No tot depèn de Marlaska

Fa setmanes que se’n parla. I no passa res. De fet, si no ha passat res amb el Catalangate de Pegasus, amb l’aleshores vicepresident Pere Aragonès espiat descaradament i amb permís judicial, era previsible que no passaria res de res pel fet que alguns agents de la policia espanyola s’infiltrin en col·lectius independentistes catalans. Sense cap motiu. O sí: el motiu és que són col·lectius independentistes. Tant és que no hi hagi cap indici que pensin actuar –més enllà de la retòrica– ni passar a l’acció directa. Se’ls espia per ser el que són, i s’ha acabat.

Aquesta és la posició del govern espanyol “més progressista de la història”. Si un equip periodístic –en aquest cas, de La direccta– s’esforça per treure casos com aquest a la llum, només serveix perquè el govern espanyol aixequi una cella i es miri els periodistes que han destapat el cas i els afectats amb cara de suficiència. És com si digués: “Esclar que Espanya fa això. Per a això té un estat”.

Aquesta posició queda palesa en la resposta parlamentària que ha publicat aquest diumenge El Món. Amb to fatxenda i de cansament –no entenen res, aquests bascos i catalans–, el ministre Marlaska respon al diputat Jon Iñarritu (EH Bildu), que li havia demanat explicacions sobre les infiltracions policials descobertes a l’esquerra independentista catalana. Simplement, el ministeri de l’Interior espanyol es limita a dir que no pensa donar cap explicació, que els col·lectius que tenien agents infiltrats eren sospitosos –per defecte, no se sap què se sospitava, però eren sospitosos– i que tot el que hagin fet els agents encoberts en aquests grups és matèria secreta.

De sorpresa, poca. Un govern –el que sigui– d’un Estat –l’espanyol– que anuncia que modificarà la llei del CNI –perquè sigui possible un control democràtic sobre determinades actuacions dels espies patriòtics– i que després se’n desdiu sense despentinar-se mai es prendrà cap molèstia en qüestions menors com el cas dels policies infiltrats en grups de la dissidència.

El cas és que Espanya va prolongant de manera indefinida aquesta manera de funcionar convençuda de la seva impunitat. Només algunes veus internacionals han iniciat els retrets. I de moment no ha passat mai d’aquí. Això explica la comunitat internacional. El pitjor, però, és que arrossegats i emparats per aquesta manera de funcionar i la tolerància mandrosa amb què s’accepta, els Mossos d’Esquadra apliquen patrons molt semblants, com expliquem també avui. I això ja no depèn de Marlaska.