Un dels conflictes bèl·lics que van conformar la contemporaneïtat i l’hegemonia d’occident va ser el de les guerres de l’opi (1839-1842 i 1856-1860). I tanmateix, aquest conflicte que va enfrontar l’Imperi Britànic, França, Estats Units i Rússia contra la Xina de la dinastia Qing, sembla haver estat esborrat de la memòria col·lectiva occidental i amb prou feines és esmentat als textos escolars. Probablement, aquest episodi genera certa incomoditat als partidaris del capitalisme, perquè representa un episodi fosc del passat. Sorgeix de la necessitat de comerciar amb la Xina, que des de la seva consolidació com a estat ja abans de l’Imperi Romà, i en què tradicionalment ha constituït una superpotència econòmica i geopolítica, els occidentals havien de pagar amb plata les valuoses mercaderies elaborades des del país asiàtic. Aquesta fórmula d’intercanvi generava un dèficit comercial i financer important… fins que els britànics van idear un pla: bescanviar les valuoses importacions de la Xina per opi. I és així, fent que aquesta droga conreada a l’Imperi Otomà, Pèrsia i l’Índia penetrés poderosament a l’hermètica Xina, com es va trobar la manera de reequilibrar la balança comercial.
El comerç de drogues, il·legal, de contraban, va generar greus problemes interns a la Xina. Amb l’argument que la introducció de l’opi s’havia corromput l’administració i la societat, i el pitjor de tot, estava destruint generacions de xinesos, sota els efectes de l’addicció, passivitat, improductivitat, degradació humana, l’emperador Daoguang va prohibir el seu comerç el 1829 i va establir una política dura que implicava cremar els vaixells on es trobaven aquestes drogues. Aquesta va representar l’espurna que va fer esclatar la primera guerra de l’opi, en què la superioritat militar i tecnològica dels occidentals van permetre derrotar el gran imperi, al qual se li van imposar draconianes condicions de pau que, a banda de la cessió de Hong Kong i altres ports des d’on podia comerciar, obligava a la Cort de la Ciutat Prohibida a acceptar la importació d’opi i autoritzar el seu consum. Això es va viure com a una gran humiliació. La intel·lectualitat del país asiàtic va mirar d’explicar la decadència de la seva mil·lenària civilització per la drogoaddicció organitzada des d’Europa. I això no s’ha oblidat mai. De fet, les guerres de l’Opi són recordades encara pels xinesos d’avui com a un dels moments crítics de la seva història i memòria com a poble. Bona part de l’actual nacionalisme xinès, veritable motor d’aquesta era d’expansió econòmica i prodigiós desenvolupament tecnològic, té com a motivació recuperar-se d’aquesta desfeta, demostrar al món que la Xina recupera la seva condició de superpotència, com ho ha estat en els darrers divuit dels vint-i-un segles d’ençà que comptem els anys.
Si bé és cert que l’atribució de la decadència al consum de l’opi és exagerada – els treballs de l’historiador Frank Diköter en relativitzen l’impacte–, la realitat és que bona part de la política xinesa actual mira de revenjar-se d’aquella humiliació passada. Pensava en tot això quan llegia la creixent preocupació dels Estats Units pels efectes de TikTok, la popular i addictiva xarxa social d’origen xinès que té enganxada bona part de les joves generacions occidentals, que ha implicat propostes de prohibició o limitació. Aquest mateix any, la portaveu de la Casa Blanca plantejava el perill de recopilació de dades personals sensibles de ciutadans nord-americans com a possible forat de ciberseguretat (com que ho fa Facebook i Twitter, no cal tenir gran imaginació per entendre que els xinesos, també). Alguns experts en digitalització i educadors no paren d’alertar sobre la correlació en caiguda de nivells educatius (i d’habilitats cognitives bàsiques entre els més joves) i la seva dependència de xarxes socials, especialment d’ençà la popularització dels smartphones. Resulta ben significatiu, d’altra banda, que el govern xinès, des de fa dos anys, impedeix un consum superior a quaranta minuts diaris a infants i joves, i la impossibilitat de consultar-les entre les 10 de la nit i les 6 del matí. Si féssim una associació amb el que es va esdevenir fa dos segles, no seria aventurat pensar sobre si la venjança xinesa s’està produint a partir d’haver generat una mena d’opi digital que, efectivament, sembla malmetre la salut mental i les habilitats cognitives de tota una generació d’infants i adolescents occidentals.
La realitat és que des de l’inici del segle, es constata la caiguda del Coeficient d’Intel·ligència en les proves estandarditzades als països desenvolupats. Alguns experts com Christophe Clavé associen aquesta situació a l’empobriment del llenguatge, amb menor precisió lèxica, pèrdua de l’ús de temps verbals i la degradació de la comunicació interpersonal. Els darrers informes sobre una davallada de la capacitat de lectoescriptura dels més joves, especialment intensos a Catalunya, en són un clar indicatiu que hi ha coses que fem malament, i que, més enllà de lamentar-nos o criticar les autoritats educatives, ningú no sembla tenir una idea raonable de com poder revertir aquesta dinàmica negativa. Paradoxalment, la Xina, que té un sistema educatiu, que per dir-ho de manera suau, no seria massa diferent quant a estructura, metodologia i ecosistema al que teníem al continent europeu fa mig segle, no deixa de pujar en les classificacions internacionals.
