Si escoltem els discursos dels presos polítics després d’haver perdut els permisos que tot just acabaven d’adquirir, quasi sembla que haguem d’estar tots la mar de contents. Entraven a la presó però parlaven com si cantessin victòria. I que corri el cava!
Paraules grans per amagar la petitesa dels seus actes. Per molt que en Junqueras clami que Espanya ens té por, per molt que Turull digui que s’ha d’anar de cara a barraca, per molt fort que somrigui Cuixart quan parla i per molt indignat que vulgui sonar el tuit de torn de Quim Torra, a l’hora de la veritat tots ells i per tant les institucions que ocupen estan a la mercè de les decisions de l’Estat. Reneguen i clamen però al final fan allò que diu l’amo, que estira i arronsa la soga segons li convé.
La renúncia fa pendent i cada cop et porta més avall i més ràpidament. Com piulava Bernat Dedéu, si entregues el poder, l’altre l’exerceix contra tu. Lliurar-se a l’Estat és el que han fet els polítics del procés des que van renunciar a aplicar el mandat del Primer d’Octubre. Urkullu acaba d’explicar com Puigdemont va demanar-li ajuda perquè no volia fer la DUI, que és una cosa que ja sabíem perquè Puigdemont ho explica a cada entrevista. Renunciar a reconèixer la validesa del resultat del referèndum és donar validesa a tot allò que el va intentar frenar. A partir d’aquí, clar, et converteixes en un acatador per defecte.
Últimament, Torra proposa de fer un nou referèndum i per tant deslegitima obertament l’1-O, li nega la categoria de mandat. Esquerra ja es va presentar a les eleccions venint a dir que el resultat del referèndum només valia per poder fer metàfores d’excursions, etapes i cims. La CUP hi va renunciar en el moment en què va acceptar que el president català no fos el que havien triat els catalans. Des de llavors el partit no ha parat de rodolar i ara ja ha bescanviat la lluita independentista catalana per la lluita antimonàrquica espanyola.
Com que han renunciat al mandat del Primer d’Octubre, els actuals dirigents només poden oferir-nos el camí de la resignació. Tota la seva política es redueix a validar la idea que els catalans no tenim més remei que aguantar. I aguantar el càstig, per molt que somriguis, ni té cap mèrit ni serveix de res. És el que fan els qui pensen que no poden fer cap altra cosa. És el que fan els rendits.
Els catalans no tenim per què aguantar la repressió espanyola i no tenim per què aguantar uns dirigents que només són capaços de resignar-s’hi. Tenim altres opcions, per molt que se’ns vulgui fer creure el contrari. Per fer valer el referèndum hem de deixar de votar unes formacions que, per sobre dels nostres vots, fan valer els cops de porra i l’intent de boicot. Sembla probable que la pandèmia obligui a retardar les eleccions, però quan arribi el moment, haurem de triar entre les formacions que només ofereixen rendició i les opcions alternatives que aposten per l’alliberament. Aquestes últimes són totes benvingudes a Primàries, on la gent podrà triar directament els candidats que els generin més confiança. Quan entens que pots triar, entens que el poder és a les teves mans.
