La catàstrofe crònica de la xarxa ferroviària de Catalunya ha deixat en conill tots els partits catalans que en les darreres dècades han mirar de negociar amb l’Estat o bé la transferència del presumpte servei o bé una inversió continuada que n’assegure el funcionament decent. No hi ha hagut ni mans ni manera.
L’any 2009 el president Montilla va negociar el traspàs de Rodalies. Montilla, gat vell i que coneixia els seus, va condicionar-ne la cessió a un compromís d’inversions. Van tancar l’acord el conseller Joan Saura i el ministre de Política Territorial, Manuel Chaves. L’havien subscrit abans el mateix president Montilla i el ministre de Foment, José Blanco.
L’aportació a què s’havia compromès el govern de José Luis Rodríguez Zapatero havia de superar els 3.000 milions d’euros. A l’eixida de la reunió amb Chaves, Saura va proclamar que aquell era «el traspàs més important que s’ha produït, també de l’anterior Estatut». Més que l’educació, més que la policia, més que la sanitat. La “pròxima parada” havia de ser el servei de trens “regionals”, una transferència que s’havia de concretar abans del 2012. Les dues parts es van omplir la boca amb la invocació repetida a “la lleialtat institucional”.
Després es va veure en què va quedar tanta “lleialtat”. A l’hora de les veritats, el govern de l’Estat no havia transferit res. Tot continuava en mans del ministeri, de Renfe i d’Adif. La Generalitat ni tan sols va poder substituir l’operador –és a dir, la Renfe–, perquè per a prendre una decisió tan solemne i determinant calia no se sap ben bé quin decret, que havia de publicar el BOE. Sempre mana el BOE. Els decrets, no cal dir-ho, no són cosa de la Generalitat, que ja té el DOGC, en segona regional. Si el BOE regula l’Ibex 35, el DOGC regula la collita de pera Leonardeta.
Han passat 17 anys i ara la Generalitat ha tornat a rebre la transferència viària. Però aquesta vegada –diuen– molt més acotada. S’ha constituït una empresa mixta de la qual Renfe controla el 50’1 per cent de les accions. Al sistema de lliure mercat preval l’accionista majoritari d’una empresa. Ací, no. Ací diuen que qui farà i desfarà a la nova companyia, que és de Renfe, serà la Generalitat. I el govern català s’ho ha engolit perquè confia en “la lleialtat institucional”. Ja se n’ha vist un tast aquests dies, quan el ministre Óscar Puente explicava a la premsa detalls de l’accident de Gelida i el govern se n’assabentava en aquell moment. O quan la consellera de Territori, Sílvia Paneque, afirmava que l’endemà el servei de Rodalies no funcionaria i l’endemà el servei funcionava. Funcionava com sempre. Potser la consellera tenia raó. Potser Rodalies no funciona mai. Ací tol el món és molt honrat –o institucional–, però la manta no apareix.
El traçat d’Adif és un camp de mines. Anys de desídia l’han convertit en el plató final de la pel·lícula Sirat. Se’ls emportarà a tots per endavant. Per recuperar-ne una certa decència caldran anys d’inversió potent i continuada. Pedro Sánchez s’ho creu? I, si s’ho creu, està en condicions de garantir-ho? Si el PP i VOX governen amb mà de ferro Espanya després de les pròximes eleccions mantindran el ritme d’inversions? O s’ho gastaran tot en corregudes de bous i homenatges al Caudillo invicto?
Parlant de Franco, el general va arribar tard a la cita amb Hitler a Hendaia. Anava en tren…
El PSC ha demostrat amb escreix que és “lleial”. Lleial al PSOE. I a Espanya. Potser per vocació o potser perquè no té més remei. Però la gallina de dalt caga a la de baix. Si la lleialtat no és mútua, és imbecil·litat. De què han servit als usuaris de Renfe i Adif tanta “lleialtat” durant dues dècades?
La submissió nacional no afavoreix Catalunya. Es pot mudar amb tants vestits com es vulga, però no ix a compte. Només la gallina de baix és “lleial”. Mentrestant, tanta lleialtat i tanta mandanga ni tan sols han servit per a rebaixar l’anticatalanisme a Espanya, que es manté ferm i alimentat cada dia per les declaracions del PP i de VOX. Un acord amb els partits catalans és un acord “amb el separatisme”. Paradoxa cruel, perquè aquests partits l’han ajornat sine die. La lleialtat d’Esquerra i Junts pot ser forçada, pot ser resignada, pot ser estratègica, pot ser el que vulguen, però tampoc porta enlloc.
Si la submissió és debades, què passa amb la rebel·lia? La insubmissió va acabar amb un bany de porres i de sentències. Tots els poders de l’Estat –monarquia, premsa, partits, policia, fiscals, jutges i federacions esportives– es van demostrar lleialtat mútua. Aquesta és l’única lleialtat que funciona a Espanya. La que en garanteix la unitat territorial. “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, deien abans a escola, amb una lectura interessada de la divisa del monarca català. I no. Isabel munta més que Fernando. Fernando ja no munta ni un gat. Si “muntar” volia dir “manar”, els que manen des de la unificació dinàstica són els d’Isabel.
El darrer episodi català rebel ha acabat com el ball de Torrent. Vuit anys després tot ha tornat al punt de partida. O a abans. Com el 2009, ara la Generalitat ha rebut la transferència de Rodalies. Com el 2006, ara tenim un acord de finançament autonòmic de fira “que és el millor de la història”.
La revolta no va servir de res. La submissió serveix perquè els submisos siguen lleialment burlats i escarnits. “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Isabel”. Algú és capaç de presentar una alternativa decent i útil? No és gens fàcil, però s’emportarà un bon grapat de vots.