Aviam: alerta antidemagògica! Aquí no es defensa en absolut un sistema educatiu com el xinès, caracteritzat per la repetició, la memorització acrítica, la competitivitat extrema, l’absència de creativitat, el respecte/temor gairebé religiós vers els docents o l’adaptabilitat darwinista dels alumnes que funciona a les aules de Beijing o Xangai. Tanmateix, ja disposem d’una experiència i perspectiva prou àmplia (els ordinadors i tauletes ja fa dècades que inunden les escoles catalanes) per fer un procés de reflexió sobre el seu ús i abús. Bé, de fet, aquestes reflexions ja fa temps que es realitzen, i el cert és que el panorama resulta inquietant. El New York Times va publicar un interessant reportatge el 2019, poc abans de la pandèmia, en què valorava que la digitalització anava dirigida a la massa social més baixa, especialment classes mitjanes i treballadores, com a part d’un ensinistrament laboral dictaminat per les necessitats derivades de la Quarta Revolució Industrial –la que està substituint bona part de les feines de baixa i mitjana qualificació– i la Intel·ligència Artificial. És més, si hi ha grups que ho tenen molt clar són els directius de les Big Tech, que ja fa temps que fan anar els seus fills a escoles on no tenen contacte amb aparells electrònics, almenys fins als dotze anys, i (com que coneixen a fons els mecanismes psicològics de productes digitals a la recerca de l’economia de l’atenció), limiten estrictament l’ús i accés de telèfons intel·ligents i tauletes mentre són adolescents. Així, miren de preservar aquestes etapes educatives fonamentals per al desenvolupament de la intel·ligència. Paral·lelament, personatges com Jeff Bezos expliquen que llegeixen un llibre de paper cada setmana, eviten l’ús d’aparells digitals i posen per damunt de tot relacions reals, personals, cara a cara, sense pantalles per entremig, com a mecanismes per veure-hi (i pensar) clar.
Un quart de segle d’experiència resulta prou temps per valorar amb certa precisió les conseqüències del seu ús. I les conclusions no són precisament afalagadores. A Catalunya hi ha hagut una gran fal·lera per substituir el paper i el llapis per les pantalles –de fet, cada alumne major de deu anys en té una, en un procés accelerat amb la pandèmia i amb el finançament (al meu entendre, sospitós) dels fons Next Generation. De fet, independentment del poder polític, detecto un pensament màgic que porta a confiar que es pot aprendre sense esforç i que les maquinetes ens estalviaran l’estudi. A finals de segle passat, les aules d’informàtica ens feien creure que potenciarien l’aprenentatge dels nostres alumnes i que les noves tecnologies ens durien vers una mena d’Eldorado virtual. Certament, l’accés a molta més informació, estris com les pissarres digitals, les possibilitats interactives d’algunes aplicacions (especialment en l’aprenentatge d’idiomes) representen un gran ajut. Tanmateix, la substitució del llibre de text per ordinadors ens ha portat a una navegació constant que sovint acaba en naufragi. La innovació digital ha estat disruptiva en el sentit que l’ensenyament analògic, amb els seus problemes i límits, implicaven cartes de navegació més clares i itineraris més ben dibuixats (i les famílies saben com d’útils representaven uns llibres que mostraven què calia aprendre). El menyspreu de la memòria, l’ordre, el coneixement i la coherència ens ha portat a un sistema que, simbolitzat en les hores que un adolescent pot passar a TikTok o Instagram, implica un caos paralitzant, on sovint el receptor resta passiu i enganxat, com els addictes xinesos del segle XIX tombats en un divan consumint la seva ració d’un opi anestesiant. Hi ha, a més, altres factors, com el creixent aïllament dels individus, cada vegada més privats d’interrelacions reals, amb persones de debò, conflictes de debò, i reptes que impliquen l’activació del software del pensament que duem de sèrie els sàpiens, almenys des dels darrers trenta mil anys. I, a sobre, el consum d’imatges i persones que semblen ideals (i manipulats idealment mitjançant filtres) fa que la comparança entre la ficció ideal que surt a les pantalles i la prosaica realitat de l’existència, impliqui una preocupant epidèmia de baixa autoestima, d’acomplexament frustrant i paralitzant.
No sé si som del tot conscients que la digitalització, entusiàsticament venuda com a modernitat, ens està generant més problemes dels que preteníem resoldre. De fet, qualsevol que vulgui fer un tràmit amb l’administració o a resoldre problemes amb la nostra entitat financera deu enyorar una època en què, després d’una llarga cua, un funcionari malhumorat és preferible a les barreres inabastables dels aplicatius informàtics i la fredor hostil de les intel·ligències artificials. També resulta incomprensible que, si bé la gent, en termes generals, aspira a imitar les classes altes a l’hora de disposar d’un vehicle d’alta gamma o una casa amb jardí i piscina com fan els rics, no es plantegi tenir una educació com la de les elits, bàsicament fonamentada en coneixements clàssics, llibres, ràtios baixes i professors respectats. No entenc perquè la gent voldria un Porche Caiman i no reclama que les escoles imitin, a tall d’exemple, Eton, on es forma l’elit britànica en sabers clàssics i coneixements apassionants. Probablement, enfront l’epidèmia de degradació de les habilitats cognitives, caldrà fer plantejaments de menys pantalles i més llibres, menys Twitter i més Dostoievski.
6 
4 
