Que Esquerra Republicana no en té ni idea de negociar no ve d’aquesta investidura. Podríem remuntar-nos als temps del tripartit, en què Artur Mas va passar-los la mà per la cara en les negociacions amb la Moncloa perquè després els republicans haguessin de desentendre’s de la iniciativa que ells mateixos havien encapçalat, però vendre’s la llengua i la nació per unes inversions que encara avui no hem pogut ni ensumar tampoc no seria com per llançar coets.
Però la dramàtica prova que els vots que el partit guanya són inversament proporcionals al rèdit que són capaços de treure per a Catalunya la tenim a partir del moment en què Oriol Junqueras assumeix el lideratge d’Esquerra. No ens deixem influir pel més recent, la investidura de Pedro Sánchez, a partir de la qual han mercadejat à la convergent amb la seva pròpia llibertat i la del país per molt menys del que José Luis Rodríguez Zapatero va oferir a Joan Puigcercós fa 12 anys per un pacte estable de legislatura. Cal recordar fins a quin punt es van deixar estafar per Mas quan aquest va empescar-se un artefacte electoral, Junts Pel Sí, que permetia a Convergència obtenir un poder que mai no hauria somiat conservar fent campanya contra els republicans.
A partir d’aquest moment hem pogut observar com, tot i guanyant les eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona, van ser incapaços de fer pagar car cada dia a Ada Colau el pacte d’investidura amb Manuel Valls (ans el contrari, li han fet el gran favor de sostenir-li els comptes gratis per “salvar-la” de les urpes de l’expulsor de gitanos), i també com, ara que ho tenen millor que mai a la Generalitat, no tenen la valentia per plantar cara de forma oberta a Junts Per Catalunya fent una impugnació pública al Consell per la República.
Perquè si la taula de diàleg no té absolutament cap possibilitat d’oferir res als catalans que no puguin assolir sols, i per tant, res que no sigui rendició (la seva llibertat, els seus diners, les seves infraestructures, la seva llengua –especialitat del catalanisme polític a partir dels temps de la Mancomunitat–), aquest nou artifici, encara menys. Un artifici del qual en formen part, per cert, per la mateixa covardia que va tenir Junqueras amb Mas, Ernest Maragall amb Colau, Rufián amb Sánchez, que és la de no ser capaços d’assumir els costos de liderar sols una alternativa (d’aquí que no sàpiguen teixir un discurs sense incloure els Comuns, que ja no saben com dir-los que sempre preferiran el PSOE –el major garant de la unitat d’Espanya– encara que sigui a costa de llençar tot el seu programa d’esquerres a l’aigüera).
El Consell per la República és una ONG que es limita a intentar influir en política autonòmica a partir del farol que tot el que es fa des de l’exili està fora de l’abast d’Espanya (l’aixecament de la immunitat a Puigdemont, Ponsatí i Comín la deu haver promogut l’Esperit Sant) i que per tant es pot assolir la independència des de fora del territori en disputa (com si no fos la mateixa Generalitat, amb una conselleria d’Interior pilotada per Junts Per Catalunya, qui actua de braç executor de la repressió de l’Estat a canvi de conservar els càrrecs i els sous que li proporciona ostentar-ne el subcontracte).
I si Esquerra Republicana no és capaç de dir-ho, com no va ser capaç de sostenir públicament que Ada Colau és l’alcaldessa que fins i tot Vox volia, com no és capaç de negar el suport a Podem a Madrid perquè, com diu Tardà avui en un article, els sembla envejable intentar arrossegar algú que considerava casta encara que ningú noti la seva presència al govern, seguirà arrossegant un complex de masover, que es veu incapaç de gestionar un poder que mai havia tingut. Encara que ara la premissa que tenen aquests dies és la d’inocular a l’opinió pública que és a la inversa, que és Junts Per Catalunya qui no supera el complex de senyor.
Tot això no és culpa de Junts Per Catalunya. Perquè és Esquerra qui ha decidit competir-hi en cinisme, començant per vendre que un pacte amb Madrid és possible si sumem molts vots, com si als polítics espanyols, a partir d’un percentatge determinat de vot, els comencés a importar de sobte el fet democràtic. I en això, per molt que s’hi esforcin, no podran guanyar mai a qui porta vivint-ne més de 40 anys.
231 
192 
