A diferència de molts altres polítics –de Pujol a Maragall, de Felipe González a Aznar- Pedro Sánchez no parla amb la història. Parla només amb el present. És un presentista químicament pur. Ni s’escolta a la història ni la vol canviar ni li preocupa com hi sortirà. El preocupa el present. De vegades fa servir la història per fer propaganda, per legitimar les seves decisions de present. Així, diu que el seu govern amb Podemos era el més progressista de la història d’Espanya. Quan poc temps abans deia que si hagués decidit de governar amb Podemos a les nits no podria dormir. Per això Pedro Sánchez pot dir avui una cosa diferent de la que deia ahir i de la que dirà demà, en qualsevol tema i sobre qualsevol qüestió. Perquè la paraula no es relaciona amb la història, sinó amb el present. I si el present canvia, la paraula canvia sense problema. Si ara anéssim a unes noves eleccions i resultés que Pedro Sánchez hi obté un diputat i un vot més que el PP, em jugo un pèsol que acceptarà sense cap mirament els vots del PP per la investidura en la fórmula que va rebutjar a Feijóo de donar suport circumstancial a la llista més votada entre les dels dos grans partits espanyols, si és que el PP li tornés a fer, però invertida, per evitar que hagués de governar amb les encarnacions del mal independentista. Perquè en el present actual això hauria volgut dir fer president a Feijóo, i, en canvi, en aquest hipotètic present de demà passat això voldria que ell continuaria sent el president. I oblidarà totalment que un dia va anar a una campanya electoral oferint-se per aturar la dreta. No és estrany que Pedro Sánchez avalés l’operació Collboni a Barcelona: avui demana els vots del PP per frenar els independentistes, demà demanarà els vots dels independentistes per frenar el PP. Algú que parla amb la història això no ho pot fer. Per algú que parla només amb el present, és la cosa més natural del món.
Paradoxalment, el president Puigdemont li demana ara a Pedro Sánchez que subscrigui un pacte històric per resoldre el problema català. Sembla poc adequat demanar un pacte històric a algú que viu al marge de la història. Però la gran paradoxa és que precisament per això pot arribar a sortir bé. No és fàcil ni segur, però no és impossible. Perquè allò que per al president Puigdemont –que sí que parla amb la història- és un pacte històric, per a Pedro Sánchez és un pacte de present, que en aquest precís present li resulta útil i fins i tot imprescindible. I el gran problema d’aquest pacte –amnistia, reconeixement mutu, passos cap a l’autodeterminació-, vist des de la perspectiva espanyola és que cap dirigent espanyol que parli amb la història, amb la seva història, l’acceptaria. Per a un dirigent catalanista, la història porta a la necessitat de pacte: si no tens prou força –en el sentit més directe i brutal de la paraula- per imposar els teus objectius, l’única manera d’assolir-los és utilitzar aquella força que sí que tens per pactar-los. Per a un dirigent espanyolista la idea mateixa del pacte és repugnant, des d’una perspectiva històrica. Per fortuna, Pedro Sánchez ni té ni vol tenir aquesta perspectiva històrica.
Davant de la qüestió catalana, els dirigents espanyolistes, els portaveus del nacionalisme espanyol, com Felipe González i Aznar, que parlen amb la història –la seva, repeteixo- hi ha dos impediments de fons que impedeixen ni tan sols imaginar la possibilitat d’un pacte substancial. Un menor, però no insignificant, és la síndrome de Boabdil. Cap d’ells no vol passar a la història com el liquidador de la nació espanyola tal com ells la conceben, centralitzada, uniforme i piramidal. Quan érem petits i ens ensenyaven la història que sustentava el franquisme, ens explicaven que Boabdil, el darrer rei de Granada –Boabdil, el Chico!-, plorava en lliurar als reis catòlics les claus de la ciutat, mentre la seva mare Aixa li deia: plora com una dona allò que no has sabut defensar com un home. Els dirigents espanyolistes, tots molt homes, no volen passar a la història com els qui ploren com una dona, sinó com els qui han defensat el que havien de defensar com un home. I ja sabem el que vol dir, en aquesta cultura política, “defensar com un home”. Fixem-nos que els dirigents que van perdre tot un imperi en el segle XIX han quedat totalment oblidats en l’imaginari espanyol.
Hi ha encara una altra raó perquè sigui més imaginable un acord històric sobre com abordar el problema català amb un dirigent espanyol que no parla amb la història que no pas amb els que hi parlen cada dia (repeteixo, amb la seva). Per a la cultura política espanyola, Espanya no té un problema català. En tot cas, són els catalans els qui tenen un problema, quan es resisteixen a incorporar-se al projecte nacional espanyol, que per a ell és indiscutible i inevitable. Espanya no ha de resoldre cap problema. És Catalunya que ha de resoldre el problema del seu malestar, encaixant finalment en el projecte espanyol d’una manera o altra. Quan en temps del tripartit es va proposar un nou Estatut per Catalunya –que no és el que tenim, que no ha estat votat pels catalans-, alguns vam anar a acompanyar a la seva presentació a Madrid. La fredor i el buit polític i de la societat civil van ser totals. El meu diagnòstic de llavors: hem vingut a vendre una solució a una gent que no creu tenir cap problema. No vendràs mai una rentadora a qui creu que té i tindrà sempre de natural tota la roba neta. Un líder espanyolista hereu de la seva història creu que Espanya és perfecta tal com és. I que els catalans estaran més contents el dia que ho acceptin (però això és el seu problema). Per tant, no pactarà capo solució històrica, perquè creu que no cal.
Pedro Sánchez, en canvi, no es planteja problemes metafísics sobre què és i què deixa de ser Espanya. El seu problema és més físic: ha de passar una investidura. I com que això entén que és un problema real, tangible, quantificable, buscarà solucions per a aquest problema real. Les que siguin, no parlant amb la història, parlant amb el present. Amb el seu present, que és el fonament del seu futur. Si Pedro Sánchez perd el poder, no té futur polític. I amb la ràbia que li tenen i els ressorts que controlen els seus adversaris, el dia que perdi el poder li passaran totes les factures pendents. No serà una plàcida jubilació. Certament, pot pensar que anar a unes noves eleccions encara li donarà millors oportunitats. Potser sí, però és jugar-se-la. No és evident que la sort l’acompanyi eternament. I quan es comencen unes negociacions que no agraden a tothom, més val que acabin bé, perquè si no s’haurà de presentar a les pròximes eleccions amb dues factures per paga: la d’haver negociat i la d’haver fracassat en la negociació. Per trobar una solució històrica, més val que hi hagi a Espanya un líder que no parli amb la història. Això té una pega, per descomptat: com que no parla amb la història, no té memòria. I si canvia el present, oblidarà el que havia promès. Promet fins a arribar a la solució al seu problema. L’endemà oblida. I si té un problema nou, buscarà una solució nova. I si té el problema contrari, buscarà la solució contrària. Per això, quan negocies amb un líder que no parla amb la història, que és estrictament presentista, hi ha un principi universal que has de tenir especialment en compte: les solucions es paguen sempre per avançat. Perquè quan ja ho has solucionat, l’aprenedor ja li pot anar al darrere amb un flabiol sonant…
