De ben segur que les capçaleres de la premsa espanyolista ja tenien preparats els titulars de la nit de l’11 de setembre d’enguany: “fracàs de la mobilització independentista”, “la manifestació de l’ANC punxa”, “la Diada menys concorreguda de la darrera dècada”, etc. Hi posaria la mà al foc, i crec que no em cremaria…
Però malgrat el nihilisme i el desencant que es respira, especialment a les xarxes socials, tot i els cants de sirena de la desmobilització i l’auguri del fracàs, el cert és que quatre-centes mil persones van inundar, un any més, els carrers de Barcelona sota un lema més explícit i combatiu que mai: “lluitem i guanyem la independència!”. Ja veig els periodistes espanyols rebent un WhatsApp dels seus directors, demanant-los que suavitzessin o esborressin el titular amb què havien quedat.
És ben curiosa la fal·làcia circular que gasta la premsa del règim, en comparsa amb els partits polític espanyolistes, pel que fa a la mobilització popular i electoral del moviment independentista català: quan més d’un milió de manifestants omplíem els carrers, al·legaven que les masses o multituds no eren representatives de la voluntat del poble; però ara que hem superat el 50% dels sufragis, segur que tenien pensat adduir a la desmobilització per assegurar que l’independentisme va a la baixa.
Però no tan sols ha quedat “fotuda” la banda de l’espanyolisme: també entre l’independentisme parlamentari, la mobilització d’enguany ha de despertar la reflexió dels seus ideòlegs més lúcids. Perquè estic convençut que no preveien pas una resposta massiva com la que hem constatat; i això ha de ser un toc d’atenció per als promotors –i també per als detractors– de la “taula de diàleg” amb el govern de l’Estat, si és que realment s’acaba produint.
Perquè s’ha fet palesa una variable amb la qual no comptaven ni els uns ni els altres; és a dir, la persistència d’un gruix importantíssim de la població catalana mobilitzada a favor de la independència. Aquest fet, si veritablement tinguéssim una voluntat negociadora, hauria de suposar un estímul real, ja que sumat a la majoria parlamentària, la força social del moviment independentista faria creïbles els possibles costos, per part del govern espanyol, de no voler escoltar la voluntat dels catalans. Veurem si, aquest cop, els nostres emissaris i mandataris estaran a l’alçada del poble que representen.
