Hem sortit de l’estat d’alarma, però els experts sanitaris ens alerten que ara la situació pot empitjorar. Entre la gent que està terroritzada pel fet de formar part de grups de risc, els afectats per la “síndrome de la cabana”, els que en el camí han perdut la seva font d’ingressos (ens deien avui els diaris que almenys un 30% de les empreses no tornaran a obrir) i l’afectació anímica de bona part del personal sanitari que ha estat en primera línia de foc, el quadre no és gaire motivador per una bona part de la població.
No ajuda gaire el fet que el descontentament de la població amb la política accelerat la radicalització, això que ara es diu la polarització ideològica, i que implica valoracions molt positives dels propis i anatemització sense pal·liatiu dels contraris. La possibilitat de trobar espai per a la moderació, malgrat dir la gent que vol sentir parlar de propostes pràctiques, sols permet les de traç gruixut, solucions simplistes que, sense el necessari matís, ràpidament poden ser criticades, també de manera superficial, des de la posició contrària. A més hem d’afegir que el camp abonat a la mentida que suposen la xarxes socials i els missatges tan curts com provocadors, en molts casos insults, en altres aproximacions banals a unes idees tampoc gaire elaborades, faran difícil el discerniment i el criteri necessaris per prendre decisions amb seny. En les properes eleccions pot passar qualsevol cosa, i tot dependrà, massa, més que mai, de pulsions de darrera hora, sempre contra alguna cosa, més que a favor de veritats.
I així ens apropem a l’estiu. Desig d’esbarjo en qui se’l pugui permetre. Ràbia i desesperació s’encomanaran entre la resta. Necessitat de senderi en uns i altres, però sense dubte tenen més responsabilitat els primers. Ens hi va un altre torn de vides confinades i tares per guarir. Ens hi va el risc que ens continuïn parlant de ”reconstrucció” i acabem creient que cal quelcom més que el coratge de sempre aplicat a una reactivació econòmica i social que ens permeti tornar a gaudir de tot el ja conquerit.
Diuen que, al final, tot acaba bé, i que si no acaba bé, no és el final. Doncs està clar que encara no som al final. Entrem en l’estiu més estrany de les nostres vides.
