Hi ha hagut una certa alegria de titllar d’hiperventilats als independentistes que no confien en Espanya. Dels indepes que no es refien dels grecs ni quan porten regals, com deien a la batalla de Troia. L’independentisme de tendència predominant s’ha abraonat contra els anomenats octubristes. De fet, és fàcil carregar contra aquest grup. La mateixa facilitat que té aquest grup en carregar els neulers contra no només qui els critiquen sinó també els que confien en una altra estratègia.
Aquesta ha estat una batalla que ha desgastat l’independentisme de manera gratuïta i ineficaç i, en certa manera, no ha reportat cap benefici a l’objectiu final. És més, no ha permès mesurar la magnitud de la tragèdia que suposa el veritable risc, l’amenaça més inquietant que és l’espanyolisme hiperventilat i la seva complicitat amb la suposada progressia espanyola. La prova de cotó ha estat el cas Rubiales.
El cas del president de la Federació Espanyola de Futbol és una mostra evident de l’espanyolisme hiperventilat molt més perillós que l’indepe. Bàsicament perquè l‘indepe hiperventilat només té Twitter. En canvi, l’espanyolisme té la Guàrdia Civil, part important de l’alta magistratura, del ministeri fiscal, de l’advocacia de l’Estat, de la Guàrdia Civil, de l’Íbex 35, del Cos Nacional de Policia, de la Comissaria General d’Informació dels Mossos d’Esquadra, de Jupol, de l’alt funcionariat de l’Estat, de l’Agència Tributària i dels monopolis. I ara s’han adonat que també té el futbol, un dels dols elements que vertebra Espanya, juntament amb la Guàrdia Civil.
L’escàndol no és Rodalies, que si funciona com funciona, és per culpa de qui ho ha permès. L’escàndol no és l’atac continu a la llengua. L’escàndol és equivocar-se d’adversari i desconèixer el seu poder, abast i competència. Espanya continua encantada d’haver-se conegut. Encantada de la vida, i amb el futbol, també.
2
15
