Tanca els ulls. Imagina’t un plat enorme de pasta. Són pappardelle. I estan cuinats “al dente”. Amb un bon raig d’oli i sal. I potser una mica de pesto. Tens molta gana. Ho engoliries tot d’una forquillada. Però et contens. A poc a poc, amb delicadesa (i amb plena consciència) pesques un pappardelle que inevitablement n’arrossega a dos, o tres més. L’acompanyes fins a la superfície de la cullera, el cargoles i l’eleves fins a col•locar-l’ho dins de la boca. Mossegada rere mossegada, tritures fins a l’últim bocí aquesta espectacular pasta italiana, i a poc a poc, te l’empasses coll avall i la deixes relliscar fins l’estómac. Diuen que aquest és el secret de la vida: no voler-ho tot de cop. No atipar-se massa ràpid. Mesurar-se, contenir-se. Però a mi m’agrada pensar que pots devorar un plat sencer de pasta d’una forquillada, amb passió, rapidesa i golafreria. I a continuació, deixar que te’n serveixin un altre.
- CA
