No deixem les eleccions només en mans dels polítics

"Tot, per variar, és improvisació, partidisme de curta volada i incertesa"

El dimarts 5 de novembre de 1940, un mes abans de l’atac japonès de Pearl Harbor i de l’entrada inevitable dels Estats Units a la II Guerra Mundial, els americans van anar a votar. Quatre anys després, el dimarts 7 de novembre de 1944, en plena II Guerra Mundial, els americans van anar a votar novament.

En ambdós casos tocaven eleccions presidencials, que en aquell país se celebren automàticament cada quatre anys, plogui o nevi, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. Sembla una mica carrincló, sí, i encara més si s’aprofundeix en les raons d’aquest curiós calendari, fixat a mitjans del segle XIX. Però el sistema nord-americà té una virtut: no es pot jugar capriciosament amb la data de les eleccions. El mateix que passa, a casa nostra, amb les municipals, per exemple, i que no funciona gens malament.

Però aquí, a Catalunya, tenim un altre sistema, que no ens ha imposat cap malvat espanyolista, sinó que és fruit de la desídia i del partidisme, des de 1985 i des dels primers temps de l’autonomia, Déu la tingui a la seva glòria.

I això fa que a un mes vista de la convocatòria electoral del 14 de febrer estiguem encara jugant amb la data. Aquest 2021 l’excusa és el coronavirus. Però en realitat això no va de crisi sanitària, sinó de les tàctiques (dir-ne estratègies seria excessiu) dels diferents partits, que s’entretenen ben a gust jugant amb si els convé o no fer eleccions el 14 de febrer o el 34 d’agost.

Tot depèn de la potestat del president/a (en tenim, d’això?), dels embolics entre partits, de les previsions dels experts i expertes en la crisi sanitària, de la posició dels astres o potser de l’horòscop xinès… Qui sap.

Ara discutim sobre si és o no responsable convocar la ciutadania a votar enmig de la tercera onada. O sobre si han d’anar a votar presencialment les persones infectades. O sobre els pros i contres del vot per correu… I tot això a un mes vista de la data més o menys acordada entre els partits. I amb la precampanya en marxa, amb els preparatius electorals…

Hi ha hagut anys i panys per fer una llei electoral catalana, una de les poques coses que no ha impedit mai Espanya, tot i que dintre d’uns certs límits, només faltaria, oi? Hi ha hagut mesos i mesos per pensar fórmules per fer unes eleccions atípiques, tenint en compte els riscos sanitaris de la pandèmia i també el dret fonamental al vot. Hi ha hagut temps de sobres per innovar, per explorar les possibilitats del vot electrònic, per fer experiments… Fins i tot per repensar la distribució del vot en funció de la població a les diferents demarcacions, per exemple, un debat que ja sabem que és tan explosiu com manipulable, però que també és imprescindible i inajornable.

Però tot, per variar, és improvisació, partidisme de curta volada i incertesa. Com gairebé tot el que porta la marca de la classe política catalana. I de l’espanyola, per descomptat, ja que de moment formen part d’un mateix ecosistema polític.

A sobre, quan tinguem resultats, sigui el 14 de febrer o el 53 de desembre, discutirem per enèsima vegada sobre el que costen els vots a Barcelona o a la Vall d’Aran, sobre qui guanya per vots o per escons o sobre mil altres qüestions per a les quals hi ha hagut trenta-cinc anys per discutir-les.

Per què passa això? No per culpa de la pèrfida Espanya, aquesta vegada, sinó d’una classe política que ha estat absolutament incapaç en quatre dècades, quatre, de fer una llei electoral catalana. I que en aquesta llarga etapa de crisi sanitària tampoc no ha estat capaç de pensar i preparar els mecanismes per adaptar unes eleccions a una situació extraordinària.

I ara sí, ara tots a pontificar sobre la crisi política nord-americana i les rucades narcisistes de Trump i els seus milions de votants. No fos cas que ens fixéssim en les moltes proves de solidesa del sistema nordamericà, en els seus equilibris, en les seves tradicions una mica passades de moda, però que aporten estabilitat i garanties…

Una vegada més, a Catalunya (i a Espanya, òbviament) es demostra que les eleccions i la democràcia són massa importants com per deixar-les només en mans dels polítics. Ja ho veiem, després passa el que passa…

Comentaris

    Doctor Strangelove 10/01/2021 8:36 pm
    Mira, avui el paio aquest ha tingut un atac de lucidesa. En fi, suposo que deu ser l'excepció que confirma la regla. Doc.
    15
    9
    Respon moderated
      Quan l’adoctrinament fa mal passa això... 11/01/2021 7:51 am
      Vostè, Doctor, hauria de romandre con fins ara, calladet i sense fer soroll. Perquè els seus arguments estaven agafant una deriva poc inteligent.
      5
      1
      Respon moderated

Nou comentari