La resistència de Pedro Sánchez –numantina o saguntina, segons els gusts i les adscripcions nacionals– s’ha convertit en un emblema de l’esquerra i la gent d’ordre democràtic davant la certesa que després d’ell vindrà el diluvi. El diluvi de la dreta i l’extrema dreta –valga la redundància, que no cal denunciar a aquestes alçades– espanyoles. L’actual president del govern espanyol és el fre i el tap que evita que aquests nous bàrbars ocupen la Moncloa. Agrade poc o molt Sánchez, per a molta gent el seu “No passaran!” és un clam de resistència justa i necessària.
El problema, però, és de lògica i de context històrics, perquè el No passaran!, com tothom poc o molt il·lustrat sap, porta inscrit al frontispici la màxima de la derrota. La frase, en vibrant ressò, s’ha adjudicat de manera general a Dolores Ibárruri Gómez, la Passionària, que la va amollar en un discurs radiofònic el 19 de juliol de 1939 com a resposta al colp militar que s’estava escampant des del nord d’Àfrica. Consigna popular d’origen real –francès o paradoxalment falangista– més incert, es va enramar per la zona republicana en forma de cartells, pancartes i consignes generalitzades en tota mena de mítings i concentracions.
Els altres van passar, però, i, després de la derrota del 39, Dolores Ibárruri també va passar a l’exili soviètic quasi quaranta anys, els mateixos més dos de propina que va durar el caudillaje del general Franco. Una altra Gómez, la cupletera Celia, se’n va fotre amb ganes, de l’oracle i el pronòstic, en un xotis del 1939 que va fer popular el mateix any de la derrota republicana: “Decían los marxistas /¡No pasarán! / Gritaban por las calles / ¡No pasarán! / Se oía a todas horas / por plazas y plazuelas / Con voces miserables / ¡No pasarán!”.
Com que al remat van passar, els rebels quedaven ben retratats en la cançoneta: “Este Madrid es hoy de yugo y flechas / Es sonriente, alegre y juvenil / Este Madrid es hoy brazos en alto / Sin signos de flaqueza, cual nuevo Abril / Este Madrid es hoy de la Falange¡ / Siempre garboso y lleno de cuplés /A este Madrid que cree en la Paloma / Muy de Delicias, y de Chamberí”.
La Gámez subratllava amb força sinistra: “¡Ya hemos pasao! / Decimos, los facciosos / ¡Ya hemos pasao! / Gritamos, los rebeldes / ¡Ya hemos pasao! / Y estamos en el Prado / Mirando frente a frente a la señá Cibeles / ¡Ya hemos pasao!”. I la cançoneta, escampada amb deler per la Nueva España, acabava amb una rialla de hiena: “Ja, ja, ja! / ¡Ya hemos pasao!”.
Hi ha una nota al marge curiosa i paradoxal. Celia Gámez havia fet durant anys de vedet sicalíptica, en expressió de l’època. Una descará, en argot de la señá Cibeles. Carn apropiada per a la graella del nacionalcatolicisme que justificava el nou règim. I malgrat tot, ella es va apuntar amb entusiasme a una realitat inquisitorial que la va tolerar desvitalitzant-ne el nervi. A la Gámez li van adjudicar en aquells moments una aventura amb José Millán-Astray, fundador de la legió, protector i amic de Franco, militant de la Falange i cavaller mutilat, de biografia sentimental igualment tempestuosa, que la va acompanyar en una boda d’aparences. Criatures tolerades del nou règim, però discrepants en el fons. Van passar, però a quin preu personal?
Les generacions de la postguerra van saber del No passaran! només gràcies a la versió del xotis. Coneixien més el ¡Ya hemos pasao! i les amargues conseqüències que se’n van derivar que el No passaran! que li va donar el sentit. L’apotegma va recuperar força i sentit després de la mort del general colpista. I no només com a reminiscència del passat.
De fet, el No passaran! i el ¡Ya hemos pasao! són ben actuals. El maig del 2019 a les penúltimes eleccions municipals Íñigo Errejón va proclamar, adreçant-se a la tropa neofalangista de VOX: “No vau passar a Espanya i no passareu a Madrid”. Després del resultat electoral el neofranquisme més descarat el va replicar per les xarxes amb una imatge de la señá Cibeles i la inscripció guerrera: ¡Ya hemos pasao!
I ara tornem a repetir la història i la historieta. Pedro Sánchez ha repescat el No passaran! amb fe de convers. Diu i repeteix que no convocarà eleccions perquè no passen els altres. Els mateixos que van passar en el 39, que van passar també en les dues darreres eleccions municipals i que s’han propagat en tots els governs autònoms. L’Espanya actual no deixa de ser una fotocòpia tènue de la del començament de segle XX. O del XIX. Amb noves realitats econòmiques i socials, però amb renovats odis.
L’encara president del govern s’ho hauria de pensar més. Repetir velles consignes fracassades en el passat no és cap garantia de futur diferent. Cenetistes, comunistes de tota condició i republicans de tot pèl van plantar cara al feixisme amb un No passaran! que es volia redemptor. I no n’hi havia prou. Per aturar el mal ells ho havien de fer bé. I ho van fer ben malament.
Això mateix passa ara amb Pedro Sánchez. Es justifica com a fre i barrera. I pretén que aquesta justificació dispense tots els seus errors, que s’agreugen cada dia. El fet que l’alta judicatura participe en una maniobra conjunta amb la reacció política espanyola per corcar-lo no exclou que ell mateix no s’atrotine. Amb els seus errors i les seues misèries, el No passaran! de Pedro Sánchez es la garantia segura i més efectiva perquè els altres puguen cantar el ¡Ya hemos pasao!
