferents. Dit d’una altra manera: un espai més per a un Puigdemont, si sap alçar el vol sobre els partits, que per a un Aragonès. Dos espais diferents i complementaris.
Quina «política espanyola»? Una de molt perillosa, lluny de les fantasies per passar l’estona: mentre busquem una nova porta de sortida, cal -egoïstament- sanejar l’Estat espanyol, democratitzar-lo, europeïtzar-lo. És a dir, acabar d’una vegada amb el franquisme que ha sobreviscut en el poder judicial, el policial i militar, entre d’altres.
Això no vol dir emprendre una nova «operació reformista» per quedar-nos-hi a canvi d’una propina, sinó per marxar-ne. Però sense la combinació entre una nova «política espanyola» i una nova «política europea», (que serà imprescindible reinventar quan Espanya hagi netejat aparentment la seva imatge internacional), no trobarem la porta de sortida.
El que es tracta és de fabricar una porta i posar-la on ara només hi ha una reixa.
37 
