No hauria de ser cap sorpresa que la militància de Junts hagi avalat l’acord de Govern amb Esquerra. En primer lloc, perquè la votació ha estat qualsevol cosa menys lliure. Com quan la meva mare em preguntava si volia pollastre o peix per sopar, jo li deia que pollastre, i deia que d’acord, que peix, que quina gran idea, que si el volia bullit o al forn. Però si una cosa se li dóna bé al processisme és pervertir tota fita valuosa i genuïna i convertir-la en la seva vessant més ridícula, mentre en asseguren que la idea segueix intacta. Ho han fet amb el referèndum de l’1 d’octubre, com van fer amb expressions com “fer república” o com fan ara amb la “consulta de les principals decisions polítiques a les bases” o “fer valer la majoria del 52%”. Han aconseguit que no vulguin dir res.
En segon lloc, l’aval de les bases de Junts a l’acord de Govern amb Esquerra no hauria de sorprendre, bàsicament, perquè el nombre de participants coincideix sospitosament amb el nombre de càrrecs que s’haurien quedat sense feina si haguessin fet el pagafantes. Són els mateixos que el 2018 van acceptar que Esquerra vetés la investidura de Puigdemont en comptes de protegir la sobirania del Parlament anant a eleccions els cops que calgués. Això hauria provocat un bloqueig institucional que sí que hagués generat un problema d’estabilitat que a algú li hauria generat algun incentiu a solucionar, no com ara, que som un afer intern que de tant en tant es guanya algun titular als diaris europeus. En van dir “govern efectiu”, que només va ser-ho en dur al país a la decadència que es manifesta en haver d’oferir presidents i societat civil represaliada perquè l’Estat els devori com el drac de Sant Jordi per tal de mantenir la masoveria, abocant-nos a un relleu polític cada cop més mediocre.
A la consulta de Junts hi han participat (diuen ells) 4.053 persones (poc més del 60% de la militància), de les quals, si un 83% han votat afirmativament a l’acord, són 3.363 votants els que han validat la coalició de govern que salvarà els càrrecs de centenars de persones (que no són molt diferents en nombre que els d’Esquerra, però la investidura que Aragonès obtindria dels juntergents sí o sí el mantindria fora de perill).
Convido al lector que miri el portal de transparència de la Generalitat, i doni un cop d’ull a la relació d’alts càrrecs no electes (directors i secretaris generals, assessors especials, caps de comunicació, tècnics…) de Junts que una investidura sense acord de Govern enviaria al carrer, tant dependents de conselleries que gestionaven fins ara com depenents d’entitats del sector públic (Servei Català de Trànsit, Agència Catalana de Consum, Institut Català de l’Energia, Teatre Nacional de Catalunya, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Institució de les Lletres Catalanes…) Són més de 200, si els comptem d’un en un.
Però la repartidora autonòmica no es limita a això. A aquests hem de sumar tots aquells que es troben en situació similar en altres nivells administratius (ajuntaments, diputacions, Congrés, Senat, Parlament Europeu), que necessiten que, si es dóna una situació similar en propers comicis que poden posar en risc els seus càrrecs, Esquerra no es torni de la mateixa manera. També considerem totes aquelles empreses del sector privat dependents de contractes amb l’administració pública i els càrrecs de partit la principal ocupació dels quals és generar un estat d’opinió als mitjans, escriure els llibres de presos i exiliats, etc. No és gaire difícil imaginar qui ha inclinat la consulta de Junts, després d’haver-se omplert la boca des de l’assemblea fundacional que la militància independent seria qui decidís en la formació.
Per més que s’entestin a repetir el contrari, doncs, aquest govern serà el mateix que tots des de 2012, amb els mateixos interessos i els mateixos objectius: espicossar engrunes autonòmiques que cada cop surten més cares de mantenir, mentre pidolen un referèndum a l’Estat i a Europa que no tenen cap necessitat d’oferir perquè el contrari no els suposa cap problema que no estiguin disposats a tenir. I fent el més greu per tenir material a vendre a l’electorat per seguir-ho fent: responsabilitzar-nos dels seus fracassos.
Perquè proposar un altre referèndum, preparar-nos, organitzar mobilitzacions sostingudes, apostar per una taula de diàleg… és assumir que el problema de l’1O va ser que no vam poder recomptar vots, que és mentida, que no ens vam preparar, quan vam fer possible un referèndum contra la intel·ligència i els recursos d’un dels Estats més poderosos del món, que no ens vam mobilitzar, quan no s’han vist precedents a la història recent de Catalunya a la mobilització independentista, que la violència de la policia és més important que els nostres vots, que són insignificants sense l’aval de l’Estat.
I no, la responsabilitat és seva i segueixen sense assumir-la, ni Esquerra, ni Junts, ni la CUP. I continuen persistint en passar-se pel folre la voluntat dels votants i els seus propis compromisos fins a mínims dels mínims acceptables, que ha estat l’únic error de 2017, i que és l’únic que no reconeixen.
12 
201 
