El món mira (de reüll) Espanya

Durant els anys de més efervescència del Procés es va popularitzar la frase-eslògan “el món ens mira”. Contenia la fe i el desig d’aconseguir suport internacional per al projecte independentista. Un suport que aviat es va veure que no hi era. L’independentisme actual té clar que el seu projecte no tindrà cap ajuda internacional des del flanc polític fins que els catalans que volen un estat propi no tinguin prou determinació per avançar almenys una casella respecte de l’1-O, en lloc de retrocedir-ne unes quantes com s’ha fet els últims cinc anys.

Ara ja ningú no diu “el món ens mira”. Però sí que hi ha un front que funciona i que fa, paradoxalment, que el món miri Espanya, però que la miri de reüll, amb desconfiança. Està clar que els governs, molt especialment a Europa, prefereixen que Espanya continuï com està, amb Catalunya inclosa. I és obvi que la UE valora prou el pes del país de Pedro Sánchez i Mariano Rajoy per tractar-lo amb respecte i posar-se de la banda del govern espanyol sempre, encara que de tant en tant hagin de suportar amb una ganyota escenes que no els fan gens de gràcia, com les pallisses policials que es van veure l’1-O als col·legis electorals.

Però, fora del primer nivell del poder executiu, hi ha altres actors internacionals menys disposats a la tolerància amb els mètodes d’Espanya per combatre l’independentisme.

Com es veu al sumari bastit per l’Audiència Nacional espanyola contra Tsunami Democràtic, un moviment civil de protesta, les peticions d’ajuda internacionals han resultat un fracàs estrepitós. A la causa judicial hi ha respostes fins i tot humiliants d’alguns països, que desconfien de les maniobres matusseres dels jutges espanyols i veuen una persecució de “delictes polítics”. Per acabar de convertir la jornada en un dia horribilis per a l’Estat espanyol, unes hores després de conèixer-se el contingut d’aquest sumari, s’ha fet públic el dur informe de condemna del Comitè dels Drets Humans de l’ONU sobre la investidura frustrada de Carles Puigdemont el 2021.

Una vegada més, com en altres victòries judicials a Europa i en organismes de l’ONU, es demostra que una estratègia persistent i coincident dels diversos actors de l’independentisme dona bons resultats. És el que es fa als tribunals i al front internacional. Ni tan sols cal que les accions siguin conjuntes, n’hi ha prou que no col·lideixin. Aquí ho deixo.