Crec que una de les raons per les quals el catalanisme ha tingut aquesta obsessió gairebé malaltissa per l’estètica, per sortir afavorits a la foto, per ser els primers de la classe, per no llençar ni un paper a terra, per prioritzar –en expressió del Quico Sallés- el “jogo bonito” sobre els resultats, és perquè sempre ha viscut amb la il·lusió que hi havia un àrbitre, en aquest partit. Dic il·lusió en el sentit de miratge. Un àrbitre que, com al futbol, ensenyaria targetes vermelles a qui jugués brut i premiaria el fair-play de qui juga net. O un àrbitre que, com en altres esports, donaria la victòria als punts a qui aconseguís demostrar a la vegada tenir més raó i fer més bondat. El miratge doncs que hi havia algú jutjant que acabaria reconeixent la pulcritud dels uns i castigant les trampes i el joc brut dels altres. Aquest àrbitre podia ser Europa, les institucions europees, els tribunals internacionals, la comunitat internacional, les Nacions Unides… Algú que entre Catalunya i Espanya tindria a la vegada el sentit de la justícia i la força necessària per imposar el seu veredicte.
Doncs resulta que no hi ha àrbitre. Que mai no n’hi ha hagut. Que no hi ha ningú amb un reglament i unes balances que vulgui o que pugui imposar una solució justa a un xoc de trens, a una confrontació de forces. Ningú que et doni la victòria als punts si no has llançat els papers a terra i ningú que castigui l‘Estat espanyol per enviar policies a impedir votar o per recargolar la seva pròpia legislació per perseguir la dissidència política. No ho és, i això no ha estat cap sorpresa, la justícia espanyola, que no és que no sigui àrbitre, és que és l’entrenador i el davanter centre d’un dels equips. Però tampoc no ho és Europa. Perquè no pot, perquè és incapaç d’imposar les seves decisions a l’Estat espanyol, quan les pren, perquè Espanya sent el seu xiulet pitant falta –quan la pita- com si sentís ploure. Però també perquè no vol perquè les institucions europees, que no la idea d’Europa, no deixen de ser un club d’ajuda mútua entre els Estats, on demogràficament i geogràficament l’estat espanyol pesa molt, de manera que molt sovint aquestes institucions no arbitren el conflicte sinó que són un reforç més o menys vergonyós de l’equip espanyol. I pel que fa a les Nacions Unides i a la comunitat internacional, podríem dir pràcticament el mateix. Vam pensar que atreure les opinions públiques ens garantiria la victòria. Però Espanya ja tenia la complicitat inicial, gairebé gremial, dels governs dels Estats. Tampoc aquí podríem trobar l’àrbitre.
Vol dir això que a partir d’ara el catalanisme ha de començar a llençar papers a terra i a saltar-se les formes i els valors democràtics? En absolut. Per entendre’ns, el catalanisme ha de poder mantenir aquests principis i valors per convicció, per imperatiu moral, perquè li semblen bons, però no per estratègia. No llencem papers a terra –perdó per estirar l’exemple- perquè no els volem llençar, perquè creiem que no està bé, no pas perquè ens pensem que això ens dona un avantatge estratègic respecte als nostres adversaris, als ulls d’un àrbitre inexistent. Al contrari, jugar net contra un adversari que juga brut, quan no hi ha àrbitre, és un inconvenient pràctic que té un cost en termes d’eficàcia. Però el catalanisme pot voler assumir aquest cost –tot?- perquè creu en el joc net, tot i que el perjudiqui. Comptant, a més, que se li castigaria el joc brut que es permet absolutament als Estats. De la mateixa manera, el fet que Europa no arbitri no ha de convertir al catalanisme en euroescèptic o en enemic de la idea d’Europa. Es pot considerar que la idea d’Europa és positiva i al mateix temps ser conscients que les institucions europees no faran d’àrbitre just i imparcial en el mateix conflicte polític. Sense àrbitre, el jogo bonito pot ser la teva opció, establir-ho com a la teva identitat o la teva vocació, però no pots creure que et garantirà la victòria. De vegades, tot el contrari, serà una dificultat afegida. Voluntària, però afegida.
No hi ha àrbitre. El catalanisme ha de fer el que cregui que ha de fer, per les seves conviccions, però sense pensar que això puntua a favor (o en contra) davant d’un àrbitre inexistent. I per convicció, per sistema de valors, ha de jugar net encara que això el situí en desavantatge, en termes d’eficàcia, davant d’un adversari que no té cap pega en jugar brut. Ara, sense deixar de jugar net, tampoc no cal carregar-se amb tots els desavantatges a l’esquena. Tampoc no cal renunciar a l’eficàcia. Tampoc no cal voler ser sempre el primer de la classe. Potser cal conformar-se a aprovar, davant dels nostres propis ulls. I guanyar en eficàcia. Perquè no hi ha un àrbitre. Superior, just i imparcial.
4
