Gairebé tothom ha qualificat la sentència del TSJC contra Laura Borràs de desproporcionada. La pena de presó i la quantitat d’anys d’inhabilitació s’han considerat d’una manera pràcticament unànime fora de tota proporció, amb relació als fets jutjats, fins al punt que la mateixa petició d’indult inclosa en la sentència o l’existència d’un vot particular que la considera excessiva es pot considerar que comparteixen aquesta qualificació. “Desproporcionada” ha estat una paraula que ha generat un ampli consens i, per tant, també un cert espai de comoditat que molts podien compartir, des de posicions diferents. I més concretament des de l’independentisme s’ha atribuït aquesta desproporció a una persecució política que converteix en més gros allò que hauria de ser més petit, trencant les proporcions naturals de les coses.
Però com passa amb totes les troballes de llenguatge, aquesta descoberta sobtada de la paraula “desproporció”, com a forma de desqualificar una sentència, ha generat un efecte mirall. I s’ha començat a aplicar la mateixa paraula a altres casos: també hauria estat desproporcionada llavors la sentència del judici pels fets de l’octubre del 2017 que va portar al govern de la Generalitat a la presó o a l’exili. També serien desproporcionades les peticions de la Fiscalia per a les moltes persones que estan pendents de judici encara pels mateixos fets, i que s’enfronten també a possibles penes de presó. Ara que hem trobat la paraula “desproporcionat”, ens hi sentim còmodes, i tot ens resulta de cop i volta desproporcionat.
Per això no em refereixo ara al cas Laura Borràs, que té característiques pròpies i on la sentència encara no és ferma. Em vull referir a la sentència Marchena sobre els fets del primer d’octubre del 2017. Perquè em semblaria terrible, una derrota en tota regla, que aquella sentència passés a la història com a “desproporcionada”. El problema d’aquella sentència no era de proporcions. Parlar d’una condemna desproporcionada voldria dir que hi hauria una possible condemna proporcionada. Parlar de condemna desproporcionada voldria dir que aquells fets que se’ls imputaven mereixien una condemna menor i que per raons polítiques o ideològiques es va fer més grossa, vulnerant fins i tot la lògica jurídica.
Però el problema de la sentència Marchena no és de desproporció. El problema és que era una condemna, i ho seria igual tant si la sentència era de vint anys com de vint dies. Perquè també la condemna de vint dies seria criticable. No és un debat jurídic, sinó polític i en el fons moral: què és i què pot ser delicte en una democràcia; quins fets són legítims i quins no ho són i per què hi ha fets legítims que es consideren il·legals. El problema de la sentència Marchena, a parer meu, és que no estem parlant d’una qüestió de proporcions correctes o incorrectes. No hi ha una condemna injusta per desproporcionada i una possible condemna justa i proporcionada. Si és condemna, és injusta. Totes són desproporcionades. O més ben dit, totes estan al marge de les proporcions.
Els qui van ser jutjats a Madrid pels fets de l’1 d’octubre a Madrid –i els qui encara han de ser jutjats pels mateixos fets– no haurien d’haver estat condemnats a res. I no pas perquè els fets que els atribueixen no fossin certs, en el seu nucli essencial. Certament, la violència que se’ls atribuïa era un invent fet a mida per poder-los posar immediatament a la presó. Però és cert que van organitzar un referèndum. És cert que defensaven la independència de Catalunya. És cert que volien exercir el dret a l’autodeterminació. És cert que hi van dedicar esforços i recursos. La qüestió no és discutir si aquests fets essencials –no pas alguns de circumstancials i fantasiosos- eren certs o no, han estat o no han estat provats. La qüestió és que aquestes accions polítiques legítimes, que no són moralment ni políticament reprovables (des de la perspectiva dels valors democràtics) no haurien de ser considerades delictes en una democràcia. En la memòria del país, la sentència d’aquell judici no pot quedar arxivada sota l’etiqueta de “desproporcionada”. Tampoc els van acusar de coses que no havien fet. Els fets essencials eren coneguts i reconeguts. El mal d’aquell judici i d’aquella sentència és que es consideraven delictius fets que no ho haurien de ser. Fets moralment i políticament legítims, no reprovables. I si els fets reconeguts i provats no són delicte, cap condemna, per petita que fos, podria ser mai proporcionada.
4
10
